Un Govern més ampli —guanya dos departaments, Esports i Política Lingüística—, amb més dones que homes, sense conseller el cap o vicepresident, monocolor del PSC —per primer cop sense un partit nacionalista—, amb equilibris orgànics i ideològics per ampliar el perímetre del partit, i amb dues superconselleres. L'executiu de Salvador Illa, que no tanca la porta a incorporar a ERC i als comuns en funció de com avanci la legislatura (els primers en tenen menys ganes que els segons), comença a caminar i ja estan arribant els primers nomenaments. La tria dels consellers que han pres possessió aquest dilluns a Palau i la reordenació de les competències donen ja algunes pistes per interpretar-lo.
Un nucli dur de partit
L'executiu és gran i hi ha independents o perfils més tècnics com Olga Pané (Salut) o Mònica Martínez (Drets Socials), però, lògicament, el nucli dur és del PSC amb dirigents lleials a Illa en els darrers anys. El primer secretari i ara president de la Generalitat ha deixat enrere l'etapa de Miquel Iceta que feia pinya amb dirigents com ara Núria Marín, Antoni Balmon o Eva Granados després dels anys de crisi del procés. En aquest sentit, destaquen els cinc noms de més pes polític i que ocuparan les carteres d'Economia, Presidència, Interior, Territori, Habitatge i Transició Ecològica, i Agricultura, algunes d'elles molt centrals.
Alícia Romero ha estat la número dos al partit i al Parlament; Albert Dalmau és una jove promesa socialista format a l'Ajuntament de Barcelona amb Jaume Collboni i ben connectat amb les esferes de poder gràcies al seu pas pel lobby empresarial Barcelona Global; Núria Parlon ha estat fins ara alcaldessa de Santa Coloma i exponent potent i renovat del municipalisme del PSC i al congrés de març ja la va fer portaveu del partit; Sílvia Paneque, que rep un important premi i reconeixement després de treure de l'UCI el PSC a Girona, on va guanyar les municipals malgrat que un pacte independentista li va barrar per poc el pas a l'alcaldia. Paneque és una cara per reconnectar el partit amb els sectors de sensibilitat catalanista que el procés va allunyar; i finalment Òscar Ordeig, cap de llista per Lleida i primer secretari a Ponent i que intentarà fer forat a les comarques interiors. La tria és potent, però també previsible perquè Illa vol anar sobre segur després d'anys d'inestabilitat. De fet, José Montilla, també del PSC, va ser, el 2010, el darrer president que va completar una legislatura.
Perfils per pescar al centre
Illa no és, malgrat la seva bona relació, Pedro Sánchez ni el PSC és el PSOE. Per això a la campanya del 12-M els socialistes catalans van patir amb la cabriola del cap de l'executiu espanyol amenaçant d'anar-se'n cap a casa i confrontant obertament amb la dreta, que va denunciar que dirigia una màquina de fang contra ell, la seva família i el govern de coalició amb Sumar. El PSC fa una oferta socialdemòcrata i no l'ha incomodat acordar mesures progressistes amb ERC o els comuns.
Però des dels moments àlgids del procés busca representar l'ordre, l'estabilitat i la moderació. I això vol dir també pescar al centre i mirar cap al vell espai de CiU, que havia arribat a tenir més de 70 escons i ara en té només 35 a través de Junts. És evident que els votants i el panorama polític i social han canviat, i això explica els fracassos dels hereus estrictes de la idea, però Illa, com també ERC en la passada legislatura, busca atreure el que representava. Això explica que, com el mateix president, els perfils del PSC siguin temperats i es reclutin tres consellers que havien estat vinculats a CiU.
Són Miquel Sàmper, que va ser conseller d'Interior de Quim Torra i era fins fa uns mesos un destacat dirigent de Junts. Ara, des d'Empresa i Treball, tindrà interlocució amb el món empresarial, un àmbit que havia estat molt afí als nacionalistes i que ara veu amb simpatia les propostes business friendly del mateix Illa o de Collboni. Sàmper és advocat, però el seu perfil liberal complaurà el món econòmic. Caldrà veure com s'ho fa amb el món sindical, amb el que els socialistes mantenen un fort vincle a través de la UGT. El secretari general del seu departament, el diputat socialista Pol Gibert, sembla cridat a complementar-lo.
Una altra figura rellevant, en aquest cas amb un perfil conservador i democristià, és Ramon Espadaler, que va ser secretari general de la federació CiU. Fa set anys que és diputat socialista i era previsible que Units per Avançar, el seu partit, tingués presència al Govern. A les competències que fins ara tenia Justícia, Espadaler, contrari a l'avortament i al matrimoni homosexual, hi suma Afers Religiosos, una direcció general que estava a Presidència. I, finalment, el conseller d'Exteriors, Jaume Duch, que va començar a fer carrera a Brussel·les al costat de l'eurodiputada d'Unió Concepció Ferrer i va ser portaveu del president del Parlament Europeu del PP, José María Gil Robles.
