30
de desembre
de
2017, 21:05
Actualitzat:
31
de desembre,
16:46h
El curs 2017 de cinema queda coronat per l'estrena de l'episodi VIII de la saga Star Wars. Enguany, però, més enllà de grans produccions i de cinema de Hollywood, la lleva de pel·lícules pensades i rodades en català ha estat de primeríssim nivell, amb les estrenes multipremiades de nous talents com els de Carla Simón o Elena Martín (autores d'Estiu 1993 i Júlia Ist), amb la nova pel·lícula del tàndem format pel director Agustí Villaronga i la productora Isona Passola i la celebrada adaptació d'Incerta glòria, o amb l'èpica d'acció i honor de Pàtria, de Joan Frank Charansonnet. De tot, i més. I en català.
Més enllà d'aquest esclat d'històries diverses amb arrel al país, a nivell internacional aquest any serà recordat, per sempre, com l'any de La La Land, i no pas pel vergonyós error durant l'entrega del premi gros als Oscar, que va guanyar Moonlight, sinó per ser una pel·lícula que passarà a l'Olimp dels grans clàssics. També per ser l'any de l'estrena fallida de la segona part de Trainspotting o de la seqüela de Blade Runner 2049, a banda de comptar amb la paràbola terrorífica de Déjame salir, la nova peça de Pixar, Coco, o la intrèpida Baby Driver, una de les joies ocultes. Aquí, totes les raons d'una tria que vol recordar un any de bon cinema.
La La Land, de Damien Chazelle
De l'èpica a la quotidianitat, de l'adéu al somriure per la vida no viscuda, en un esclat d'optimisme que revitalitza i torna a fer-nos creure en el cinema com a fàbrica de somnis, mentre tot segueix un ritme natural davant nostre. Perquè, si La La Land ha estat una de les pel·lícules del 2017, ho ha estat per saber explicar el món d'ara amb la nostàlgia, amb la passió i amb l'autenticitat del millor dels passats possibles, convertint en il·lusió tot allò que ens fascina. Un clàssic modern que escriu el seu nom en majúscules a la història del cinema.
Estiu 1993, de Carla Simón
La collita catalana del 2017 ha estat una de les més reeixides i fructíferes dels darrers temps, amb títols com Júlia Ist, amb l'adaptació d'Incerta glòria d'Agustí Villaronga, o amb l'estrena de l'èpica Pàtria. Però ha estat aquesta peça delicada i precisa de la debutant Carla Simón, Estiu 1993, qui més ha sorprès, tant a nivell català, com internacional. Multipremiada arreu i candidata espanyola a l'Oscar fins al darrer round, la pel·lícula de Simón és una obra rodona, la baula justa per solidificar un nou marc en la història del cinema català. Per no deixar-la escapar.
Dunkerque, de Christopher Nolan
El cop magistral de Christopher Nolan sobre la Segona Guerra Mundial, en una pel·lícula que mostra la cruesa més extrema de la realitat: la batalla de Dunkerque, consistent en la defensa i evacuació de les tropes aliades a Europa entre el 26 de maig i el 4 de juny de 1940, quan l'exèrcit alemany tenia acorralats un nombrosíssim grup de soldats del Regne Unit, França i Bèlgica, que hauran d'afrontar una batalla per la supervivència, amb l'alè –i les bombes– de l'enemic al clatell.
Coco, de Lle Ulrich i Adrián Molina
Pixar ha tornat enguany amb una joia que fa sanglotar com poques. Emotiva, divertida, melòmana, s'ambienta en el Dia dels Morts, una de les grans tradicions seculars de Mèxic, i aconsegueix posar imatges al recorregut dels éssers estimats que ja no hi són a través del recorregut que fa el petit Miguel. Si Inside out tractava l'interior de les emocions, Coco tracta l'interior de l'altre gran secret que ens diferencia de la resta d'éssers vius: la memòria. Una delícia de llum, de color i de sacseig perdurable.
Baby Driver, d'Edgar Wright
Edgar Wright va seduir tothom amb la irresistible Trilogia del Cornetto. Frescor, caos, acció, humor i molt de talent per una manera pròpia i singular de fer cinema. Aquest 2017, el cineasta ha tornat a la càrrega amb un thriller d'acció sense treva, amb velocitat sense fre, amb ritme trepidant, amb el protagonisme incessant de la música. Una història ideal per a cinèfils de dissabte a la tarda i que, alhora, disposen d'un gust cinèfil de gurmet.
