Era molt difícil i no ha estat possible. Després que la COP16 de biodiversitat s'acabés de manera abrupta i sense poder aprovar els aspectes més importants i que la COP29 de canvi climàtic salvés els mobles amb un acord de mínims sobre finançament, la cimera per aprovar el primer Tractat Global dels Plàstics ha finalitzat en fracàs total. Els 170 països reunits a la ciutat coreana de Busan han estat incapaços d'arribar a un acord i només han pogut assumir el compromís de continuar les negociacions els pròxims mesos.
Era massa ambiciós assolir un acord en dos anys i mig?
La cimera d'una setmana celebrada a Busan era la cinquena i última ronda de negociacions per aconseguir tancar el primer Tractat Global dels Plàstics. Un procés auspiciat pel Programa de Nacions Unides per al Medi Ambient (PNUMA) i que alguns analistes consideren que, possiblement, ha pecat d'ambiciós per intentar bastir de zero un acord d'aquestes característiques en dos anys i mig.
A Corea del Sud les coses van començar relativament bé, amb avanços significatius en les primeres hores. Tanmateix, els petroestats amb l'Aràbia Saudita al capdavant -com ja havia passat a la COP29 de Bakú- van torpedinar les converses amb l'objectiu que no s'aconseguissin acords rellevants.
“La nostra feina està lluny d'haver acabat”, admetia aquest diumenge Luis Vayas Valdivieso, president de la cimera. “Encara no hem arribat al cim dels nostres esforços”, afegia el diplomàtic equatorià. Ara caldrà redissenyar un calendari per intentar l'entesa de cara al 2025 i que els plàstics tinguin el seu propi Acord de París.
85 països reclamen un acord ambiciós
Al llarg de la cimera, com també acostuma a passar a les COP de canvi climàtic, es van configurar dos blocs. Un centenar de països van reclamar posar límits vinculants a la producció de plàstics. D'aquests, 85 estats -entre els quals tots els de la Unió Europea- han signat un document al final de la trobada on reclamen un acord ambiciós.
En contraposició, els petroestats -la mateixa Aràbia Saudita és el major productor mundial de propilè primari- han intentat evitar qualsevol mena de restricció obligatòria i només acceptaven cessions en l'àmbit de la contaminació i la gestió dels residus. Entremig, la Xina i els Estats Units han tocat el violí i van evitar utilitzar el seu poder per forçar un acord. Cal recordar que també en aquest camp s'ha d'arribar als acords per consens.
L'objectiu del 40x40 tampoc seria suficient
Un dels possibles objectius que s'havia posat sobre la taula al llarg dels dos anys de negociacions era el 40x40. És a dir, reduir un 40% la producció de plàstic primari l'any 2040 -respecte als valors de 2025-. Tot i que seria un avanç molt important, a la COP29 es va presentar un estudi que destacava que no seria suficient per alinear-se en limitar l'escalfament global a “només” 1,5 ºC.
De fet, la situació cada vegada és més complicada. Cada any s'estima que es produeixen uns 450 milions de tones de plàstics i, si no hi ha cap mena de fre, es podrien arribar a triplicar en 35 anys. D'aquestes, almenys 52 s'aboquen cada any directament al medi, segons un estudi recent de la prestigiosa Nature. És més del doble que s'estimava fins ara i, si s'arrengleressin, permetrien fer la volta al món 1.500 vegades.