CIUTAT DEL VATICÀ | Armand Puig (la Selva del Camp, 1953) és un dels més rellevants catalans del Vaticà. És un biblista de prestigi internacional i exrector de l’Ateneu Universitari de Sant Pacià, que aplega les facultats eclesiàstiques de Barcelona i un seguit de centres acadèmics de teologia. Actualment, viu a Roma i presideix l’Agència de la Santa Seu per a l’Avaluació de la Qualitat de les Universitats Eclesiàstiques. Està molt vinculat a la Comunitat de Sant Egidi, que encapçala l'arquebisbe de Bolonya Matteo Zuppi, un dels noms de l'ala progressista que més fort va sonar com a papable.

Des del cor del barri del Trastevere, molt a prop de la basílica de Sant Pere, ha seguit el darrer conclave i ens rep per analitzar el panorama eclesial i internacional creat amb l’elecció de Lleó XIV. Conversem al pati de l’església de Santa Maria de Trastevere, en un marc de silenci enmig d’un dels barris més sorollosos de Roma, però que no gosen penetrar la serenor del recinte.

Com ha viscut el conclave?
L’he viscut amb lògica expectació, amb interès i amb pregària. Era el primer conclave en directe de la meva vida, vivint-lo des d’aquí. És molt més emocionant, és clar. 

L’ha sobtat el resultat?
Sí i no. Si definim el cardenal Prevost com un bergoglià moderat, no m’ha sorprès tant. Un perfil així podia atreure molts suports. Si em pregunta si aquesta era la persona que jo esperava, la resposta és no. Perquè hi havia molts noms de tipologia semblant que podien sortir. En un conclave, com s’ha vist, tot està molt a l’aire.

El coneix personalment el nou Papa?
No. Fa pocs anys que és a Roma i, a més, no estava en la meva àrea. Ell era el prefecte de la Congregació dels Bisbes i jo estic a l’Agència de Qualitat Universitària.

Quin és el “seu” cardenal, el que està sobre la seva àrea?
El cardenal José Tolentino de Mendonça, portuguès, poeta, jove com a cardenal, amb 59 anys.

També apareixia en algunes travesses.
Sí senyor. Apareixia en llistats de deu o dotze noms.

"L'impacte del nou Papa a Catalunya el veurem en el tema de Gaudí i de la Sagrada Família"

Quin impacte tindrà Lleó XIV en l’Església catalana?
Ho veurem en els viatges que fa. Ho veurem en el tema Gaudí. En el tema Sagrada Família, que va funcionar molt bé amb el papa Benet. Se’l va convidar a consagrar-la i ell ho va acceptar. Ens hauria pogut dir que no, i que la consagrés va ser un salt qualitatiu per al temple.

Tan així?
Home, i tant. Només cal veure les entrades que hi havia abans i després. La presència del Papa en un lloc crea una expectativa mediàtica. A més, en aquell moment, TV3 va fer una molt bona retransmissió. Ara que s’inaugurarà la Torre de Jesucrist, el 2026, si conviden el Papa i queda fascinat per aquella obra, potser diu que sí. Però això és fer volar coloms. Se’l vol convidar per la Torre de Jesucrist i pels cent anys de la mort de Gaudí.

Vostè és un dels promotors de la causa de la beatificació de Gaudí a l’Església. Com es troba l’expedient?
Bé, jo he treballat en aquest tema, sí. Una de les darreres decisions de Francesc va ser proclamar Gaudí com a Venerable. Va ser el 14 d’abril i va morir el dia 21.

Venerable equival a beat?
Venerable vol dir que se li reconeixen les virtuts heroiques, que ha practicat la vida cristiana d’una manera virtuosa en un grau molt alt. Perquè hi hagi la declaració de beat ha de tenir suficient santedat per fer possible un miracle. 

Així, el pontificat de Francesc ha anat bé per la causa de Gaudí.
Sí. Ara, quan arribarà la beatificació no se sap. Depèn de si el miracle arriba i queda certificat i verificat pels comitès mèdics de la Santa Seu.

"A Roma entenen la singularitat catalana però la veuen inserida en una realitat més gran"

Com es veu a Roma l’Església catalana?
En general, tenen una visió passada pel filtre italià. Potser es perden molts matisos sobre realitats diverses perquè aquí no hi són. Hi ha una manca de comprensió. I després, en una Europa sacsejada per moltes dificultats, no n’hi volen afegir més. Per Roma, la realitat catalana no és una prioritat perquè és considerada una realitat local inserida dins d’una altra.

Que és l'espanyola...
Sí. A Roma reconeixen la singularitat catalana, això sí, però inclosa en una realitat més gran. 

