Potser perquè, en el fons del capdavall, som uns provincians i preferim imitar les vanguardes cosmopolites amb un estil molt “sui generis” de comarques i seguir les tendències que marquen els vaivens de l’època, plens de peus amb ungles pintades a qualsevol racó de la Costa Brava passats per filtres impossibles a Instagram, o cuixes morenes d’estar-te cinc hores sota un sol de justícia en alguna cala de Menorca, o “selfies” fent el capullu amb la parella per Tossa de Mar i altres “posturetis” sense remei i tant en voga, o vacil·lar d’agafar el cotxe dels pares per fotre un pseudoviatge “into the wild” per qui sap quina costa molt prèmium a can collons. Potser per tot plegat no arribem a copsar allò que els monitors de caus, colònies i casals n’acostumen a dir “les petites grans coses” (acompanyat d’una veu melosa plena d’aura i de gran transcendència).

Doncs potser aquests hippies idealistes tenen part de raó. Acostumats a la voràgine laboral i a cobrar quatre duros que no en tens ni per a les pipes com si fos una cosa normal, acostumats a fer voltes entorn d’una bola de foc al llarg d’un any com si fos una cosa normal, acostumats a viure en un etern bucle de processisme autonomista com si fos una cosa normal... acostumats a tota aquesta quincalla intel·lectual i vital, tan sociata dels vuitanta, quan arriba l’estiu (l’estació més sobrevalorada de l’any, sigui dit de passada) ens posem allò tan repel·lent de protomodernor de les camises de lli i els pantalons curts amb sandàlies o mocassins i sortim a la conquesta de les costes, del sol i platja (i sangria. O pitjor, de les clares) com si ens hi anés la vida. Com si un estiu sense sorra, pedres, tovalloles, xiringuitus, passejos marítims, amanides verdes de vint euros i altres derivats, no fos estiu.

Just a tocar de casa, sense gastar tanta gasolina i sense haver-te de dutxar posteriorment per treure’t la merda aquella de la sorra fina que se’t carda per tot arreu, disposem de rieres, gorgs, bassals, pantanus... Merlès, la Cua de Cavall, El Salt, la Baells, Pedret... que són igualment de franc i en els quals no has de pagar un pàrquing o zona blava. Però esclar, potser has de caminar una estona des del cotxe fins al lloc, potser hi ha un camí ple de rocs i ortigues que has d’anar esquivant, potser no hi ha cap lloc pla per posar-hi la tovallola... té tan poc “charme”, oi? Que pagesots. És més fàcil penjar una gilipollada cagant-te en tot a Tuitort per dir que aquesta comarca és una merda i que el Consell Comarcal nosequè o que si l’Ajuntament de torn nosequequantus i que torni l’Stella Maris, que allò sí que molava i feia costa i venien guiris polonesos, hombre-ià!

Encara que sembli mentida per a alguns neocon, “les petites grans coses”, segurament, són les que en salven de ser com ells. Ens podem fotre una truita i llom arrebossat fred en un tàper i una bona remullada sense haver d’arribar al Bages, només pensant que podem treure molt més partit dels recursos naturals de la comarca sense que això impliqui que s’acabi convertint en una aberració turística o de menyspreu territorial. Al contrari. Donem sentit a les nostres contrades, aprofitem-nos-en mútuament, respectem l’entorn, cuidem-lo i somiem quan fem la migdiada. Somiem que tenim mar quan no en tenim. Què hi ha de més revolucionari que lluitar pels teus somnis?