La setmana que ve se celebrarà el debat de política general al Parlament. Junts i ERC fixen avui la seva posició davant el primer assalt a la cambra del nou president, Salvador Illa, que, de moment, intenta endreçar l'acció de Govern i marca prioritats en àmbits com ara la seguretat, les Rodalies o l'actualització del sistema de salut.
Junts ha decidit començar la legislatura a l'oposició a ultrança. Afirmen (és el que s'espera del primer partit de l'oposició) que volen ser l'alternativa als socialistes. Ahir Carles Puigdemont, que no es desprendrà de l'acta de diputat com a mínim fins que no torni de l'exili i que no vol assumir el rol formal de cap de l'oposició (continuarà sent-ho Albert Batet), deia que els toca “sortir de les casernes d'hivern”. Això és, segons ell, “construir l'alternativa” i fer-ho anant “a l'ofensiva, recorrent el país i ensenyant els perfils del partit”.
La música, és clar, sona bé. Però l'aritmètica situa Junts en una cruïllai en una contradicció que Puigdemont, que té el poder absolut al partit perquè els que en discrepen eviten fer-ho públicament per temor a ser arraconats, haurà de resoldre més aviat que tard. Li tocarà fer-ho independentment de si se li aplica o no de forma ràpida una amnistia que li és injustament furtada per un poder judicial amotinat en les seves esferes més altes.
La contradicció és que, malgrat els alts i baixos, Junts assumeix tenir un paper col·laboratiu a la política espanyola, on negocia el sostre de despesa, intenta guanyar la cessió de les competències d'immigració i està disposada a parlar del finançament singular. Ho fa sense exigir ja cobraments per avançat, però l'ha de compatibilitzar amb ser alternativa al PSC. Per ara, el paper d'alternativa constructiva l'ha volgut adoptar ERC, que espera que després d'endreçar-se (si no és que la batalla interna la deixa com un solar) pugui obtenir rèdits de l'acord d'investidura d'Illa i dels potents compromisos que se'n deriven, tant a Barcelona com a Madrid.
I la cruïlla és si, després del congrés, a Junts hi pesarà encara més la retòrica confrontativa de l'”hem votat, hem guanyat” dels darrers set anys i que, de forma marginal, es feia sentir encara aquest 1 d'octubre o, a l'espera d'una refeta del moviment que pot ser llarga i donar oxigen a la presidència d'Illa, optarà per aparèixer com un partit que es reivindiqui com a útil.
Això no vol dir fer de CiU (el país sobre el que operava i els votants que li donaven majories pertanyen ja al passat per més que ERC primer i ara el PSC mirin de recollir-ne el testimoni), però sí incidir en assumptes com ara la fiscalitat, el suport al teixit empresarial, les infraestructures i, sobretot, la millora del finançament. Les ponències del congrés, que estarà centrat a entronitzar el president a l'exili, apunten a un programa que no s'aparta d'enfortir l'autogovern ni de l'agenda liberal. Puigdemont no va ser ahir taxatiu, però el debat de política general hauria de ser una pedra de toc per veure com el partit se situa en aquest nou cicle davant debats de país que són urgents i si vol propiciar grans consensos i participar-hi.
- El traspàs de Rodalies, ara en mans del PSC: en què s'ha avançat?; per Bernat Surroca
- «Toca sortir de les casernes d'hivern»: Puigdemont crida Junts a liderar l'alternativa a Illa; per Oriol March
- Primícia: El portaveu de les joventuts d'ERC no repetirà al càrrec en plena divisió al partit; per Carme Rocamora i Seguí
- Perfil: Mark Rutte, l'astúcia d'un gestor de crisis al capdavant de l'OTAN; per Pep Martí
- Eentrevista: Angelina Torres: «He arribat als 111 anys sense prendre cap pastilla»; per Bernat Pareja Sabaté
Ferran Casas i Manresa
Subdirector de Nació
Vols que t'arribi El Despertador de Nació cada matí al teu correu electrònic? Fes clic aquí per rebre'l.