La realitat catalana se sap explicar a Roma?
És difícil de dir, ja que ara no tenim cardenals arrelats al Vaticà, que seria la manera més fàcil d’accedir-hi.

Que n’hi havia hagut.
Sí, el monjo de Montserrat Anselm Albareda, en temps de Joan XXIII. I figures que no eren cardenals però eren molt rellevants com Bonet i Muixí, una gran figura, i altres. Quan els europeus dominaven el Col·legi de Cardenals, era més fàcil incidir-hi.

Quin consell donaria per incidir més?
Això depèn sobretot dels nostres bisbes. Després hi ha iniciatives culturals que tenen el seu pes. Ara, el setembre, vindrà l’Escolania de Montserrat, que forma part de les coses que serveixen. Però els qui tenen connexió amb les instàncies vaticanes són els bisbes, i ells han de gestionar la imatge de Catalunya des del punt de vista eclesial.

I ho fan prou?
Penso que sí i que ho intenten, segur. Però pensem que estem en un món molt globalitzat, i els catalans som vuit milions.  

Tornant al nou Papa, què es pot dir del nom de Lleó XIV?
Bé, és una referència evident a Lleó XIII, però també cal pensar en Lleó I, el Gran, que és molt important el segle V. Va ser rellevant pel Concili de Calcedònia i perquè va anar a l’encontre d’Atila a les portes de Roma per impedir que hi entrés. Li va dir que no podia entrar a Roma perquè és una ciutat sagrada. I el va aturar.

El va fer canviar d’opinió.
Sí, el va fer canviar d’opinió, dient que si les seves tropes entraven a la ciutat, la destruirien completament. Lleó XIII és un altre cas. També ha dit que ha elegit aquest nom perquè el seu pare es deia Lleó. Les raons poden ser moltes. Lleó XIII és el papa de la qüestió social, que parla dels drets dels obrers, cosa que no està malament. És la doctrina social de l’Església. Un aspecte que respon també a un dels llegats del papa Francesc. 

Està molt vinculat a la Comunitat de Sant Egidi, molt activa en el pla de les mediacions internacionals. El Papa ha parlat de pau, de pau "desarmant i desarmada”. Abans del conclave, els cardenals també van reclamar-la a Gaza i a Ucraïna. Entreveu un major paper en política internacional?
Forma part de la tasca de la Santa Seu. Recordem la intervenció decisiva en el conflicte pel canal de Beagle entre Xile i l’Argentina a mitjans dels vuitanta, que va impedir la guerra. Pel que fa a Sant Egidi, ha treballat molt per la pau, recordem el paper brillant jugat per aconseguir la pau a Moçambic, el 1992. Hi ha hagut intervencions molt decisives a la República Centrafricana, on es va aconseguir aturar un conflicte molt sagnant. El comunicat sobre Gaza i Ucraïna no em va sobtar tant perquè hi ha molts cardenals de l’est i d’Àsia sensibilitzats per tots dos conflictes. En un context de rearmament que el Papa es refereixi explícitament al desarmament és molt important. El camí no és el rearmament sinó el desarmament, que vol dir negociar. La paraula o l’agressió.

És al rovell de l’ou.
La veritat és que sí i tens una nova visió de les coses quan ets aquí. Roma no és la capital de cap imperi, però com que és el cor de l’Església, si ets dins d’aquest gran cercle t'adones de moltes coses. A més, la meva feina és tenir contacte amb gent de tot el món. Conèixer totes les universitats és un bon termòmetre de les societats. Fa poc, vaig ser a Kinshasa, al Congo, per exemple. I, per cert, que a mitja sessió solemne se’n va anar la llum i va trigar algunes hores a venir.

Ara podria fer la broma que nosaltres en vam patir una de més greu.
Sí, té raó! Però, vaja, la situació a Kinshasha és molt més greu, començant per una ciutat on s’apleguen divuit milions de persones i cal atendre els serveis per a tots.  

"Una clau d'aquest Papa és que té dos passaports, és del nord i del sud"

Què més voldria dir de Lleó XIV?
Desitjar-li sort. Se li gira feina perquè ell no es deu als cardenals que l’han votat, sinó que ha de donar raó davant la seva consciència i buscar el bé de tots. Cosa gens fàcil. La política és l’art de l’estratègia. A l'Església, no és ben bé així. I crec que podem dir que els més de 6.000 periodistes acreditats aquests dies a Roma han entès, si més no una mica més, què és l’Església, una realitat transnacional i no només internacional. Aquí es podien entendre coses aquests dies. Del Papa s’ha de dir també que és del nord i del sud: té dos passaports, el dels Estats Units i el del Perú. 

Entenc que és suggeridor.
És a dir, cada vegada més el papat té una dimensió global. I Lleó XIV representa aquesta dimensió en la seva persona.