Podríem haver arribat a un altre escenari. Sincerament. Literalment. Els que volien que continués tot com sempre. Els mateixos actors. Les mateixes decisions. Seeeeeempre amb les mateixes melodies. Sincerament. Literalment. Podríem haver arribat a un altre escenari. Un escenari buit de contingut. Trist. Fals. Postís. Amarg. Gris. Se’ns proposava això o bé una Arcàdia feliç. I vam tirar per la segona. Sincerament. Literalment.

Podríem haver arribat a un altre escenari. Sincerament. Literalment. Apostar per investir un protagonista d’una coalició tocada, amb ànsies personalistes. Per què s’hauria d’escollir una responsabilitat de manera coral? Per què? Quin sentit té repartir-se el protagonisme? No seria millor que ho decidís un de sol des d’un garatge? “Tal com s’ha fet sempre”. Sincerament. Literalment. Podríem haver arribat a aquesta decisió de manera privada, sense fer-ne sorolls ni escarafalls de cara al públic. Tot de portes endins. Pagant, si calgués. Quin sentit té obrir les portes, que entri qui vulgui, que es posi on vulgui, que acudeixi al final de la posada en escena? Sincerament. Literalment.

Podríem haver arribat a un altre escenari. Sincerament. Literalment. Un lloc apartat, allunyat, perquè hi anés ben poca gent. Un lloc que fos petit, tot ben rònec i paupèrrim, per desmotivar els que volien anar-hi. Un dia entre setmana de festes o un diumenge de desembre. Per exemple, i per dir-ne un a l’atzar, diumenge 27. I fer que tothom restés expectant a la decisió que s’havia pres. Podríem haver empatat i sortir a dir que res, que s’hi tornava una setmana més i tenir el públic impacient i decebut. Amb una emprenyada com una mona perquè no es resolia res i perquè l’opció que s’havia escollit no era la que volia la resta de respectable.

Podríem haver arribat a un altre escenari. Sincerament. Literalment. Anar tirant milles amb el que ja es tenia i viure de rendes, anar omplint el calaix o bé repartir-se els guanys entre els que hi havia i aquí pau i després glòria, que, al capdavall de l’infinit, és com s’ha fet tota la vida, els d’aquí i els d’allà i ‘nafent i ‘namarxant. Deixar-ho tot al lliure albir d’uns quants i decidir-ho en petit comitè, en una sala amb poques cadires i molt fum.

I es va arribar a un altre escenari. Sincerament. Literalment. Un escenari ple del pavelló vell que és nou, amb una munió de gent esperant-los, amb entrada gratuïta, un dissabte a la tarda, amb colors i serpentines, amb somriures i agraïments, amb cants i danses, amb pares, avis i tiets donant-ho tot, amb ajudes i col·laboracions, amb ànimes relluents i mans lliures i unides, amb il·lusió col·lectiva i direcció col·legiada, amb aquella petita trencadissa al cor i, alhora, amb l’etern gràcies per ser-hi. Per compromís i militància amb els petits i per confiança i ajuda amb els grans. Perquè, d’una manera o altra, quan van marxar els Koloraines també va marxar una part de nosaltres.