Fa cinquanta anys que Carme Riera va fer la seva entrada en el món de les lletres catalanes. La jove autora mallorquina va sorprendre amb un recull de contes, Te deix, amor, la mar com a penyora, que es va convertir en un èxit de vendes, però també de crítica i prestigi per una obra trencadora i fresca. Ara, Edicions 62 l’ha reeditada i ha publicat un nou llibre de l’autora, Gràcies, on passa revista a la seva producció i reflexiona sobre l’ofici d’escriure. Just quan se celebra la Setmana del Llibre en Català, conversem sobre literatura i llengua amb una Riera que mai deixa indiferent.  

És escriptora gràcies a la seva àvia?
Bastant, sí, perquè era l’àvia qui m’explicava històries i a mi em feia molta gràcia poder-les continuar.

Però vaja, a la seva família ja hi havia lligams literaris, com la poeta Maria Antònia Salvà. 
L’àvia era cosina de la Maria Antònia Salvà, que era un referent importantíssim a la família. 

Explica a Gràcies que el fracàs poètic la va dur a la narració.
Jo volia ser poeta, però ho feia tan malament que no hi havia manera. Crec que les narracions estan a mig camí de la poesia i la novel·la, tenint en compte que moltes de les meves narracions es poden considerar líriques. Es diu que la poesia és nocturna i la novel·la, diürna. I a mi m’agrada pensar que la narració és d’aquest moment de l’alba, quan no hi ha massa llum, ja no és de nit però encara no és de dia.   

A Gràcies també relata com va entrar a l’editorial Laia, que va publicar el seu primer llibre. Era un segell propietat d’Alfons Carles Comín, de qui diu que fou un dels homes més seductors que ha conegut. 
Absolutament seductor. Una persona encantadora, amabilíssima, el que passava era que després no et pagava els llibres…

Vaja!
D’entrada, era extraordinari. El recordo amb molt d’afecte. No sols era el meu editor sinó que érem molt amics i els meus fills van ser amics dels seus, del Toni, que ara és a l’exili. Li estic molt agraïda perquè em va publicar els llibres, però no tant perquè no hi havia manera de cobrar.

Era un referent del PSUC i alhora de Cristians pel Socialisme.
L’Alfons Carles era un catòlic practicant, formava part d’aquell món que no sé si eren marxistes pel cristianisme o cristians pel marxisme. Actuava com un capellà obrer, tot i que no ho era. Li atreia molt el Tercer Món i la gent que s’ho passava malament. En això coincidíem. 

A Gràcies, detalla les sensacions que va tenir en el seu primer Sant Jordi, esperant que algú vingués a que li signés el llibre. 
M’ho vaig passar molt malament. Va ser absolutament horrorós. Imagini’s, jo asseguda entre dues figures que venien molts llibres, anava la gent a saludar i parlar amb els altres i jo estava al mig. Quan ja m’anava a anar, va aparèixer un jove, guapo, que va començar a fullejar el meu llibre. Li vaig dir: "Si te’l compres te’l signaré". Va ser com un esforç vital, però se’l va comprar. 

Amb els anys, quin espai ocupa el Te deix en la seva obra?
Per mi, va ser molt important perquè va ser la que em va donar a conèixer. Ara no escriuria d’aquella manera i el corregiria, sens dubte, però estic molt agraïda al llibre i a la gent que el va llegir, i també al Comín. Si no, el llibre hagués quedat en un calaix i potser jo no hagués continuat. 

"Hi havia moltes Carmen Balcells. Podia estimar-te i odiar-te alhora, però era extraordinària i molt generosa"

En la seva formació, també va ser important la professora Aina Moll. I l’agent Carmen Balcells, a qui va biografiar. Devia ser una figura complexa.
La Carmen? Complexíssima. Podia estimar-te i odiar-te alhora. Podia entusiasmar-se com una boja i al cap de poca estona plorar. Hi havia moltes Carmen Balcells, però era una dona extraordinària i molt generosa. Sempre et preguntava: què et fa falta? Hi ha editors que han dit que es van arruïnar per culpa seva, però no és veritat. Si es van arruïnar era perquè eren dolents. Volia el millor pels seus autors. García Márquez va ser un gran escriptor, però sense la Carmen no hagués estat tan extraordinari. I la Carmen sense García Márquez no hagués tingut l’agència que va tenir.

La seva relació amb Vargas Llosa també va ser rellevant, oi?
Sí, però més amb García Márquez.   

