Antonio Cerrillo (La Rambla, Còrdova, 1959) és un dels grans referents del periodisme ambiental al nostre país. Treballa a La Vanguardia des de fa quatre dècades i la seva tasca li ha valgut reconeixements com el Premi Nacional de Medi Ambient o el Premi Fundació BBVA a la Conservació de la Biodiversitat. Després de publicar Emergencia climática: escenarios del calentamiento y sus efectos, ara acaba de coordinar el llibre El mapa de la crisis ambiental de España (Icaria Editorial), amb la participació d'una quinzena de periodistes que aborden qüestions com el futur del Delta de l'Ebre, l'ampliació de l'aeroport de Barcelona, les sequeres recurrents, les ciutats en temps de crisi climàtica o incendis forestals i paisatge rural.
Com a referent del periodisme ambiental com viu el fet que la informació sobre clima i biodiversitat ja "competeixi" per estar a les portades dels mitjans?
Ara ho visc amb força normalitat. Ara bé, recordo la publicació a París del tercer informe de canvi climàtic de l'IPCC, l'any 2007, el tema obria les portades de tots els mitjans internacionals excepte els espanyols. Actualment, seria impensable. La meva feina, més que cobrir uns àmbits informatius determinats, és assumir un punt de vista, en qüestions com el clima, la meteorologia, la biodiversitat, la fiscalitat, el sector primari, l'ecologia urbana, la mobilitat... És una informació que inclou un canvi cultural i de valors.
Hi ha més periodisme ambiental que mai, hi ha més informació disponible, més evidències científiques, però el negacionisme es fa fort. Què podem fer-hi com a periodistes?
Fa temps que segueixo una consigna personal: de clima només en parlo amb climatòlegs. Hi ha qui fa no massa encara reclamava difondre totes les veus: els que demostraven l'existència del canvi climàtic i els que hi estaven en contra, com si fos opinable. En aquesta qüestió, semblava que es podien obviar les lleis de Newton com si es pogués fer un debat sobre la gravetat.
L'extrema dreta pot contribuir a revifar aquest negacionisme.
És evident que Vox intenta un obstruccionisme climàtic. Però les enquestes són clares: el 90% dels espanyols tenen clar que hi ha canvi climàtic i un 85%, el seu origen humà. Més que negacionisme com passa als Estats Units, el que tenim és un gran exèrcit de desinformadors, molt vinculats als interessos de la indústria dels combustibles fòssils. En tot cas, Europa no té un caldo de cultiu tan propici com altres zones del món.
“Més que guerra cultural, estem patint una qüestió més prosaica com és la desobediència legal”
Eliminar carrils bici forma part de la "guerra cultural" de la dreta i l'extrema dreta espanyola. Mala peça al teler?
Més que guerra cultural, estem patint una qüestió més prosaica com és la desobediència legal. La llei de canvi climàtic, per exemple, obliga les ciutats a implantar zones de baixes emissions i la gran majoria no ho estan fent.
Recentment, una exageració d'un comentari d'un científic va derivar en articles tant apocalíptics com falsos sobre l'impacte del col·lapse de l'AMOC. Aquesta deriva també és preocupant.
Hi ha diverses qüestions: les xarxes poden ser un agent de desinformació i també patim el risc d'exagerar les dades d'un estudi fins a arribar a titulars falsos. Segurament, no ens esperàvem -com va fer Climática amb el cas de l'AMOC que comentaves-, que el periodisme consistís a reconstruir la veritat a partir de les mentides de les xarxes. Abans, segurament, era més fàcil.
En la introducció de llibre, la politòloga Cristina Monge afirma: "La transició ecològica no és nova, sinó que ja porta un recorregut fet. Prou per extreure lliçons". Quines n'extreu després de coordinar el llibre?
Per exemple, en l'àmbit de la transició energètica, és evident que si no s'aborda amb un tacte social, pot resultar injusta. Correm el risc que sigui contraproduent si no es planteja correctament. El canvi de model energètic permet un model descentralitzat, però crec que encara hi ha força marge perquè sigui més democràtic i participatiu. Els ciutadans poden expressar incomprensió o manca d'implicació, per això són tan importants les comunitats energètiques, les compensacions als territoris i la seva implicació.
Espais naturals al límit, ciutats que són forns, sequeres recurrents i contaminació per sobre dels futurs límits que marca Europa. Hem d'evitar ser apocalíptics, però el panorama és una mica dantesc.
L'objectiu del llibre era presentar tots aquests conflictes que col·lideixen entre prosperitat i conservació, però al mateix temps, presentar les possibles solucions. Les ciutats són forns, però presentem un llistat enorme d'alternatives per millorar-les i fer-les més habitables. També destacaria els casos d'èxit en la gestió de l'os a Astúries o propostes de com afrontar el risc d'incendi.
“El llibre també vol servir per reivindicar el dret ambiental”
Molts d'aquests conflictes, de fet, acaben judicialitzats.
Sí, el llibre també vol servir per reivindicar el dret ambiental, un àmbit que encara és molt recent i que una part de la societat encara no es creu. Ara bé, és evident que quan no es respecta, tenim un conflicte.
