Setmana de consellers. Els setze titulars dels departaments del Govern de Salvador Illa començaran a comparèixer aquest dilluns en comissió al Parlament per informar de les línies generals de les seves conselleries. El primer a passar serà Albert Dalmau, de la de Presidència, que ens donarà més pistes de com actuarà políticament i davant de les càmeres i a preguntes de l'oposició; i la segona, Alícia Romero, d'Economia, que domina perfectament l'escena i que té l'encàrrec de fer possible una carpeta, la del finançament singular, de la que en depèn l'estabilitat (i la caixa) del Govern.
Illa ha començat tranquil el seu mandat. Cap paraula gruixuda, ritme lent en els nomenaments (costa trobar gent quan ja es governen tots els grans ajuntaments, les diputacions i Espanya), tarradellisme a dojo (la figura és polièdrica i tothom s'ho pot fer a mida), les reunions esperades, i pistes justes sobre els temes més espinosos com ara l'ampliació del Prat.
El president es refugia en els grans consensos de país, com ara la llengua (la desaparició de Ciutadans i els pactes del PSC han tingut efectes balsàmics) o parar els peus a l'extrema dreta i a la crítica cruel que fa a les polítiques d'acollida. Sap que ni ERC ni Junts ni els comuns se'n poden despenjar sense fer-los el joc. Que el tema és central ho explicava el Bernat Surroca aquest cap de setmana i ho va reblar el president en la visita a Olot.
I també fa el previsible en un president que ha combatut l'independentisme sense manies: posa la bandera espanyola al despatx i normalitza relacions amb la Casa Reial. Nou anys després que Artur Mas fos el darrer president a fer-ho, dimecres es reuneix a la Zarzuela amb Felip VI, que es va posicionar de forma radical contra el procés i que va rebutjar mediar. Ho va fer malgrat el bon tracte que CiU, com el PSC i ICV, havien dispensat als Borbons des de la Transició arribant-los a presentar com a catalanistes perquè deien bones paraules (en català fins i tot) o perquè la infanta Cristina es casava a la catedral de Barcelona amb un jugador d'handbol del Barça.
Els consellers que comencen a comparèixer gestionen agendes complexes en un país on s'acumulen urgències i necessitats de transformar i actualitzar. Laura Vilagrà havia obert, com consellera de la Presidència, taules de negociació amb el govern central en temes econòmics i competencials. De quina forma ho gestionarà Dalmau? I com i quan s'activarà la Convenció Nacional per a la Resolució del Conflicte Polític (que no està resolt, òbviament) on Illa vol asseure tots els grups i que haurà de comandar qui ERC proposi?
Romero va dir quan era diputada que un finançament bo no necessàriament havia de ser singular. El PSC en tenia prou aleshores amb un consorci tributari amb l'Estat i a esperar que l'acord entre el govern de Sánchez i les autonomies fos una mica millor que l'actual. Res a veure amb l'actual pacte, que inclou un canvi de paradigma que, per fer-se efectiu, també necessitarà els vots de Junts al Congrés. Romero el defensarà ara a Madrid, però fins on estan disposats a arribar ella i Illa?
Als temes polítics se n'hi sumen de sectorials. De moment, Sílvia Paneque ja assumeix que caldrà apujar el rebut de l'aigua per fer les infraestructures hídriques necessàries i no viure "pendents del cel", i si ha de fer 50.000 habitatges públics fins a 2030 necessitarà més que paraules. Tampoc ho té fàcil Esther Niubó, que de moment busca l'aixopluc de l'OCDE però que sap que necessita molts més recursos per posar al dia l'escola catalana (i en català), capgirar les dades de l'informe PISA, evitar que creixi la segregació escolar i poder fer front a l'acollida dels alumnes vinguts d'altres països.
Els desafiaments de Paneque i Niubó, com els d'Òscar Ordeig a Agricultura per garantir que algú conreï la terra i els d'Olga Pané per evitar que la sanitat pública baixi el nivell, es resolen amb més bona gestió i eficàcia com li agrada dir al president, sí. Però també necessiten que, més aviat que tard, la caixa estigui plena. Altrament, els setze genets del president, no aniran massa més enllà ni podran dir que era possible fer-ho millor i amb menys inflamació que els independentistes. Més aviat que tard caldrà sortir de la zona de confort.
- La fuga de Puigdemont dinamita l'acostament entre Junts i les elits; per Oriol March.
- Què pensen les candidatures que es disputen el lideratge a ERC?; per Oriol March.
- Entrevista: Màrius Carol: "Tenim el país fràgil"; per Pep Martí.
- Dades: La Catalunya anxovada: una de cada deu llars disposa de menys de 15 m² per persona; per Ona Sindreu Cladera.
Canvis al triumvirat que governa Montserrat en ple Mil·lenari; per Pep Martí.
El passadís
Aliança Catalana, el partit xenòfob que lidera l'alcaldessa de Ripoll, Sílvia Orriols, es nodreix també de figures provinents d'altres espais polítics. Un dels que més decididament ha fet el pas és Josep Sort, politòleg i historiador que fa poc era president de Reagrupament, un partit sorgit a partir d'un corrent crític d'ERC, que va acabar confluint a CDC i ara integrat electoralment a Junts.
En tant que president de Reagrupament, Sort va ser candidat de Junts a les eleccions del 2017 i a les de 2021. De fet, era molt proper a Laura Borràs, aleshores candidata efectiva. Va haver de dimitir de la candidatura per les greus desqualificacions que, a través de les xarxes, havia fet contra adversaris polítics. Sort, que a X encara es presenta com a "reagrupat", ha deixat enrere Puigdemont i Borràs i ara està implicat en l'expansió de la formació islamòfoba.
Vist i llegit
Juan Antonio Giner és periodista i un dels consultors de mitjans més prestigiosos. Però, és, sobretot, un profund coneixedor de la història i evolució de la professió. Ara publica La edad de oro del periodismo, un llibre on repassa alguns personatges del sector que ha tractat, sobretot als Estats Units, i el que n'ha après.
Joaquín Luna l'entrevistava aquest diumenge a La Vanguardia i Giner deixava diversos missatges: no té clar que Trump ho tingui perdut, el periodisme que es fa ara no és necessàriament pitjor que el d'abans, no hi ha periodisme sense una necessària dosi d'investigació i verificació, i la tecnologia ens proporciona el que vulguem però "sense cacau [periodisme] no hi ha xocolata [mitjans]". El podeu llegir aquí.
El nom propi
Ada Colau (Barcelona, 1974) es va acomiadar dissabte de la política institucional. La líder dels comuns ha assumit que, mentre ella hi sigui, l'alcalde Jaume Collboni, del PSC i que la va guanyar per poc, voldrà els vots dels seus nou regidors però no la seva presència al govern de la ciutat. Colau, que encara se sent víctima de campanyes de desprestigi contra ella i el seu govern, buscarà, segurament, horitzons fora de la ciutat i del país i no descarta tornar a ser candidata el 2027.
En el seu mandat Colau va encertar en el diagnòstic en assumptes com ara l'habitatge o la gentrificació fruit del turisme massiu, però li va costar molt que les seves propostes prosperessin. Si no ho heu fet encara, llegiu l'opinió que, sobre ella i el seu adéu, va escriure Joan Serra Carné, que és font d'autoritat sobre l'exalcaldessa i el seu espai.
Ferran Casas i Manresa
Subdirector de Nació
Vols que t'arribi El Despertador de Nació cada matí al teu correu electrònic? Fes clic aquí per rebre'l.