Lionel Messi continua dominant el futbol mundial mentre desafia qualsevol explicació basada en el físic. Amb 39 anys, 1,70 metres d'alçada i una velocitat molt inferior a la de les grans estrelles actuals, el capità de l'Argentina continua sent el futbolista més determinant del Mundial.
Les xifres ho avalen. Messi suma vuit gols en el torneig, els mateixos que Kylian Mbappé, i continua decidint partits davant defenses molt més joves, alts i potents. Tot plegat, sense destacar per l'explosivitat física que acostuma a marcar diferències al futbol d'elit.
La seva lectura del joc, la capacitat per anticipar-se als rivals, el control de la pilota i la precisió en els últims metres expliquen per què, malgrat el pas dels anys, continua dominant sobre la gespa i mantenint-se entre els millors futbolistes del món.
Realment és important la condició atlètica?
Potser ens estem fent la pregunta equivocada. Molta gent se sorprèn amb Messi només perquè ens han explicat una història sobre què fa gran un esportista, i aquesta història se centra sobretot en el cos: la velocitat, l'alçada, la força i la condició física.
Si ens guiem per aquest relat, Messi sembla una excepció. Però, i si el problema fos precisament aquest relat? I si el futbol mai no hagués estat una competició d'atributs físics?
Johan Cruyff, el gran jugador, entrenador, comentarista i pensador del futbol neerlandès, ja ho va veure clar fa mig segle. Va dir: Què és la velocitat? Sovint la premsa esportiva confon la velocitat amb la capacitat d'anticipació. Si començo a córrer una mica abans que un altre, sembla que sigui més ràpid.
És una reflexió que sona gairebé com un enigma, però sovint un jugador ràpid no és qui té les cames més veloces. És qui arrenca abans i arriba primer. Allò que sembla velocitat és, molt sovint, l'avantatge inicial que proporciona una millor percepció del joc. Cruyff ho va entendre. El que avui podem fer, a més, és mesurar-ho.
La importància d'escanejar el camp
Pensem en què passa durant els segons previs a que Messi rebi la pilota. Observeu-lo durant 30 segons quan la pilota és ben lluny d'ell: gairebé mai no manté el cap quiet. Mira una vegada per sobre de l'espatlla esquerra, una altra per sobre de la dreta, i torna a fixar-se en el company que té la pilota.
Res d'això sembla extraordinari, fins que t'adones que ja ha recopilat informació que els altres encara no tenen o que, si més no, no són tan hàbils d'obtenir. Quan la pilota li arriba, ja sap on són els defenses, on són els seus companys i quins espais s'obriran. El control, el gir, la passada que trenca la línia defensiva: tot això és la part fàcil. La part difícil passa abans que hagi tocat la pilota.
I això ho podem mesurar. Des de fa més d'una dècada estudiem com els futbolistes recopilen informació abans de rebre la pilota. Treballant amb jugadors de categories formatives fins a professionals del màxim nivell, els vam col·locar petits sensors de moviment a la part posterior del cap per registrar amb quina freqüència i amb quina amplitud giraven el cap per observar què passava al seu voltant durant un partit.
Mesuràvem el que anomenem exploració visual o, dit de manera més senzilla, escaneig del camp. La pregunta era molt simple: fins a quin punt els jugadors miren al seu voltant abans de rebre la pilota, i té això alguna importància?
Els resultats van ser clars i consistents. Els jugadors que escanejaven el camp amb més freqüència en els segons previs a rebre la pilota feien la passada següent més ràpidament, tenien més probabilitats de girar-se amb la pilota en lloc de jugar-la enrere per assegurar la possessió, i també de fer una passada cap endavant que realment generés perill per al rival.
La informació que havien recollit abans de rebre la pilota condicionava el que podien fer quan finalment la tenien. L'escaneig és, precisament, la manera d'obtenir aquesta informació.
La nostra recerca distingeix dues funcions d’escaneig. La primera és l'orientació: observar l'entorn per entendre què ofereix el conjunt del terreny de joc, quines opcions hi ha, on hi ha el perill i quines oportunitats poden aparèixer. La segona és l'especificació: una observació més precisa i més tardana que serveix per guiar l'execució d'una passada.
L'orientació és el primer pas i, paradoxalment, el que sovint ignorem, tant en la recerca com en l'entrenament, perquè es produeix lluny de la pilota, quan aparentment no està passant res important. Tanmateix, és el fonament de tot. No pots dirigir una passada cap a un espai que ni tan sols has vist.
Cruyff ho expressava així: Només hi ha un moment en què pots arribar a temps. Si no hi ets, és perquè has arribat massa aviat o massa tard.
És aquí on Messi deixa de ser una anomalia i es converteix en l'exemple més clar del que realment premia aquest esport. Mai no ha superat els rivals principalment gràcies al seu físic. Els supera gràcies al temps, i guanya aquest temps perquè veu el joc abans que ningú.
Si ara és més lent, això és irrellevant, perquè en realitat no està competint en una cursa. Gràcies a una percepció més precoç i més precisa, ha aconseguit no haver de córrer mai aquesta cursa. El seu cos, més baix, més lent i més envellit, no és un handicap que compensi amb el seu geni. És la prova que el cos mai no ha estat el factor determinant.
Una habilitat que es pot entrenar
Naturalment, l'escaneig no ho explica tot. La tècnica, l'experiència i la tàctica de l'equip també són fonamentals. Però sense una informació obtinguda a temps, aquestes qualitats poques vegades tenen l'oportunitat de manifestar-se del tot.
Hi ha una lliçó important en tot això: la percepció és una habilitat que es pot desenvolupar deliberadament, fins i tot en jugadors que mai no seran els més ràpids ni els més alts. Els entrenadors ja ho intueixen quan criden a un jugador “mira a tots costats!” abans que giri i es fiqui en un problema o perdi la referència d'un adversari. Les nostres dades indiquen que l'hàbit d'escanejar el terreny de joc abans de rebre la pilota es pot entrenar des de ben petits.
On resideix realment la grandesa
Fa un segle que invertim esforços a construir esportistes al gimnàs, però molt menys temps a desenvolupar la qualitat que Messi domina com pocs: la percepció del terreny de joc. Per això, la pròxima vegada que algú es pregunti com és possible que un futbolista de 39 anys i només 1,70 metres continuï dominant un Mundial, que no es fixi en els seus peus, sinó en el seu cap. La grandesa mai no s'ha amagat en el cos. Sempre ha estat en la manera de mirar.
Aquest article va ser publicat originalment a The Conversation.
