Kilian Jornet és un dels atletes més fascinants de la història de l'esport. Les seves heroiques i inhumanes fites fa que sigui admirat arreu del món. Una mostra d'això ha estat l'entrevista que li ha fet The New York Times, on ha detallat com ha estat la superació de diversos reptes, la relació amb el seu cos, la importància dels seus pares i com ha estat la seva adolescència.
Amb una breu introducció de Jornet ja s'és capaç d'identificar quin tipus d'atleta és. Jornet té el temps més ràpid conegut en escalar el Mont Blanc i el Cerví. Ha escalat l'Everest dues vegades, en una setmana, i ho ha fet sense oxigen ni suport suplementari. El seu VO2 màxim és un dels més alts mai registrats; la seva resistència ha estat estudiada per investigadors; i ha superat els límits del que es considera físicament possible, inicia la descripció del NYT.
Jornet més enllà de ser un atleta extrem, és un pensador profund i ho corrobora la seva visió de la naturalesa i del seu cos. De ben petit, explica, que sentia una constant sensació d'impulsar el seu cos al màxim: "M'encantava patir, només per sortir i impulsar el meu cos". Tant és així que molts dies anava a l'escola corrent 25 quilòmetres només d'anada.
Aquesta curiositat el va dur a l'extrem: va intentar estar una setmana sense menjar, només bevent aigua. "La meva curiositat era explorar el meu cos per entendre'l millor", justifica. Tot i l'intent de durar set dies, en va durar "quatre o cinc"; es va desmaiar i li va haver de donar menjar.
"No volem assolir el límit perquè després hi ha la mort"
Jornet detalla com ha pogut sortir-se de situacions extremes, com quan baixant de l'Himàlaia una allau va fer que es trenqués algunes costelles. L'atleta explica que encara li quedaven 15 hores de baixada, anava sol i feia més de 10 hores que no menjava. Jornet detalla que en les situacions de perill vital "som capaços de treure força o resistència que no creiem que tinguéssim".
Tot i el risc vital, Jornet reconèixer no tenir por en aquell moment, simplement "estar en alerta". "És molt important escoltar la por. Però quan arriben aquestes situacions, intento estar tranquil i acceptar-ho, i deixar tot el pànic perquè això només em farà prendre males decisions", diu.
La mort d'un amic
Els esports de risc porten als esportistes al límit i com diu Jornet "després del límit hi ha la mort", "la línia és molt fina". L'any 2012 un amic va morir davant seu i explica que va ser un cop tan dur que el va fer replantejar si qui hauria d'haver mort era ell i no l'amic: "Ell tenia 40 anys i tenia família, i vaig sentir que seria molt més fàcil si morís jo en lloc d'ell. I probablement els anys posteriors vaig estar assumint massa riscos a la muntanya només per intentar veure si havia estat un error que morís ell en lloc meu", revela.
4, 5 o 6 hores de son, suficient
Amb tres filles molt petites i un l'assoliment de fites que necessiten molt temps d'acció, dormir sembla un repte més, però per Jornet és menys necessari que per la resta de mortals. L'atleta detalla que dorm entre quatre i sis hores i que no necessita més: "Sovint pensem que hem de tractar bé el cos, però de vegades si intentem protegir-lo a qualsevol preu el cos no desenvoluparà les capacitats per combatre aquestes coses", sentencia.
