L'arrencada de la investidura es complica. El candidat guanyador el 12-M, Salvador Illa, apel·la a la voluntat de canvi, que veu plasmada en la pèrdua de la majoria absoluta independentista, i avisa contra les "maniobres de bloqueig" de l'independentisme. Però continua sense donar pistes de què és el que pot oferir als possibles socis per seduir-los. És evident, es pot recordar tantes vegades com calgui i forma part del joc democràtic, que els vots ni es regalen ni es confisquen, es negocien. I Illa en necessita més.
El líder del PSC ha explicat que la prioritat són aliats progressistes, ERC i comuns, però no ha dit què farà amb el finançament i el traspàs de Rodalies, fins on es vol implicar pel català o si revisarà la posició sobre el Hard Rock, l'argument de Jéssica Albiach per engegar a rodar la passada legislatura. No serà fàcil que les bases d'ERC, que estan en ple debat intern sobre el futur del partit, es deixin seduir. Ahir la secció local de Lleida i el Jovent Republicà ja van ensenyar les dents.
Illa no concreta i Carles Puigdemont, que ha manifestat voluntat de ser investit malgrat el seu resultat escàs, juga tàcticament a través de Josep Rull, nou president del Parlament, amb el calendari i amb la idea del retorn. Junts vol que el president a l'exili es presenti a la investidura, però que ho faci al final i, així, anar automàticament a eleccions si els socialistes no li permeten ser investit, cosa que continua sent molt difícil.
Fer-ho d'aquesta manera els permetria ajornar la tornada a finals d'estiu, quanl'amnistia hauria d'haver servit com a mínim per aixecar les mesures cautelars contra ell que per ara el Suprem no vol revisar, i cremar Illa. Bé perquè el socialista no anés a la investidura o bé perquè s'hi presentés d'aquí a poc temps i ERC es negués a investir-lo d'entrada, amb poc temps per negociar i sense haver pogut posar en pràctica l'equidistància que els aconsella un electorat dividit.
Els votants d'Esquerra estan partits entre els partidaris dels pactes amb el PSC o amb els postconvergents. La direcció no ha mostrat una idea clara de negociació i els sectors es van posicionant. Els juntaires no saben si Illa entomarà el repte de presentar-se sense tenir els suports garantits (ara només pot comptar amb els seus 42 escons, una xifra insuficient) i per això es reserven la carta de l'anomenat "acte equivalent".
Per aquesta via Rull en tindria prou, segons un informe del 2020 dels serveis jurídics del Parlament, amb publicar al butlletí de la cambra després de la ronda de contactes de la setmana que ve que cap diputat compta amb els suports suficients per ser president per posar així en marxa el rellotge de la investidura. Això portaria la convocatòria automàtica d'eleccions a finals d'agost si fracassen tots els intents. Però cal posar en marxa el rellotge perquè els terminis corrin.
És difícil que Illa caigui a la trampa de cremar-se en una investidura exprés i Puigdemont té l'argument que ell no és pas qui té més diputats per provar-ho. Només si ERC li garantís els seus 20 vots es veuria forçat a passar el primer i tornar en poques setmanes a Catalunya. Després de fer president del Parlament a Rull, i si votés també al líder de Junts, als republicans ja no els podrien retreure massa. Tornar a la investidura és el que va prometre Puigdemont i el que ahir van assegurar, de nou, el seu advocat, Gonzalo Boye, i la presidenta i el portaveu del seu partit, Laura Borràs i Josep Rius. Una punxada de Puigdemont (per la negativa socialista a donar-li una abstenció) a finals de juny o al juliol donaria temps a una negociació efectiva d'Illa amb ERC, amb Junts o amb tots dos.
Som, doncs, en una partida de cartes on compta la tàctica i no l'estratègia i que cal jugar sense massa maniesper sortir-ne viu. També és, però, un joc en què la negativa a assumir responsabilitats, realitats i riscos pot portar a un escenari de repetició electoral que no està gens clar quins efectes tindria. Contemplaríem aleshores una batalla de relats per no aparèixer com els responsables del daltabaix a ulls d'una ciutadania fastiguejada. De fet, arribat aquest cas ni tan sols cal comptar que fossin només eleccions al Parlament atesa la situació de Pedro Sánchez i el clima a Madrid. La investidura catalana apunta a ruleta russa.