Blade Runner 2049, de Denis Villeneuve
L'esperadíssima seqüela del gran clàssic de Ridley Scott, Blade Runner, que no desentona gens amb el seu precedent, per molt que sigui impossible recrear l'esperit d'aquella irrupció mítica. El film és, de nou, una gran obra de Villeneuve, un dels talents més poderosos del nou cinema, que porta l'acció tres dècades després de l'original, amb Ryan Gosling com a l'encarregat de buscar Rick Deckard, el personatge que va interpretar Harrison Ford.
Déjame salir (Get out), de Jordan Peele
Segons Rotten Tomatoes, la millor pel·lícula de l'any. El cert és que és un dels films que més bon gust de boca han deixat, arribat a la cartellera sense fer escarafalls, però de llarga, terrorífica i divertida petjada. Una obra hipnòtica, de principi a fi, amb el sarcasme de posar en primer pla la sordidesa de la progressia dels EUA. Una pel·lícula de por, amb el tema del racisme encobert d'una societat que ha acomiadat Obama per donar la benvinguda a Trump.
A ghost story, de David Lowery
Podria semblar una història de fantasmes simple. I, de fet, ho és. Però té alguna cosa que ens atrapa sense remei, perquè des del silenci i el minimalisme més extrem és capaç de traçar un exercici de lirisme hipnòtic que acabarà en commoció. Una pel·lícula que és aquell so que fa el silenci quan algú marxa, que és el mal que fa l’absència. Una història de fer caixes, de pintar de nou la casa, de passar la nit amb algú, de tornar a començar. I d'entendre que el temps de la nostra vida podria no ser lineal, sinó circular.
Star Wars: Els últims Jedi, de Rian Johnson
L'episodi VIII ens confirma que ens trobem davant d'una cosa gran, de dimensions gegantines. Que ens trobem amb una tercera trilogia que no només és un calc de la primera, sinó que s'atreveix a reinventar-la sense apartar-se de l'esperit original. Aquí explicàvem les set raons per no perdre's el film, però, d'entre tots, val la pena destacar que a Star Wars: Els últims Jedi les dones són les protagonistes, les qui manen, les més intel·ligents i són, també, qui fan els sacrificis més grans. La demostració que es pot fer un blockbuster d'acció amb personatges femenins com a grans protagonistes.
Fences, de Denzel Washington
Un recital interpretatiu que val la pena gaudir. Dirigida, escrita i interpretada per Denzel Washington, mostra un aroma real a anys 50, tensió dramàtica ininterrompuda, rerefons racial, intèrprets que mereixen tots els premis possibles, una història que ens endinsa en la realitat ordinària d'una família que s'assembla massa a les famílies de veritat. Una obra híbrida, estranya, viva en la transició irresolta entre dos llenguatges tan diferenciats com cinema i teatre.
Més enllà d'aquest esclat d'històries diverses amb arrel al país, a nivell internacional aquest any serà recordat, per sempre, com l'any de La La Land, i no pas pel vergonyós error durant l'entrega del premi gros als Oscar, que va guanyar Moonlight, sinó per ser una pel·lícula que passarà a l'Olimp dels grans clàssics. També per ser l'any de l'estrena fallida de la segona part de Trainspotting o de la seqüela de Blade Runner 2049, a banda de comptar amb la paràbola terrorífica de Déjame salir, la nova peça de Pixar, Coco, o la intrèpida Baby Driver, una de les joies ocultes. Aquí, totes les raons d'una tria que vol recordar un any de bon cinema.
La La Land, de Damien Chazelle
De l'èpica a la quotidianitat, de l'adéu al somriure per la vida no viscuda, en un esclat d'optimisme que revitalitza i torna a fer-nos creure en el cinema com a fàbrica de somnis, mentre tot segueix un ritme natural davant nostre. Perquè, si La La Land ha estat una de les pel·lícules del 2017, ho ha estat per saber explicar el món d'ara amb la nostàlgia, amb la passió i amb l'autenticitat del millor dels passats possibles, convertint en il·lusió tot allò que ens fascina. Un clàssic modern que escriu el seu nom en majúscules a la història del cinema.
Estiu 1993, de Carla Simón
La collita catalana del 2017 ha estat una de les més reeixides i fructíferes dels darrers temps, amb títols com Júlia Ist, amb l'adaptació d'Incerta glòria d'Agustí Villaronga, o amb l'estrena de l'èpica Pàtria. Però ha estat aquesta peça delicada i precisa de la debutant Carla Simón, Estiu 1993, qui més ha sorprès, tant a nivell català, com internacional. Multipremiada arreu i candidata espanyola a l'Oscar fins al darrer round, la pel·lícula de Simón és una obra rodona, la baula justa per solidificar un nou marc en la història del cinema català. Per no deixar-la escapar.
