El de les competències d'immigració no és un debat nou. El PNB va tancar fa uns mesos amb el govern espanyol l'acord pel traspàs de les autoritzacions inicials de treball i ja aleshores el govern basc va afirmar que en volia més. I, d'acord amb el que plantejava l'acord del Tinell, ERC va proposar el 2004 al Congrés debatre el traspàs de les competències d'immigració i els recursos per gestionar-les a la Generalitat. No es va arribar ni a debatre perquè els republicans no van insistir i la prioritat era l'Estatut i no la delegació de competències. Avui a la tarda s'hi tornarà, en aquest cas amb una proposició de llei del PSOE i de Junts que, a hores d'ara, no prosperarà perquè Podem sumarà els seus vots als del PP i Vox al Congrés per frenar-la.

[Si vols rebre al correu El Despertador o un altre butlletí de Nació clica aquí]

Es debat un traspàs de la gestió de l'Estat. És a dir, Catalunya no decidirà en quines condicions dona o no els permisos de treball, expulsa les persones estrangeres que cometin algun delicte, o els criteris de reagrupament familiar. Tot això ho continuarà marcant l'Estat, però seria la Generalitat la que ho gestionaria, lògicament amb un cert marge en l'aplicació de la legislació. Podem, entestada a fer intransitable la legislatura a Pedro Sánchez i Yolanda Díaz i a marcar perfil d'esquerra insubornable, hi vota en contra. Assegura que tot plegat respon a la pulsió racista del partit de Carles Puigdemont, que ha arribat a equiparar a Vox, en el context de la seva lluita per taponar les fugues de vot a Aliança.

Els exabruptes de Podem, que fa temps que fa pagar als altres el que havia de ser i no va ser per la campanya que va patir de les clavegueres de l'Estat i per l'adamisme i el sectarisme dels seus líders, no permeten una reculada senzilla i el "traspàs integral", que Junts va presentar com un èxit, pot decaure definitivament.

De tot plegat en deriven dues reflexions pertinents i que desmunten fàcilment els arguments de Podem. La primera és que, en l'actual repartiment competencial, la majoria de les polítiques socials estan en mans de les comunitats. Sanitat, educació o dependència són gestionades per aquestes amb l'argument que cal fer-ho de forma pròxima i amb administracions amb capil·laritat. Els ajuntaments també n'assumeixen. I les polítiques d'immigració, que ho han de ser d'integració i acollida en drets i deures, han de tenir un caire social més que no pas punitivista.

La segona és d'oportunitat. Si algú pateix perquè les competències d'immigració es gestionin des d'una òptica racista, excloent i delinqüencial, hauria de ser un ferm partidari de traspassar-les a Catalunya o a Euskadi. A hores d'ara té moltes més (moltíssimes més) opcions l'extrema dreta de governar Espanya -no hi ha cap enquesta, llevat de les del governamental CIS, que no doni per feta la majoria absoluta de la suma PP-Vox- que de fer-ho a Catalunya malgrat la puixança d'AC i Vox, excloses de qualsevol escenari polític o aritmètic de governabilitat. O és que a Podem li està bé que un ministre de l'Interior de Vox decideixi com es gestiona la convivència? Hi ha arguments que no aguanten un assalt. 

Més enllà de les conseqüències que tingui el fracàs de la iniciativa del PSOE i Junts recolzada per la resta de formacions d'esquerres o sobiranistes i de què es pugui recuperar en algun moment, és descoratjador el que veurem. Una ocasió perduda de fer política útil contraposada al populisme i de fer endreça amb una visió humanista i al servei del bé comú fent caure els murs d'incomprensió i atacant un desbordament dels serveis públics que és combustible per la xenofòbia.

Avui no et perdis

• El camp de batalla de la immigració: què amaga el fracàs de la delegació de competències; per Oriol March.
• Què farà l'independentisme per frenar l'auge d'Aliança Catalana?; per Lluís Girona Boffi.
• L'adeu de Janet Sanz simplifica el camí de BComú cap al 2027: Pisarello o una sorpresa; per David Cobo.
• Un vot enigmàtic al consell d'administració i la segona opa: totes les incògnites sobre el Sabadell; per Pep Martí i Vallverdú.
• L’eix gironí, el Pla de Lleida i les comarques de muntanya lideren el creixement català amb un 4,5%; per Pep Martí i Vallverdú.

El passadís

Les enquestes recents van posar ahir el focus mediàtic en Aliança Catalana i la seva puixança. Però, tal com expliquem avui, fa temps que els partits rumien com frenar-la. No només pel seu discurs d'odi sinó perquè també encareix extraordinàriament una majoria sobiranista operativa. I al bloc constitucionalista també hi ha interès. Aquests dies, veïns de Ripoll han estat entrevistats en una enquesta telefònica sobre la gestió de Sílvia Orriols com a alcaldessa, els seus punts forts i dèbils i la situació dels serveis a la ciutat. La pregunta més interessant era per l'opinió d'una llista unitària de l'oposició, que no es va posar d'acord per fer una moció de censura a Orriols per la negativa de Junts, per desallotjar-la del poder el 2027. El treball de camp el fa GESOP, que no explica de qui és l'encàrrec. L'empresa fa les d'El Periódico i és la que habitualment treballa per al PSC.

Vist i llegit

La informació política internacional ens ocupa cada cop més. No només per les guerres a Gaza i a Ucraïna, també per les barrabassades de Trump, Milei i altres líders ultres o per la permanent crisi d'identitat de la UE. Però hi ha situacions que passen encara massa desapercebudes tot i que s'allarguin en el temps. És el cas de la revolta democràtica dels estudiants de Sèrbia. El novembre de l'any passat una marquesina va caure en una estació d'autobusos a Belgrad i va matar quinze persones. Va ser l'espurna que va mobilitzar els més joves contra la corrupció i l'autoritarisme del president Aleksandar Vučić, que fa tretze anys que és al poder i que va ser estret col·laborador de Milosevic. Vučić va intentar rebentar les protestes amb guerra bruta. Tot plegat ho retrata, de forma excel·lent i amb uns testimonis de gran valor que són els únics narradors i protagonistes, el reportatge del 3Cat Desperta, Sèrbia! La revolta dels estudiants, un dels nous capítols de la sèrie Punt de no retorn del guardonat periodista Raül Gallego. El podeu veure aquí.

Recordem

Aquest 27 de setembre, dissabte, es compleixen exactament cinquanta anys de les darreres execucions del franquisme. Van ser tres militants del grup comunista FRAP i dos bascos de l'organització ETA. A diferència del que va passar amb els del procés de Burgos, les crides de clemència no van servir de res i Franco, que agonitzava, va acomiadar-se com va arribar, matant, mentre els seus ministres s'amagaven. Sobre el FRAP, el seu paper en aquells anys i la lluita armada ha escrit un trepidant i documentat llibre el periodista Roger Mateos, a qui Pep Martí va entrevistar aquest cap de setmana. La podeu recuperar aquí i fer un exercici de memòria democràtica, que sempre és oportú.

[Si t'ha interessat El Despertador i no hi estàs subscrit, fes-ho aquí i el rebràs cada matí]