Fa escasses setmanes, el Casal Panxo va celebrar 15 anys. Han estat molts anys de pencar, de pencar de valent, malgrat que els neo-indepes que fa quatre anys es manifestaven a favor de mantenir el contracte amb Espanya (altrament dit Estatut) ara ens vagin donant lliçons d’independència, de compromís, de solidaritat, de xerrades, de DUI, de lluita, de sobirania... de tot allò de què el Casal ja parlava al 1999. 

Però és clar, eren gent jove, els que no eren punkis eren mig hippies, la bullícia de la sang primerenca, l’“ara són joves, ja els passarà la vena revolucionària socialista aquesta...” i tants altres “elogis” que vam haver de sentir aleshores, de protoconvergents que ara han abraçat la fe independentista i de gent de la suposada esquerra que els dolia que la gent jove “s’apoderés” del seu discurs, que, tal com es preveia, era tant o més socialdemòcrata o de centreesquerra com els dels seus miralls europeus que d’esquena tant criticaven i que poc tenien (i tenen) a veure amb el que se suposaria que hauria de ser una veritable esquerra independentista. 

El temps va posant cadascú al seu lloc i destapa caretes. Les pancartes, els actes per i per a la ciutat, les xerrades abans que ningú se li passés pel cap cap mena d’ANC i res semblant de mica en mica van anar construint un discurs fins a arribar on ara som. I el temps, un cop més, ens ha donat la raó. Recordo quan cantàvem Els Segadors amb el puny alçat i la flor i nata del pancatalanisme berguedà ens mirava amb cara de bitxos rarus. I ara són ells qui et miren rarot si no t’esgargamelles ben fort cridant consignes pels carrers i per les xarxes socials en pro d’un Estat independent. 

L’important era no cridar, no fer-se notar, demostrar que eres independentista però no dir-ho gaire alt, nofoscas, riure’s de la gent que s’hi deixava els pebrots i les hores, els “fills de papà que ho tenen tot pagat i ara van de patriotes. Amb la butxaca plena jo també seria revolucionari!” i altres afalagaments per l’estil, oi? No era l’espai del Casal Panxo. El carrer amb el poble. Aquest era i és el veritable esperit d’un espai que sempre ha estat viu, latent, amb el poble i pel poble, que va dir Allende, fent costat a altres iniciatives i proposant-ne de noves. Però tal com passa sempre en aquest país, has d’esperar que et moris perquè l’endemà tothom vingui a xupar-te la polla. I això és el que voldrien molts. Però no els donarem aquest plaer. Perquè el Panxo és viu, ben viu, amb energia i empenta, i encara hi ha molta feina per fer. Seguim, seguirem!