Carmen Balcells li va aconsellar que escriguís només en castellà.
És veritat, això. Em va dir que escriguís en castellà perquè el català era una llengua minoritària i que estava perdent milions de lectors. Però ella mirava el nombre de parlants, no pas de lectors. 

Com veu l’estat de la creació literària en català? Fa poc, l’escriptor valencià Francesc Viadel ens deia que trobava a faltar més novel·les de risc en les lletres catalanes.
No he estudiat a fons els temes. Ara estic llegint una novel·la d’un autor mallorquí jove, Joan Llinàs, que es titula Hotel i em sembla fantàstica per com tracta la qüestió de la llengua. Sí que és veritat que en alguns concursos en què he estat, la qualitat no és extraordinària. I no ho és perquè la gent vol escriure però no vol llegir. Aleshores, es percep una cosa prima, molt sabuda, temes reiterats. Hi ha autors de primera categoria, hi ha un Pere Gimferrer que podria ser perfectament un Nobel de Literatura. Dels autors joves no ha sorgit una veu que sigui extraordinària, però hi ha noms bons com la Gemma Ruiz.     

Creu que, en general, molts autors han llegit poc?
N’estic segura. Això és un drama. Hi ha autors que estan més acostumats a escriure perquè hi ha moltes escoles d’escriptura, que potser sí que ensenyen a escriure però potser no fan llegir. 

"No necessito d emoment que ningú em pagui una conferència i, par tant, dic el que penso"

Trobo que és poc gremial.
Jo no necessito de moment que ningú em pagui una conferència i, per tant, dic el que penso. 

Per un jove que no estigui avesat a llegir literatura, quin llibre seu li recomanaria?
Dependria del que li agradi. He escrit novel·la històrica, humorística, de gènere.

Per algú que no tingui gustos densos en literatura i vulgui llegir un tema de cert humor…
Potser la darrera novel·la, Una ombra blanca. Tracta del tema del que pot haver-hi més enllà de la mort. És un tema que interessa tothom, encara que sigui jove.

De quin llibre se sent més orgullosa, una obra que creu que ha sortit molt arrodonida literàriament?
A mi la que més m’agrada és Cap al cel obert. Però crec que la més interessant és Dins del darrer blau. Tracta de la persecució dels jueus a Mallorca. Va ser la primera vegada que algú reivindicava aquest capítol del passat.  

És professora de Literatura. És sotsdirectora de la Reial Acadèmia Espanyola de la Llengua. Ensenyar lletra és una de les seves passions. Li fa por la reculada en comprensió lectora? 
Això és un drama. La gent no sap escriure i, per tant, tampoc no sap llegir. Recordo ara que, en un aeroport, després que ens deixessin tirats tota una nit, vaig escriure el meu full de reclamacions i la de molta altra gent, amb estil diferent. Això és una bona anècdota. La gent volia reclamar però no se’n sortia.

Com es podria combatre aquesta reculada? 
El que crec que s’ha fet bé és la decisió de treure les tabletes i els mòbils. És un bon començament. I una altra que caldria és tenir relació amb el llibre, el text, el paper imprès. És a dir, ensenyar a llegir. Començar a llegir en veu alta i reflexionar en el que han llegit. Per veure si l’han entès o no.  

Diu que escriure en una llengua minoritària implica dificultats però també avantatges. Doncs ja em dirà quins avantatges. 
Avantages? La nostra tradició literària és més petita que la que hi ha en castellà. Perquè tenim menys escriptors. Això vol dir, però, que nosaltres podem subvertir molt més la llengua, podem fer més coses amb la nostra llengua del que ningú ha fet. En aquest sentit ho deia.  

Li preocupa el retrocés en l’ús del català?
És clar que em preocupa, i molt. Sobretot perquè crec que, des del punt de vista de les administracions, no ho estan fent bé.

No s’estan fent bé les coses? Per què?
No poden fer del català una llengua antipàtica. Han de fer del català una llengua amable, simpàtica.

Això ho ha dit altres vegades, però fa la impressió que tots els pobles del món tenen el dret a fomentar la seva llengua amb la força d’un estat, el que implica unes lleis i unes normes  i, en canvi, els catalans, hem de ser amables.
No, qualsevol llengua ha de ser simpàtica. El castellà també ho ha de ser. Però nosaltres, que tenim una llengua minoritària, en lloc de fer que els de fora la vegin com una imposició antipàtica, hem de fer entendre als qui vinguin de fora, inclosos els turistes, que una de les maneres d’entendre’ns és utilitzant la nostra llengua. Les administracions no han fet que la gent tingui desig d’aprendre la llengua. No s’ha conreat el desig d’aprendre la llengua. Plantejar que el castellà és una llengua oposada al català és un disbarat. Són cosines germanes.

