El 1973 es va veure per última vegada una foca monjo entre Roses i Cadaqués, dues dècades després que la població s'exterminés a la Costa Brava. L'últim exemplar que va sobreviure a les Illes Balears va ser mort el 1958. Eren els últims reductes del vell marí, un autèntic “símbol de la Mediterrània” que va fregar l'extinció, però que en els darrers anys mostra els primers indicis de recuperació. Una odissea que relata un documental que s'estrena el pròxim 18 de juny a Palma i a la plataforma Caixafòrum+. En parlem amb la periodista Núria Abad, una de les directores del film: “No tinc cap dubte que la foca monjo tornarà als Països Catalans”.
Una road movie científica
El documental L’Odissea del vell marí és una road movie científica que combina imatge real i animació per relatar una doble odissea: la d’una espècie perseguida, desplaçada del seu hàbitat i portada al límit de la desaparició; i la dels biòlegs i investigadors que, durant dècades, han lluitat per comprendre-la i protegir-la en condicions sovint extremes i amb recursos limitats.
Un d'aquests científics clau va ser Xisco Avellà, referent de l'ecologisme a Mallorca -va ser el president del GOB entre 1989 i 1996- i un dels responsables de la protecció de Cabrera, precisament un dels illots on els darrers anys s'han trobat rastres de la presència del vell marí. Mort el desembre de 2025 -se li dedica el documental-, va impulsar el Fons per la Foca del Mediterrani, una iniciativa que, entre altres, va realitzar l'expedició científica al Sàhara Occidental per avaluar l'estat de l'única gran colònia d'aquest animal que quedava.
En territori administrat per Mauritània i envoltat de mines de la guerra amb el Front Polisario, els científics van aconseguir filmar i prendre mostres dels animals. En quedaven entre 300 i 400 -malgrat que pocs anys després dos terços van morir a causa d'una toxina natural-, en un moment en què a la Mediterrània pràcticament no en quedaven exemplars. Per exemple, l'últim en territori legalment espanyol va ser Peluso, una foca que van rescatar científics i militars a l'arxipèlag de Chafarinas, a tocar de la frontera entre el Marroc i Algèria.
De Grècia i Turquia... cap a Itàlia i Malta
En alguns punts recòndits de la costa grega i turca també van resistir algunes poblacions. El documental narra com l'esforç dels científics d'aquests països de l'est del Mediterrani ha permès una franca recuperació de l'espècie que, en algunes zones, es comença a acostar a platges i ports. Passarà el mateix al nostre país: “Mallorca té 10 vegades més de vaixells recreatius que tot Grècia i 100 més que Turquia”, adverteix el científic turc Zafer Kizilkaya.
Tot plegat, ha suposat que els albiraments de foca monjo cada siguin més freqüents en punts com Itàlia i Malta. “És una millora, però molt lenta”, explica Núria Abad. En aquest sentit, el fet que la variabilitat genètica fos mínima provoca que sigui molt més fràgil que altres animals.
L'any 2008 també va ser vist un exemplar dels anomenats divagants en diversos punts pròxims a la costa de Mallorca i cinc anys abans, puntualment, a Menorca. Recentment, el projecte Spot the Monk, liderat per la biòloga italiana Elena Valsecchi, ha obert la via de l'enfocament molecular per seguir-ne les poblacions de manera no invasiva. En aquest sentit, se n'ha identificat la presència a partir de restes d'ADN a l'illa de Cabrera -un dels punts que els experts consideren millors per una eventual reintroducció- i a sa Dragonera.
Fitxa tècnica del documental
- Títol: L’odissea del vell marí (2026)
- Durada: 70 min
- Direcció i guió: Marta Hierro i Núria Abad
- Direcció de fotografia: Juan Carlos Azpiroz
- Música original: Jaume Compte
- Muntatge: Alberto Jarabo
- Producció executiva: MOM Works, Núria Abad i Marta Hierro
De l'extermini a una possible reintroducció
La foca monjo, actualment en perill crític d'extinció segons la Unió Internacional per a la Conservació de la Naturalesa, va ser exterminada a consciència al nostre país. Els pescadors les mataven, ja que competia pel peix i els feia malbé les xarxes, però també el seu greix era molt buscat. “Malgrat que darrerament no ho sembli, anem a millor. Ens servien per encendre les làmpades. Espero que d'aquí a 100 anys ens fem creus de l'ús dels combustibles fòssils”, explica Abad en conversa amb Nació.
Un dels darrers exemplars de Mallorca va ser abatut per un guàrdia civil. No en va, l'administració franquista tenia una direcció centrada en “l'extinció d'espècies” i la captura de les denominades “alimañas” estava recompensada econòmicament.
El documental relata aquest extermini, però evita criminalitzar. De fet, mostra com la pesca pot ser compatible amb el retorn de la foca monjo que ara s'enfronta a altres amenaces com el turisme massiu i la contaminació per plàstics, entre altres.
Fa anys que tant a Mallorca com al Principat es planteja una possible reintroducció. Jordi Sargatal, actual secretari de Transició Ecològica, ho va intentar quan liderava la Fundació Territori i Paisatge. Ara, des de l'administració, ho ha tornat a posar sobre la taula i ho referma en el documental. “Estem en un context en què podem fer projectes de reconciliació, siguin foques, linx o ossos”, explica. Juntament amb el biòleg Deli Saavedra, expert en rewilding, tenen identificada la cala Jugadora del cap de Creus per poder-hi fer alliberaments.
“M'he jubilat sense veure-ho, però no voldria morir sense viure el retorn del vell marí a les Balears”, assegura el biòleg Toni Font, un dels altres especialistes en aquesta espècie. La directora del documental n'està convençuda: “Hem de fer tot el possible i s'ha de convertir en un símbol de la Mediterrània”. En aquest sentit, considera que només és possible si es rebaixa la “sobresaturació” que pateixen territoris turístics com Mallorca: “Si la foca torna, vol dir que hem reduït la pressió sobre la terra”, conclou.
