Les enquestes no són una bola de vidre, més encara quan, com és el cas del Parlament no hi ha eleccions a la vista. Però marquen tendència, són una foto del moment. I en van dues de seguides en la mateixa línia. Primer va ser la d'El Mundo i ahir la de La Vanguardia. Totes dues preveuen un fort ascens d'Aliança Catalana del qual Junts en seria el principal perjudicat. També auguren un bon resultat per l'altra cara de la moneda (l'altra bandera més ben dit) de l'extrema dreta, Vox. La interessant anàlisi de Roger Pi de Cabanyes us permetrà fer-vos càrrec de com, malgrat no tenir relació formal, l'interès dels dos parits va molt de bracet i no hi ha voluntat de xoc, tal com li ha explicat el mateix Santiago Abascal al nostre home a Madrid.

[Si vols rebre al correu El Despertador o un altre butlletí de Nació clica aquí]

Tornant als sondejos, el PSC també acusa tendència a la baixa malgrat el mal moment de l'oposició i que Salvador Illa gaudeix de grans suports a l'establishment econòmic i mediàtic. Si segueixen els problemes de Pedro Sánchez i les promeses i expectatives d'Illa no es concreten, els socialistes poden patir encara més. Al seu torn, ERC i els partits petits aguanten la posició.

La gran novetat és Sílvia Orriols i la seva oferta, independentista sense un full de ruta conegut i centrada en el discurs xenòfob i, singularment, islamòfob. És evident que l'alcaldessa de Ripoll és, si se'n surt, un perill per a la convivència, que fins ara no s'ha tensionat a Catalunya com a altres indrets. Encara no té 19 escons, però ja té un fort impacte perquè la seva irrupció és un dels motius del gir conservador de Junts en immigració o seguretat que n'ha validat el marc discursiu.

Determinats discursos (també de suposats antagonistes) l'han posada al centre i decisions com deixar-la governar a Ripoll, especialment quan era viable aritmètica i políticament la moció de censura el curs passat, o donar-li àmplia cobertura a mitjans de l'òrbita de Junts (recordeu el programa d'Eduard Pujol i Pilar Rahola a la difunta 8TV) es poden pagar. De moment, si es confirmen els bons pronòstics, una hipotètica majoria absoluta independentista ja no seria operativa. És possible (ho veurem a les municipals) que Junts no es negués a arribar-hi a acords en la línia del que el PP fa amb Vox, però ERC i la CUP no ho contemplen en cap àmbit. 

El que Orriols representa beu de diversos factors. D'una banda, d'una onada global de discursos d'odi amb l'argument de qüestionar el "políticament correcte" i "bonista" i que té cares com el mateix Abascal, però també Trump, Meloni, Milei, Farage o Orbán. La llista de líders populistes, xenòfobs, identitaris i ultraconservadors abraçats al "dolentisme" amb qui més malament ho passa és llarga i els resultats o les expectatives de tots ells bones malgrat que cadascun té el seu accent i peculiaritat.

I Aliança també poua de la singularitat catalana amb un model econòmic (que Orriols mai qüestiona, per cert) que alimenta la precarietat i la desnacionalització, d'uns serveis públics estressats, i d'una política que no troba la resposta, sigui acordant amb Espanya com s'intenta ara o trencant-hi com es va pretendre el 2017. La desil·lusió del procés ha portat molts independentistes a quedar-se a casa i a castigar els partits tradicionals optant per noves opcions. S'hi suma un replegament identitari basat en la por o el supremacisme i que alimenta la pulsió de castigar el feble i el diferent (l'immigrant que busca una vida millor) davant la impossibilitat de vèncer el fort (l'Estat).

L'aterratge de l'extrema dreta al moviment independentista ha trigat pels efectes sedants del procés, però és present a tot Occident amb poques excepcions com ara la basca (les fortaleses econòmiques i socials segurament l'expliquen). El context global que impulsa a Orriols no l'han triat els catalans i poc hi poden fer els partits i els agents socials del país. Però sí que es pot triar com s'afronta i amb quines eines i aliances es combat. I no hauria de ser un debat oportunista.

Avui no et perdis

• Anàlisi: L'estratègia de Vox per rendibilitzar l'auge d'Aliança Catalana; per Roger Pi de Cabanyes.
• Carles Puigdemont s'acosta a l'hora de la veritat: trencarà amb Pedro Sánchez?; per Oriol March.
• Tots els equilibris del tàndem Sánchez-Illa per al finançament; per Bernat Surroca.
• El mirall andorrà: fins on pot arribar Catalunya per protegir el català?; per Lluís Girona.
• La música clàssica pot ser jove: dos directors que reivindiquen i sacsegen la tradició; per Guillem Maneja Juvanteny.

El passadís

Dissabte es va produir un acte històric a París. El PNB va recuperar el palauet que havia estat seu del govern basc a l'exili i que els nazis li van confiscar per regalar-lo al govern de Franco. La justícia francesa ho va donar per bo i no ha estat fins mig segle després de la mort del dictador que, gràcies a l'aritmètica parlamentària, l'immoble de l'avinguda Marceau ha tornat als seus legítims propietaris malgrat la intensa campanya del PP i de Vox a favor de l'statu quo franquista. Fins fa poc encara en feia ús el govern espanyol i acollia la biblioteca de l'Institut Cervantes.

El partit que lidera Aitor Esteban ha de decidir ara què en fa perquè, per ara i com que no té una mala situació econòmica, no el vol vendre ni llogar a tercers i el considera un símbol després de tants anys reclamant-lo. Una de les opcions que hi ha damunt de la taula és un centre d'interpretació contra l'autoritarisme i a favor de la cultura basca i la seva internacionalització.  

Vist i llegit

Interessant entrevista ahir a l'Ara. La degana del Col·legi de Treball Social de Catalunya, Laura Morro, deixava un titular contundent: "Els serveis socials no estan preparats per a la Catalunya dels vuit milions", deia. Una afirmació que fa encara més necessari el debat sobre els recursos (el finançament dels serveis públics) i com i quant ha de créixer un país que té projeccions d'arribar als deu milions el 2050. L'entrevista era de Marta Rodríguez Carrera i apareixia la idea, sempre pendent, d'una ràtio de professionals per cada servei social. La podeu llegir aquí.     

Pilota a l'olla

El Girona va tornar a perdre. Aquest cop va ser un contundent 0 a 4 a Montilivi contra el Llevant. L'estadi no es va omplir i l'afició, que es va regirar contra la llotja, està desmoralitzada després del mal final de la passada temporada i de la pèssima arrencada d'aquesta. Més enllà de la situació esportiva, que encara és a temps de redreçar-se, el club, que en un autèntic homenatge al futbol modern és propietat del grup City, que l'explota com un negoci, necessita consolidar la massa social per no lligar la seva sort als designis d'una multinacional.  

[Si t'ha interessat El Despertador i no hi estàs subscrit, fes-ho aquí i el rebràs cada matí]