Marta Molina, una de les investigades per terrorisme en el sumari del Tsunami Democràtic, va declarar ahir davant el jutge de l'Audiència Nacional Manuel García Castellón. El magistrat, que en sintonia amb el Tribunal Suprem i el Consell General del Poder Judicial intenta clavar per la cabota el clau del suposat terrorisme, va decidir no empresonar-la després de deixar sense data la declaració d'altres investigats, haguessin o no marxat de l'Estat. Molina no va voler anar a l'exili i el dia d'abans de declarar va afirmar que estava disposada a anar a la presó i que, si això passava, seria una prova més de la vigència del conflicte polític amb l'Estat.
El cert, però, és que la Justícia espanyola és de part, però també és prudent quan li cal. García Castellón fa més justícia que política. Aquest és, segurament, el seu darrer gran cas i no vol que la seva actuació resti més que no pas sumi a la causa de l'espanyolisme i d'un poder, el judicial, que ha liderat una resposta dura (exemplar per ells) a l'intent de trencar l'Estat per vies democràtiques. Era evident que si empresonava Molina justificava, a ulls d'una majoria de catalans i també de molts defensors dels drets fonamentals fora del nostre país, la necessitat de la llei d'amnistia que el Congrés aprovarà definitivament el dia 30.
La llei quedarà aprovada a final de mes, el rei Felip VI haurà de signar-la, i serà vigent quan es publiqui al Butlletí Oficial de l'Estat. I aleshores serà el Tribunal Suprem, que instrueix el cas dels aforats del Tsunami (Carles Puigdemont i Ruben Wagensberg) però és també el que va condemnar els líders de l'1-O, qui marcarà la pauta de com cal aplicar-la. Per això l'Audiència Nacional no vol donar passes en fals i no té pressa per avançar en un procés que encara es troba en la fase d'instrucció, prèvia al processament i al judici per les protestes contra la sentència del Suprem. Qui ja té a punt el judici és el TSJC pels alts càrrecs del Govern implicats en el referèndum. Però el seu president, el conservador Jesús María Barrientos, tampoc sembla tenir una excessiva pressa i, per bé que divendres pot fixar data de judici, té un ull posat a l'alt tribunal.
Com i quan es resolgui el debat sobre l'amnistia al Suprem determinarà moltes coses. Resoldrà si, cas d'una eventual repetició electoral a Catalunya, que seria a finals d'octubre, Oriol Junqueras podria ser candidat d'ERC. I si aconsegueix esquerdar el precinte de seguretat que el Congrés va conferir a la llei, la resta de la judicatura intentarà transitar el camí que els marqui l'alt tribunal per saltar-se l'esperit d'una norma que ha comptat amb una oposició molt àmplia al poder judicial, que l'ha llegida com una humiliació.
No hi ha, al poder judicial, una directriu o una coordinació clara de com actuar. No hi és perquè no els cal. L'hegemonia de la dreta al Suprem, al CGPJ o als tribunals superiors és, per qüestió de l'extracció dels magistrats i de control ferri de les estructures internes, tan omnímoda que els jutges, cadascun a la seva manera i d'acord amb el seu criteri, poden exercir de franctiradors patriòtics pel seu compte. Ho fan perquè saben que, encara que conculquin drets, ningú els exigirà responsabilitats.
I si algun d'ells, o dels alts funcionaris de l'Estat implicats en la "croada" contra els "enemics d'Espanya", tenia alguna por, devia quedar ben tranquil veient les votacions del Congrés. Ahir, després que Pedro Sánchez es prengués cinc dies de reflexió i anunciés que donaria la batalla contra la màquina de fang amb l'aprofundiment democràtic que calgués, el Congrés va tombar, amb els vots del PSOE, una proposició no de llei d'ERC per garantir més controls democràtics al CNI, el servei secret espanyol. Hi ha búnquer per anys. I ara espera a saber quin és el millor flanc per abordar la llei d'amnistia.
Per què Espanya reconeix Palestina i no Kosovo?; per Bernat Surroca.
