L'ozó és una de les formes en què es pot trobar l'oxigen a l'atmosfera. Pot existir com un àtom solitari, però és més estable quan es combina amb ell mateix i forma una molècula de dos àtoms (O2), l'oxigen que respirem. Tanmateix, també es poden combinar en una molècula de tres àtoms d'oxigen, que en diem ozó (O3). La major part de l'ozó terrestre es concentra a l'estratosfera, on forma una capa que se situa entre 20 i 26 km d'altitud. Les molècules dins la capa, però, no estan estàtiques: els àtoms d'oxigen es combinen i es desfan constantment seguint un cicle anomenat de Chapman, induït per la radiació ultraviolada; cicle que evita que l’ozó arribi a la superfície terrestre.
Així doncs, l'ozonosfera actua com un escut protector, ja que bloqueja les radiacions d'alta energia i perjudicials, mentre permet el pas de la radiació ultraviolada d'ona llarga, essencial per a la fotosíntesi i, en conseqüència, la vida a la Terra. Tanmateix, un 10% de l'ozó es troba a la troposfera, la capa més propera a la superfície terrestre, on resulta perillós per als éssers vius pel seu alt poder oxidant. Concentracions elevades de l'ozó superficial poden generar boirum o boira fotoquímica, un fenomen especialment perjudicial per a la salut -el nou pla de qualitat de l'aire de Catalunya, per primera vegada, conté mesures específiques per fer-hi front-.
A més de la radiació ultraviolada, substàncies com el clor i el brom també poden trencar les molècules d’ozó; de fet, són les principals responsables de la seva davallada. Erupcions volcàniques, com la del volcà Hunga Tonga-Hunga Ha'apai del 15 de gener de 2022, poden tenir efectes en la dinàmica de l'ozó, tot i que el seu impacte és menor en comparació amb les substàncies químiques antropogèniques. Algunes d’aquestes substàncies, contribueixen a més a l'efecte hivernacle.
L'any 1974, els investigadors Rowland i Molina van advertir en un article que els clorofluorocarbonis (CFC), emprats en sistemes de refrigeració i esprais entre altres productes, podien arribar a l'estratosfera, alliberar clor i destruir la molècula d'ozó. La previsió es va confirmar quan es va detectar un forat a la capa d'ozó, fenomen que es repeteix cada primavera a l'hemisferi sud, consistent en una disminució de la concentració d'aquesta substància. Com a resposta i per mirar de tancar-lo -pel perill que comporta a la vida i la salut humana- el 1985 es va signar el Conveni de Viena, un compromís per desenvolupar un protocol que regulés la fabricació de les substàncies destructores de l'ozó. El 1987 es va signar el Protocol de Montreal, del Programa de l’ONU per al Medi Ambient (PNUMA), que va establir límits al seu ús. Des d’aleshores, cada 16 de setembre -dia de la signatura del protocol- es commemora el Dia Internacional per a la Preservació de la Capa d’Ozó. Gràcies a aquestes mesures, s'ha eliminat la producció del 99% d’aquestes substàncies.
Normalment, el forat d’ozó es comença a formar a mitjans o finals d'agost i es tanca al novembre, però enguany es va endarrerir
Un altre punt clau del Protocol de Montreal ha estat el compromís del seguiment del forat de la capa d’ozó. Des del Servei de Monitorització de l'Atmosfera de Copernicus i altres organismes, com el Global Atmosphere Watch de l’Organització Meteorològica Mundial, es realitza el seguiment de les condicions que afecten la formació del forat d'ozó, especialment sobre l'Antàrtida. A més, especialistes de tot el món es reuneixen periòdicament per analitzar l'estat de la capa d'ozó, avaluar les llacunes tècniques en el seguiment i millorar la gestió de dades i la investigació.
Normalment, el forat d’ozó es comença a formar a mitjans o finals d'agost i es tanca al novembre, però enguany aquest procés es va endarrerir. El 13 de setembre de 2024, es va reportar que tenia una extensió de 18,48 milions de km2; era més petit que en anys anteriors per aquest període de mig estiu. La notícia és bona, però cal tenir en compte que factors meteorològics, com canvis en les temperatures i els patrons de vent, van ser els responsables de provocar un retard en l'inici del procés de destrucció de l'ozó.
Més enllà del comportament d'enguany, s'observa una tendència clara a la recuperació de la capa d'ozó
Tot i aquesta circumstància, s’observa una tendència a la recuperació a mitjà termini de la capa d’ozó. Des del 2000, el forat antàrtic ha anat millorant lentament tant en superfície com en profunditat. Però com encara resten moltes substàncies emeses fa dècades -i són químicament molt estables-, encara trigarem uns anys a veure la capa d'ozó completament recuperada. Si es mantenen les polítiques actuals, les previsions indiquen que cap al 2060 serà quan els nivells de l’ozonosfera recuperaran els valors de 1980, abans de l'aparició del forat d'ozó. Per regions, on trigarà més serà a l'Antàrtida, que s’espera que es tanqui cap al 2066; a l'Àrtic s’estima cap al 2045, mentre que a la resta del món, es pensa que serà cap al 2040. Tot i així, cal comptar amb la variabilitat anual, que fa que alguns anys forat sigui més gran (com el 2023, marcat per un inici precoç i persistència fins al desembre); mentre que en altres, com aquest 2024, serà més petit o començarà més tard.
L’èxit en la recuperació de la capa d'ozó demostra la capacitat de la humanitat per cooperar a nivell internacional i prendre decisions basades en la ciència per reduir el nostre impacte en la biosfera. I fa pensar que, si ens unim, podem mitigar també els efectes del canvi climàtic, tot i que planteja un repte superior, perquè la mitigació i adaptació al canvi climàtic requereixen transformacions profundes en els nostres sistemes i les nostres vides.
Un factor positiu en el context del Protocol de Montreal, és l'Esmena de Kigali, que busca reduir els hidrofluorocarburs (HFC), gasos no tan perjudicials per la capa d’ozó, però que ho són, i molt, per al clima. Per tant, si s'aplica correctament, l’esmena podria ajudar a evitar fins a 0,5°C d'escalfament global a finals del segle. Iniciatives d’aquesta mena són més necessàries que mai, ja que les temperatures globals continuen augmentant i trencant rècords any rere any. Per tant, dins les mesures que cal prendre en la lluita contra el canvi climàtic, algunes preses per reduir els gasos que afecten l'ozó, col·laboren en les mesures dràstiques i immediates que cal aplicar.