Els socis i un canari a la mina
L'hàbit fa al monjo i Illa que, com a president i a diferència del que feia fins ara, només ha usat el català, ja ha dit que la llengua "és la columna vertebral de la nació catalana". Molts votants del PSC ho han estat de Ciutadans, però ara ja no existeix el partit unionista transversal que mossegava l'electorat del PSC i, per això, i per la fi del procés, pot mirar de tornar a seduir espais catalanistes d'acord amb la seva tradició. Però és que, a més, està obligat a fer-ho si vol complir els seus acords amb Esquerra i que ell i Sánchez continuïn comptant amb els seus 20 vots al Parlament i set al Congrés. Cal "honorar els compromisos contrets" (ho ha afirmat aquest dilluns tot i que sap que això exigeix el concurs del govern espanyol) i evitar trepitjar ulls de poll als republicans, més encara en el seu context intern convuls i d'una dura ofensiva de Junts (ja parlen de "tripartit unionista") i les seves terminals cíviques i mediàtiques. Per això, a l'executiu no hi ha perfils unionistes durs malgrat que consellers com Esther Niubó o Duch han confrontat clarament l'independentisme, com també havia fet el mateix president.
Illa ha fitxat dos independents que eren alts càrrecs d'ERC al Departament de Cultura, la tasca del qual sempre ha elogiat. Hi ha la consellera Sònia Hernández i el de Política Lingüística, Francesc Xavier Vila. Aquest és especialment sensible perquè la creació del departament és fruit de l'acord amb els republicans, que s'esplaia en l'enfortiment del català que el Govern Aragonès havia reprès després d'anys de cofoisme i desinversió. Vila, que aquest dilluns ha recordat que és independentista i que la seva tria no ha estat cosa d'Esquerra, serà el canari a la mina. Si no pot fer la feina (ja no cal dir si dimitís per incomoditat o incompliment) seria un senyal que faria molt difícil als republicans justificar i mantenir el suport a Illa.
I si el president ha fet gestos i, com el PSOE, en els darrers dies ha donat garanties per activa i per passiva a ERC, no li ha calgut fer el mateix amb els comuns. Aquests estaven satisfets del seu acord, però han criticat noms com Dalmau o Espadaler titllant-los de dretans. El preu dels comuns pel PSC sempre és assequible perquè no es plantegen mai aliances que no els incloguin. Illa sap que no li cal escarrassar-s'hi massa i tampoc té un interès especial per tenir-los a l'executiu.
Una superconsellera per a la gestió "exemplar"
Paneque liderarà una macroconselleria. Illa ha despullat i aïlla la conselleria d'Agricultura, ara liderada pel lleidatà Ordeig d'acord amb la tradició, i ha sumat a territori i habitatge les competències de transició ecològica. A més, la gironina serà la portaveu del Govern, una tasca que Aragonès va confiar a la periodista Patrícia Plaja desaprofitant l'oportunitat d'afermar el relat polític de l'executiu d'ERC, especialment després de la sortida de Junts.
El traspàs de Rodalies, la gestió de la sequera, l'execució pressupostària en infraestructures per part del govern espanyol, l'ampliació del Prat, la construcció de 15.000 habitatges públics que han de ser 50.000 fins al 2030 o la implantació de les renovables són reptes gegantins que l'anterior Govern va intentar resoldre amb un èxit desigual. Ara dependran de Paneque. Illa ha promès que ell sí que se'n sortirà i que gestionarà bé i amb rigor i convertirà en més eficaç l'autogovern. Hi ha altres àmbits molt rellevants, com Educació o Salut, però és evident que, pel pes de la consellera i el caràcter estratègic de les seves carpetes, la seva feina serà determinant a l'hora de jutjar el president.
La clau que obre el futur
No hi ha debat successori al PSC i Illa no ha marcat clarament qui és el número dos del Govern. Paneque té, com hem vist, molt pes. El conseller de la Presidència sempre en té malgrat que caldrà veure el perfil públic que es reserva o reclama Dalmau, un home fins ara aliè a les càmeres. L'altre nom és Romero. Ella gestionarà un assumpte vital per al futur de l'autogovern, per afermar el rol catalanista del PSC amb exigència davant de Sánchez, i per estabilitzar relacions amb ERC, a qui els socialistes voldrien com a soci a Madrid, a Barcelona i al Govern. El finançament singular és, juntament amb assumptes que gestionarà Paneque, la patata calenta i el que, si funciona, pot posar més fàcil a Illa governar. Amb més diners, tot es pot millorar i atendre i el dèficit fiscal de 22.000 milions d'euros deixa molt poc marge.
Romero té a les seves mans un assumpte amb el qual notaràpressió dels socis, però també d'agents socials que fa anys que reclamen una millora del finançament i de Junts, que hi hauria de donar suport. Haurà de fer entendre a Sánchez que la solució singular catalana no pot esperar i ha de ser real, per més que autonomies que fins ara callaven, també socialistes, es despertin i demanin un acord multilateral que eviti que Catalunya es desentengui del règim comú i rebaixi les seves aportacions al sistema. El PSC defensava durant el procés una tercera via entre l'unionisme del 155 —que va tenir a la fi la seva conformitat i l'adhesió de Sánchez— i l'independentisme. Ara, el nou Govern, que es conforma en un context de poder pràcticament omnímode dels socialistes a Catalunya i a Espanya, ha de demostrar que és possible.