- Entrarà el món en «territori desconegut»? Els temors del Cercle d'Economia pel retorn de Trump; per Pep Martí.
- Núria Marín abandona l'alcaldia de l'Hospitalet de Llobregat
- Demanda col·lectiva contra una immobiliària de «La Caixa» amb centenars de llogaters afectats; per David Cobo.
La «ferida oberta» de la sequera als boscos: 66.500 hectàrees afectades; per Arnau Urgell i Vidal.
El nom propi
El Cercle d'Economia va obrir ahir les seves tradicionals jornades al Palau de Congressos de Barcelona. Es respirava satisfacció pel canvi de cicle polític a Catalunya. Els poders econòmics fa temps que veuen en Salvador Illa (igual que en l'alcalde de Barcelona, Jaume Collboni) el seu home. El PSC no proposta polítiques socials revolucionàries o incòmodes i treballa per l'estabilitat i la bona relació amb la resta de l'Estat. I això és ideal per fer negocis. El directiu Jaume Guardiola, el president del Cercle, és amic d'Artur Mas i no té una visió especialment negativa de la feina que, al Govern, han fet Pere Aragonès, que va inaugurar les jornades reivindicant-se, i els seus consellers. Avui el Cercle rebrà Felip VI, el ministre d'Economia, Carlos Cuerpo, i el líder del PP, l'immoderat Alberto Núñez Feijóo en unes jornades que serveixen per prendre la temperatura a l'establishment econòmic del país.
El passadís
A la trobada del Cercle hi havia destacada presència de les forces que volen ocupar el màxim espai central. Els grans partits solen enviar-hi els seus dirigents més empàtics amb el món empresarial. El PSC és ara el més preuat entre l'elit del poder econòmic i Illa va ser rebut amb simpaties. L'acompanyaven Collboni, el tinent d'alcalde Jordi Valls, el delegat a la Zona Franca, Pere Navarro, la històrica Anna Balletbò, l'exalcalde de Lleida Antoni Siurana i, cap al final del dia, el ministre Jordi Hereu, exmembre de la junta del Cercle, per cert. Del món de Junts hi havia l'expresident Artur Mas i l'exconseller d'Economia, Jaume Giró. El president Aragonès va inaugurar l'encontre, i amb ell hi van ser els consellers Natàlia Mas, Roger Torrent i Carles Campuzano. La gran absència la va protagonitzar el PP. No hi va assistir cap figura reconeguda. Avui hi seran per acompanyar Feijóo, que farà un col·loqui amb Guardiola. Si no són protagonistes, els populars no hi van. O també pot ser, com comentava un soci, que el PP no se sent còmode a unes Jornades en les quals se saben minoria.
Vist i llegit
Molt sovint els periodistes que treballem a les redaccions tenim la sensació que hi ha més companys fent feina als gabinets de premsa que a la nostra redacció o a altres mitjans. Els canvis al sector han deixat un mapa de mitjans més petits i més precaris i, en canvi, els gabinets de comunicació d'empreses i institucions s'han musculat i guanyat en volum i professionalitat. A la comunicació clàssica de "notes de premsa" i convocatòries s'hi ha afegit la gestió de xarxes, els discursos, l'organització d'esdeveniments, o la comunicació interna. Per fer-vos-en una idea, us aconsello llegir el reportatge que a Media.cat, l'observatori crític dels mitjans que impulsa el Grup de Periodistes Ramon Barnils, publica Alba Tarragó. Els gabinets de premsa professionals i eficaços són necessaris per fer la nostra feina i són imprescindibles per garantir unes administracions transparents. Però també ho són uns mitjans de comunicació forts que permetin anar més enllà de la informació oficial i que garanteixin informacions singulars i, quan convé, incòmodes. El paper dels anunciants i de les comunitats de lectors és clau per sostenir-los.
Ferran Casas i Manresa
Subdirector de Nació
Vols que t'arribi El Despertador de Nació cada matí al teu correu electrònic? Fes clic aquí per rebre'l.