"Com pot ser que es visqui aquí i no es parli el català? Però la llengua ha de ser simpàtica"

No s’ha conreat el desig per la llengua, segons vostè.
Exacte. Es tracta d’explicar a la gent que si aprèn el català entendrà millor el país, sabrà millor perquè li agrada la cuina catalana, per exemple. Sabent que la gent que aprèn millor el català són les persones que tenen algú a qui estimen que els parla en català. Això és fonamental. Sempre explico que un dia, a la ràdio, en Justo Molinero em va dir que portava dècades aquí i entenia el català, però no el parlava. Doncs molt malament, li vaig dir. L’amor a Catalunya fa que vostè hagi de parlar el català. Com pot ser que s’estigui aquí i no es parli el català? Jo no m’ho explico. Jo he viatjat molt pel món i una de les coses que més volia era expressar-me en les diverses llengües. 

Parla de l’alè marítim de la seva obra, on Mallorca és ben present. M’ha cridat l’atenció el que diu del caràcter mallorquí, quan la gent se saluda tot dient "ja nos veurem". No comprometre’s massa. Però en això són diferents als catalans?
És una actitud de poc compromís. Suposo que té a veure amb les fogueres inquisitorials. A Catalunya, si et pregunto com estàs, normalment respondràs: “Anem fent”. A Mallorca diem: “Anem passant”. I fer i passar és diferent.  

I la seva terra, com la veu? Amb un govern del PP amb suport de Vox.
Jo he vist darrerament Palma més neta que abans. Sobre el govern de Magda Prohens només puc dir que gràcies perquè ha organitzat una exposició sobre els 50 anys de la meva obra que és molt bona. 

No la neguiteja la presència de Vox en aquest escenari? 
No m’agrada la gent de Vox. Sincerament. Ni el missatge que porten, especialment el seu discurs sobre la immigració. Em sembla espantós. 

Permeti’m que li pregunti pels Estats Units.
Horrorós!

Vostè ha viscut allí durant anys.
He estat a la Universitat de Chicago, la darrera vegada, que és magnífica. He estat al Dartmouth College, a New Hampshire, al nord-est, a prop del Canadà. I he estat també a una universitat de Florida, a Tampa, una zona on es va fundar una universitat perquè no hi havia huracans. Allí hi havia molts alumnes negres. Amb la qual cosa conec bastant el país. Des del punt de vista paisatgístic és meravellós. Té dos nivells de gent. Una gent creativa, que és a les universitats, de nivell. I després hi ha un tipus de gent com en Donald Trump que no es pot aguantar. I hi ha molta gent que no fa res, que es passa la vida mirant la televisió i els esports i és un drama. És un drama perquè són els que voten Trump.

I com acabarà tot això?
Crec que molt malament. Tinc poques esperances. Qui pot votar aquest senyor? M’horroritza perquè els mateixos estudiants nostres que no han llegit res i no saben res són els mateixos que jo vaig tenir als Estats Units fa quaranta anys. Per què fe no fem castanyada i fem Halloween, que és una bestiesa que no és nostra? A mi m’indigna. Doncs perquè tot el que porta la marca Amèrica funciona. Per què hi ha tants MacDonald’s, que són fastigosos? Perquè tot el que ve d’Amèrica a la gent li agrada.   

Al final del llibre presenta a literatura com un estendard de compromís moral per la decència i les llibertats. 
Per mi, sí. Per molta gent serà vista només com un entreteniment. Però a mi m’interessen els llibres que m’han canviat la vida i em plantegen alguna cosa més que un entreteniment. A mi m’agradaria expressar el mateix.

"El Quixot em va canviar la vida. cervantes diu que les coses no són només blanques o negres"

Digui’ns algun d’aquests llibres.
El Quixot. Sap per què? Perquè Cervantes diu que no hi ha coses que siguin només blanques o negres, i que el gris és molt important. Que la realitat pot ser vista d’una manera o una altra. Per això s’inventa una paraula, que és baciyelmo.

Què és exactament?
El Quixot veu el bacío d’un barber, la peça que s’utilitzava per posar al coll quan un s’afaitava, però el Quixot, que estava com un llum, se la posa al cap perquè creu que és el yelmo de Mambrino. Yelmo és una antiga armadura per cobrir el cap. Sancho Panza diu aleshores que porta un baciyelmo. És a dir, seran les dues coses. Aquesta ironia cervantina sí que m’ha canviat la manera de veure les coses.