- Crisi en el desè aniversari: els comuns també paguen l'aposta fallida per Sumar; per Joan Serra Carné.
Alejandro Fernández al timó i Lorena Roldán de portaveu: estat de la situació al PP català; per Pep Martí.
L'1x1 de la fatxosfera espanyola: d'on surten els Vito Quiles i Alvise Pérez de torn?; per Victor Rodrigo.
El Govern decidirà en breu si suavitza encara més les restriccions per sequera; per Arnau Urgell i Vidal.
Entrevista a Xavi Noriguis: «Ningú parla de Heidegger, la nostra comunicació és molt més banal»; per Gemma Cuadrado Soler.
El passadís
El PNB no és només, i malgrat els mals resultats electorals dels darrers temps, el partit del poder a Euskadi. És també el partit dels diners, de l'empresariat que recorre a la seva capacitat estabilitzadora, ideologia business friendly i capacitat d'incidència, hi hagi el govern que hi hagi, a Madrid. Una bona prova de tot això es va produir dilluns a Bilbao, a les oficines centrals de la companyia elèctrica i gasista Iberdrola, una de les més importants de l'Estat, present a una vintena de països i que forma part de l'Íbex-35.
Dilluns a la seu corporativa, el seu president, Ignacio Sánchez Galán, va rebre el lehendakari en funcions, el penebista Iñigo Urkullu, que està de sortida i que serà substituït per Imanol Pradales, que acaba de renovar l'acord de govern amb els socialistes. Quan Urkullu va marxar es va trobar amb una grata sorpresa: desenes de treballadors d'Iberdrola l'esperaven. El fet és que li van fer un passadís i el van aplaudir en agraïment pels seus 12 anys de govern. Sánchez Galán també es va sumar a l'aplaudiment. No és massa habitual, no.
Vist i llegit
Yolanda Díaz no va calcular bé la correlació de forces i va voler matar Podem abans d'hora. Va pretendre això i no ha estat capaç de mantenir el perfil d'una força a l'esquerra del PSOE i de cohesionar-la. Després del fracàs estrepitós del 9-J, ella ha fet un pas al costat al partit, però no al govern espanyol i els seus adversaris li passen tanta factura com poden mentre apel·len a una refundació de l'esquerra alternativa. És el cas del politòleg Juan Carlos Monedero, un dels fundadors de Podem, però també allunyat de Pablo Iglesias, Ione Belarra i Irene Montero. Ahir escrivia a Público "Deu tesis sobre l'esquerra espanyola després de les eleccions europees". És dur amb Díaz, però també amb Íñigo Errejón o Joan Baldoví. "Hi ha gent que no acaba d'entendre bé les coses, que busca un o una líder que uneixi des de dalt tots els bocins. Com si hagués quedat demostrat que les coses no es fan així i que el fracàs de Díaz obliga a fer les coses d'una altra manera", escriu. El podeu llegir aquí.
El nom propi
Esquerra de Barcelona afronta avui al vespre una decisió important que, en cas de prosperar si ho avala la militància, haurà de ser validada per la direcció nacional del partit per l'impacte més enllà de la ciutat. Poc després que Ernest Maragall deixés l'Ajuntament, la nova cap de files, Elisenda Alamany (Sabadell, 1983), va obrir negociacions amb els socialistes que han fructificat en un principi d'acord per governar junts. Preveuen fer-ho sense els comuns i amb dues tinences d'alcaldia per als republicans i àrees com turisme, drets socials o llengua. ERC assumiria competències fins ara en mans dels socialistes i tornaria al govern disset anys després.
Alamany havia estat una de les principals cares dels comuns, però els desacords polítics i personals amb Ada Colau i altres dirigents la van portar a deixar el partit i a acostar-se als republicans el 2019. Aquell any es va presentar de segona de Maragall, però la maniobra de Colau i Valls els va enviar a l'oposició. Ara espera poder ser la número dos de Collboni i afermar la seva posició i la del partit amb una visibilitat que l'oposició, on hi ha els regidors de Colau i els de Xavier Trias, uns i altres superiors en nombre als republicans i que també han negociat per governar amb el PSC, no li hauria donat. Les bases d'ERC tindran aquests mesos protagonisme.
Ferran Casas i Manresa
Subdirector de Nació
Vols que t'arribi El Despertador de Nació cada matí al teu correu electrònic? Fes clic aquí per rebre'l.