Hi ha un bonic adagi oriental, molt estès darrerament, que resa: “Quan el savi assenyala la lluna, el neci mira el dit”. No cal remetre’ns a l’àmbit polític per poder-la aplicar a la conveniència local. En aquesta pobra, bruta, trista, dissortada comarca sempre apareixen alguns motivats que no desisteixen de mirar nord enllà, on diuen que la gent és neta i noble, culta, rica, lliure, desvetllada i feliç. Persones que viuen entre nosaltres, sí, que sembla que hagin aterrat en aquest tros de món a fer quelcom més que molts dels seus veïns, que posen la mirada més enllà del nas i que inverteixen temps, esforç i calés a fer quelcom de profit mentre la resta, badocs i amargats de mena, es dediquen a la crítica acarnissada, ferotge i carronyaire, sempre amb aquella mesquinesa de baixa estofa de perdonavides infecte, amb aquell ressentiment amarat de sempre, amb aquella desconfiança de qui mira deu vegades rere l’espiell de la porta abans de treure el pestell, amb aquella amargor avinagrada que els consumeix l’ànima i l’esperit.

Afortunadament, hi ha qui fuig d’aquesta infame tara i decideix construir, que és molt més desagraït que destruir, certament, però que té un retorn més gran i generós. Gent que potser portarà molta més gent a l’antiga tèrmica de Cercs, gent que potser portarà molta més gent a fer pinya per a un castell, gent que potser portarà molta més gent en un convent abandonat a cal Rosal... I, sortosament, seran gent que sabran apreciar i valorar tota la dedicació i ofici que hi haurà rere aquella activitat. I de ben segur que aquella proposta concreta podrà ser més millorable, més aprofitable, més dinàmica, més el que sigui. Segur. Però hi apostaran. I els que menaran aquells intents i aquelles aspiracions de sumar i crear quelcom beneficiós (sigui en l’àmbit que sigui), es cuidaran prou de fer que tot plegat rutlli, que funcioni, que millori i que avanci. Perquè són gent benparida i pencaire. No s’esfondran per tota aquesta enveja malparida dels que irrompen per darrere per mirar de saciar el seu ego i els seus miserables arguments amb aquella condescendència que els hauria de foradar la cara.  

Sortiu vosaltres a salvar el món, amargats. Sortiu vosaltres a carregar-vos d’una feina que poca gent vol fer i que manta vegades és més necessària que la feina del dia a dia. Sortiu vosaltres de la vostra torre d’ivori i del vostre sofà on esteu escarxofats i des d’on del mòbil poseu comentaris anònims en aquest diari digital i feu quelcom de profit per aquest cony de comarca que tanta gent es nega a deixa-la expirar. Però no. No ho fareu perquè és més fàcil vomitar bilis des de darrere d’una pantalla que sortir a la palestra i demanar si cal quelcom. I si no hi sortiu, almenys xapeu la puta boca i deixeu que la gent que sí que té ganes d’aprendre, de crear, d’invertir, d’imaginar, faci la seva. I que s’equivoqui i que hi torni. Perquè el seu fracàs d’avui serà el seu èxit de demà. Perquè res es crea si abans no t’hi has deixat les banyes i molts cops la salut perquè es creï quelcom. Deixar de pensar en el “jo” i prioritzar el “nosaltres” sembla una quimera que es pot complir quan aconseguim canviar la fe per l’esforç i el ressentiment per l’admiració. L’enveja ens condemna al subdesenvolupament. Per a l’escriptor Robert Sheaffer, la suma d’assoliments individuals es converteix en els assoliments d’una societat, però en la mesura que critiquem l’èxit, estem rebutjant el progrés d’una societat. Res més lluny de la realitat.

Tot costa molt. Molt. Moltíssim. I ni tan sols estic segur que, encara que ens llevem ben d’hora, ben d’hora, ben d’hora, tal com pregonava aquell, siguem capaços de ser un país imparable. Però sí que estic convençut i tinc la ferma convicció que hem de ser tossuts, tenaços, perseverants i fixar bé l’objectiu que ens hem proposat assolir. I deixar que les lloques cridin el que vulguin i que s’ofeguin en la seva pròpia estètica i els seus grandiloqüents postulats salvapàtries, i la resta, a fons i no recular ni per agafar impuls. Gas a la burra i pa’lante.