De fet, recentment diverses organitzacions ecologistes i socials han recorregut al Tribunal Constitucional per inacció climàtica. Acabarà a Estrasburg i amb una condemna com la de Suïssa?
El dret climàtic i la justícia climàtica és un nou capítol que tot just s'està començant a escriure. No m'agrada fer pronòstics i no sé què pot passar, però els precedents a Espanya no són gaire positius. Fins ara, els jutges no estan reconeixent ni tan sols el dret a l'aire net. En qüestions de contaminació, sigui zones de baixes emissions o superilles, sempre falten papers per tombar-les judicialment.
Que la degradació ambiental acabi afectant el turisme en casos com el Mar Menor és una lliçó que a Catalunya o zones properes com Menorca hauríem d'aprendre?
Una altra lliçó del llibre és precisament que quan el desenvolupament desordenat, quasi neodesenvolupista, traspassa determinats llindars, genera conseqüències contraproduents. Jo mateix ara em rumiaria fer turisme al Mar Menor. No ho van tenir gens en compte les autoritats que ho van permetre.
Barcelona ha superat el pitjor moment de la pitjor sequera. Com un dels periodistes que més ha seguit aquesta crisi -però també la de fa 15 anys- quines lliçons hem après com a societat?
Està per veure si n'haurem après res. Vam sortir de la sequera del 2008 amb un catàleg enorme d'infraestructures i tot va quedar desprogramat. És cert que mai es va definir quina havia de ser la participació de l'Estat, però a Catalunya patim una relació entre pluja i amnèsia. Quan plou, ens oblidem de la sequera. Continuarem en risc mentre no hi hagi les noves dessalinitzadores que podrien solucionar el problema de manera estructural, previstes per a 2028 i 2029. Fins aleshores, estarem travessant el desert. Encara sort n'hem tingut de les obres executades pel tripartit: la regeneració d'aigua del Llobregat i la gran dessalinitzadora del Prat.
“Està per veure si haurem après res de la sequera”
Des de diversos sectors s'apunta allargar el minitransvasament de l'Ebre com la solució miraculosa. Hi està d'acord? Justament un dels casos del llibre és "la lluita contra-rellotge" del delta.
Matisaria entre el que és un transvasament i una interconnexió. És una proposta per utilitzar de manera puntual i en casos d'emergència, una part del cabal de la concessió actual del Consorci d'Aigües de Tarragona. Crec que el debat era pertinent i tenia sentit que es plantegés en un context d'emergència. Ara, a mi no m'agrada opinar perquè no és la meva feina.
El llibre també aborda el debat sobre l'ampliació de l'aeroport i l'impacte sobre les zones humides del Delta del Llobregat.
Amb la primera ampliació de l'aeroport, amb el conseller Albert Vilalta, es va entendre que s'havia de respectar el dret ambiental. Malgrat que després no s'ha complert, sí que estava clar que l'ampliació obligava a reubicar i redefinir noves zones naturals. Ara, en canvi, només es parla dels passatgers... El resultat? Estem enquistadíssims.
Com a ciutat mediterrània, estem valorant prou l'impacte del canvi climàtic -especialment en les mínimes nocturnes- sobre la salut i la vida dels ciutadans?
Crec que cada vegada es té més en compte. De fet, un dels debats col·laterals de la sequera era com ens refrescaríem a l'estiu si hi havia una situació hídrica tan crítica. En el llibre parlo amb una professional de l'Hospital del Mar i m'explica que fa uns anys molts ingressos no es relacionaven amb la calor, però això ha canviat força. Com en la majoria dels problemes ambientals, el risc més gran el pateixen les persones més vulnerables. En el fons, parlar de medi ambient vol dir fer-ho tant de la salut del planeta com de les persones.
Ja per acabar, si s'acaba desencallant la legislatura a Catalunya, quines tres carpetes hauria de prioritzar el futur conseller o consellera sigui d'Acció Climàtica, Medi Ambient o qualsevol altra denominació?
He quedat molt sorprès de la capacitat de posposar els problemes. És un mal endèmic d'alguns governs que he vist passar per la Generalitat: quan hi arriben, es comencen a plantejar si s'han de fer les coses. No, és el moment de governar i exercir. Des de l'etapa de Damià Calvet, hi ha pendent l'ampliació de les zones protegides del Delta del Llobregat. L'Agència de la Natura és un escàndol: aprovada el 2020 i encara sense constituir. No té cap repercussió no complir les mateixes lleis? La mateixa norma de canvi climàtic recollia un impost als vaixells: es va fer la proposta i ja no s'ha tirat endavant. O la llei de residus porta dues legislatures pendents.
“Abans Catalunya era líder i ara esperem que Espanya adapti les normes ambientals europees”
No és pas cap situació nova. Encara el sorprèn?
Em continua sorprenent, ja que ho comparo amb l'etapa d'Albert Vilalta [el primer conseller de Medi Ambient]: aleshores hi havia un ritme trepidant i un grau de compliment molt elevat. Abans érem líders i ara esperem que Espanya adapti les normes europees en comptes de fer-ho directament nosaltres.