Dunkerque, de Christopher Nolan
El cop magistral de Christopher Nolan sobre la Segona Guerra Mundial, en una pel·lícula que mostra la cruesa més extrema de la realitat: la batalla de Dunkerque, consistent en la defensa i evacuació de les tropes aliades a Europa entre el 26 de maig i el 4 de juny de 1940, quan l'exèrcit alemany tenia acorralats un nombrosíssim grup de soldats del Regne Unit, França i Bèlgica, que hauran d'afrontar una batalla per la supervivència, amb l'alè –i les bombes– de l'enemic al clatell.
Coco, de Lle Ulrich i Adrián Molina
Pixar ha tornat enguany amb una joia que fa sanglotar com poques. Emotiva, divertida, melòmana, s'ambienta en el Dia dels Morts, una de les grans tradicions seculars de Mèxic, i aconsegueix posar imatges al recorregut dels éssers estimats que ja no hi són a través del recorregut que fa el petit Miguel. Si Inside out tractava l'interior de les emocions, Coco tracta l'interior de l'altre gran secret que ens diferencia de la resta d'éssers vius: la memòria. Una delícia de llum, de color i de sacseig perdurable.
Baby Driver, d'Edgar Wright
Edgar Wright va seduir tothom amb la irresistible Trilogia del Cornetto. Frescor, caos, acció, humor i molt de talent per una manera pròpia i singular de fer cinema. Aquest 2017, el cineasta ha tornat a la càrrega amb un thriller d'acció sense treva, amb velocitat sense fre, amb ritme trepidant, amb el protagonisme incessant de la música. Una història ideal per a cinèfils de dissabte a la tarda i que, alhora, disposen d'un gust cinèfil de gurmet.
Blade Runner 2049, de Denis Villeneuve
L'esperadíssima seqüela del gran clàssic de Ridley Scott, Blade Runner, que no desentona gens amb el seu precedent, per molt que sigui impossible recrear l'esperit d'aquella irrupció mítica. El film és, de nou, una gran obra de Villeneuve, un dels talents més poderosos del nou cinema, que porta l'acció tres dècades després de l'original, amb Ryan Gosling com a l'encarregat de buscar Rick Deckard, el personatge que va interpretar Harrison Ford.
Déjame salir (Get out), de Jordan Peele
Segons Rotten Tomatoes, la millor pel·lícula de l'any. El cert és que és un dels films que més bon gust de boca han deixat, arribat a la cartellera sense fer escarafalls, però de llarga, terrorífica i divertida petjada. Una obra hipnòtica, de principi a fi, amb el sarcasme de posar en primer pla la sordidesa de la progressia dels EUA. Una pel·lícula de por, amb el tema del racisme encobert d'una societat que ha acomiadat Obama per donar la benvinguda a Trump.
A ghost story, de David Lowery
Podria semblar una història de fantasmes simple. I, de fet, ho és. Però té alguna cosa que ens atrapa sense remei, perquè des del silenci i el minimalisme més extrem és capaç de traçar un exercici de lirisme hipnòtic que acabarà en commoció. Una pel·lícula que és aquell so que fa el silenci quan algú marxa, que és el mal que fa l’absència. Una història de fer caixes, de pintar de nou la casa, de passar la nit amb algú, de tornar a començar. I d'entendre que el temps de la nostra vida podria no ser lineal, sinó circular.
Star Wars: Els últims Jedi, de Rian Johnson
L'episodi VIII ens confirma que ens trobem davant d'una cosa gran, de dimensions gegantines. Que ens trobem amb una tercera trilogia que no només és un calc de la primera, sinó que s'atreveix a reinventar-la sense apartar-se de l'esperit original. Aquí explicàvem les set raons per no perdre's el film, però, d'entre tots, val la pena destacar que a Star Wars: Els últims Jedi les dones són les protagonistes, les qui manen, les més intel·ligents i són, també, qui fan els sacrificis més grans. La demostració que es pot fer un blockbuster d'acció amb personatges femenins com a grans protagonistes.
Fences, de Denzel Washington
Un recital interpretatiu que val la pena gaudir. Dirigida, escrita i interpretada per Denzel Washington, mostra un aroma real a anys 50, tensió dramàtica ininterrompuda, rerefons racial, intèrprets que mereixen tots els premis possibles, una història que ens endinsa en la realitat ordinària d'una família que s'assembla massa a les famílies de veritat. Una obra híbrida, estranya, viva en la transició irresolta entre dos llenguatges tan diferenciats com cinema i teatre.