Són les 8 del matí i el termòmetre no arriba als 2 graus. Un fred suportable per ser mitjans de desembre a tocar del centre geogràfic de Catalunya. Malgrat l'hora, unes 25 persones ja omplen el local social de la Societat de Caçadors Esportius de Llobera, una entitat amb molta història al Solsonès i que reivindica més que mai el seu paper arran de la crisi de la pesta porcina africana. “Hem passat d'assassins a herois”, es lamenta Armengol Torra. “Som necessaris i ara queda clar”, afegeix la seva filla Maria, que amb només 23 anys s'ha convertit en la presidenta d'una societat que gestiona un coto d'unes 10.500 hectàrees.
Un sorteig abans de la batuda
Llobera és un municipi del sud del Solsonès de poc menys de 200 habitants totalment disseminats en petits nuclis i masies. El centre neuràlgic és l'Hostal Nou on, a banda de l'Ajuntament, s'hi ubiquen equipaments com l'escola rural i el local de la Societat de Caçadors.
Durant la temporada del senglar -entre setembre i març- surten a caçar tots els dissabtes, diumenges i festius. El ritual comença amb un bon esmorzar de forquilla i un dels elements més desconeguts, el sorteig de les parades. “S'extreuen unes boles d'una bossa per decidir la posició de cada caçador i evitar malentesos i favoritismes”, explica Maria Torra Torregrossa, sòcia des del 2016 i que enguany ha esdevingut la presidenta.
De fet, durant tota la batuda els caçadors es mantenen en un punt fix, asseguts en petites cadires plegables. Una situació que contrasta amb la dels gossers -tasca que assumeix la mateixa Maria i el seu pare Armengol- que caminant a pas accelerat es dediquen a controlar els cans que persegueixen els senglars.
La tasca de gosser -són set en total que “treballen” sols o en parelles- ha girat com un mitjó en poques dècades. Tradicionalment, portaven un picarol al collar i, juntament amb els lladrucs, era l'única manera de situar-los. “El gos podia tardar dies o setmanes a tornar al punt on s'engeguen”, recorda Eduard Melero, membre de la junta de l'Agrupació de Societats de Caçadors i Pescadors de Catalunya. “Es deixava un tros de roba de l'amo i un rosegó de pa per facilitar que tornés, però era un element de gran preocupació”, afegeix. Ara, en canvi, un collar GPS permet tenir controlada la posició en directe i fer-ne el seguiment a través d'un dispositiu electrònic.
- Maria Torra (23 anys) i Pere Torra (85 anys), presidenta i fundador de la societat de caçadors de Llobera
- Hugo Fernández
“Ara ens necessiten”
La manca de relleu generacional qüestiona el futur de la caça a Catalunya. De fet, el retrat robot és d'un home de comarques i d'edat força avançada, unes condicions que es complien aquest dissabte a la batuda de Llobera on una part important dels participants s'acostaven a la setantena.
Rebaixava la mitjana el mateix Melero, però sobretot Maria Torra. Va entrar a la colla amb només 15 anys, amb 23 ja n'és presidenta i és una de les poques dones que s'hi dediquen al Solsonès -n'hi ha una desena-. “Les noves generacions ni ho perceben com a esport ni com a mètode de control de la fauna salvatge. Només veuen matar i matar”, es lamenta.
Malgrat que intenten fugir de discursos crispats o victimistes, fàcilment es detecta una incomprensió que va més enllà de la caça i que entronca en la tensió rural-ciutat. “És molt bonic pujar el cap de setmana i que t'agradi molt el paisatge, però això és perquè hi viu gent i ho gestiona”, defensa Armengol Torra. En aquest sentit, les demandes dels agricultors de la zona són claus a l'hora de decidir en quines zones del vedat s'actuen. Aquest dissabte, per exemple, eren unes 600 hectàrees i incloïen tres finques on recentment havien patit danys pels senglars.
“Ara ens necessiten”, coincideixen pare i filla, segona i tercera generació de caçadors, ja que l'avi Pere, no només va ser el fundador de la societat el 1973 sinó que es manté actiu com a soci número 1 amb 85 anys. “De petits ja ens van ensenyar que matar no era un assassinat, som un depredador més de l'ecosistema”, expliquen els Torra.
Mentre asseguren que els veïns de la zona “els posen totes les facilitats”, els problemes de convivència amb ciclistes, excursionistes i runners són constants. “Entren a la zona d'una batuda que la propietat ha autoritzat”, es lamenten. La situació és encara pitjor amb els boletaires, ja que passen per qualsevol punt del bosc. “Nosaltres no ho podem senyalitzar millor”, afegeixen.
Les compensacions no superen els costos
Tradicionalment, es caçava molt menys i del senglar “se n'aprofitava tot”. Al cap de l'any en un poble no es passava de les quatre o cinc captures, expliquen els més veterans de Llobera. Una xifra que es va igualar només amb la batuda d'aquest dissabte i que supera clarament el centenar al llarg de la temporada.
Ara ja no fan festes per celebrar la captura d'un senglar. Al Solsonès es porten en una empresa especialitzada de la capital i d'allà, majoritàriament, es trasllada a Andalusia per exportar-la a Alemanya. “Caldria promocionar molt més la carn de caça”, coincideixen Eduard Melero i Armengol Torra. Destaquen que és un aliment 100% ecològic i que asseguraria la regulació d'una espècie que amenaça l'ecosistema rural.
Per cada senglar la Generalitat els paga 18 euros -en algunes comarques arriba a 20- i una petita compensació pel transport. L'empresa càrnia paga el quilo a 26 cèntims. “Cada gos porta 400 euros només al collar”, recorden des de l'entitat. “Ens demanen caçar més, però és molt difícil perquè cadascú té la seva feina. Com que és una qüestió d'emergència ho farem, però no podem assumir-ne tots els costos”, afegeix la jove caçadora de Llobera en un context on la Generalitat considera que caldria reduir-ne l'actual població fins a la meitat.
- Els gossers mantenen una activitat frenètica durant tota la batuda
- Hugo Fernández
“D'assassins a herois”
Entre els caçadors de la batuda d'aquest dissabte hi ha dos ramaders porcins. Admeten la preocupació que la pesta arribi fins a la Catalunya Central -consideren que l'administració no és prou transparent-, però asseguren que les seves granges estan blindades.
L'objectiu de mantenir el senglar a ratlla es manté amb pesta porcina africana o sense. “Ens sap greu que se'ns vingui a buscar ara quan hi ha una crisi, nosaltres hem sortit sempre, però no ens han reconeixut fins ara”, lamenta Armengol Torra amb certa resignació.
Consideren que els poders públics haurien d'aprofitar l'actual crisi per “netejar la imatge” del sector. “Se'ns ha estigmatitzat, se'ns ha titllat d'assassins i psicòpates”, asseguren en acabar la feina. “A causa d'una desgràcia hem passat a ser els herois de la pel·lícula”, afegeixen mentre acaben de recollir els gossos. L'endemà, de nou ben d'hora ben d'hora, tornar a començar: esmorzar, sorteig i cada caçador a la seva parada.
