La decisió del govern espanyol de no assumir un increment de la despesa militar del 5% del PIB ha obert una crisi amb els Estats Units. Pedro Sánchez, acorralat per l’escàndol de corrupció que ha implicat dos exsecretaris d’organització del PSOE i amb serioses dificultats per preservar la majoria de la investidura, ha obert un front nou que, de moment, ha desviat una mica els focus de Madrid a Washington. 

El president nord-americà, Donald Trump, ha respost amenaçant de “fer pagar el doble” a Espanya, mentre les negociacions per un pacte comercial Estats Units-UE es troben en un moment àlgid. Com pot evolucionar el conflicte diplomàtic és una incògnita. Però aquesta no és ni molt menys la primera crisi entre tots dos països. La història acumula molts enfrontaments hispano-nord-americans. Vegem-ne alguns.

La pèrdua de Florida

Tots dos països van iniciar les seves relacions diplomàtiques poc després de la independència dels Estats Units. Des de Madrid es va veure amb simpatia la nova nació, que suposava una derrota del Regne Unit. El 1819, amb el Tractat Adams-Onís, els espanyols renunciaven a la sobirania sobre Florida en benefici dels Estats Units. Florida era cara de mantenir i Espanya va veure reconeguda, a canvi, la frontera amb Texas, sota bandera de la Corona espanyola. La ironia va ser que menys de dos anys després, la independència de Mèxic -que incloïa Texas- i la resta de colònies va acabar amb la presència espanyola a Amèrica. Les noves repúbliques llatinoamericanes van ser, a més, benvingudes pels nord-americans. 

La carnisseria de Cuba

El gran conflicte entre Espanya i els Estats Units es va produir el 1898 arran de la guerra de Cuba, fins aleshores colònia espanyola. L’explosió del vaixell nord-americà Maine al port de l’Havana es va atribuir a Espanya i fou motiu de la guerra amb els Estats Units. El govern espanyol va caure de quatre grapes en la trampa i va entrar en guerra amb els Estats Units, mentre la societat espanyola -animada per una premsa histèrica- aplaudia i seguia la consigna que anys abans havia pronunciat un almirall: “Val més honor sense vaixells que vaixells sense honor”. 

Espanya va perdre les dues coses. I aviat. L’armada enviada per Madrid va ser enfonsada per la marina nord-americana mentre Washington s’apoderava de Cuba i, de pas, de Puerto Rico i Filipines. El president nord-americà era William McKinley, un republicà que ja s’havia cruspit Hawaii. Es dona el cas que McKinley és una figura admirada per Donald Trump.  

Roosevelt davant la Guerra Civil

Durant molts anys, els Estats Units van observar la realitat europea amb distància. La decisió del demòcrata Woodrow Wilson d’entrar en la Primera Guerra Mundial al costat de França i Anglaterra va topar amb els corrents aïllacionistes, sempre presents. La Guerra Civil espanyola sí que va mobilitzar un sector, el més progressista, de la societat nord-americana. Però a la Casa Blanca es va imposar un realisme fred. 

Mentre un grup de voluntaris formava la Brigada Lincoln per combatre al costat dels republicans i el president demòcrata Franklin Roosevelt enviava a Madrid un ambaixador clarament favorable a la causa republicana, Claude Bowers, l’Administració nord-americana restava neutral. La prohibició de vendre armes a cap dels dos bàndols va acabar sent mortal per la causa republicana. Sembla que Roosevelt va dir després que havia estat un error no ajudar els republicans, però també va tenir en compte el vot de milions de catòlics profranquistes i el fet que l’URSS donava suport al govern republicà.    

Un "modus vivendi" amb el franquisme

Amb Franco com a vencedor absolut, els Estats Units van passar aviat de la condemna de totes les democràcies contra l’Espanya dictatorial a fer números un cop la Guerra Freda va ser una realitat. Des de Washington es va començar a coquetejar amb Madrid. Malgrat les reticències de Harry Truman, successor de Roosevelt i reconegut maçó, que detestava Franco. El mandat de Truman tan sols va ajornar els Pactes de Madrid del 1953, ja amb el republicà Eisenhower. “Com a mínim, és militar”, va dir Franco amb el seu cinisme proverbial. 

Fou el major èxit diplomàtic del franquisme: les bases nord-americanes amb el reconeixement internacional que buscava i, sobretot, la seva supervivència. La visita del mateix Eisenhower a Madrid, el 1959, va confirmar que són els interessos geoestratègics els que regeixen les relacions internacionals, a vegades amb dosis d’ideologia. En aquest cas, l’anticomunisme afermava l’aliança. Tan sols en els gestos es va notar la diferència entre demòcrates i republicans respecte de Franco: cap president demòcrata va visitar Espanya en dictadura, mentre que tots els republicans ho van fer.   

Franco: “Castiella, res de trencar amb Cuba”

La principal discrepància entre tots dos estats es va produir arran del triomf de la revolució cubana. La pressió de Washington perquè tots els països aliats trenquessin amb la Cuba comunista també va arribar a Madrid. Però pel dictador, mantenir el lligam amb l’illa era important. Sabia fins on podia arribar. Per això, quan el ministre Fernando María Castiella li va plantejar el tema, Marcelino Oreja, que era present en la conversa, va escoltar com Franco el va tallar en sec: “Castiella, res de trencar amb Cuba”. 

S’ha novel·lat molt sobre la possible participació de la intel·ligència nord-americana en l’atemptat contra Carrero Blanco, número dos del règim. Una fantasia. La relació va ser sempre fluida i més en els anys dels Nixon-Kissinger. Tan sols neguitejava el futur, el temor d’una Espanya inestable. L’exministre franquista Fernández de la Mora va escoltar, això sí, d’un Kissinger a Madrid: “Franco està massa gran. Hauria de cedir el lloc a Joan Carles de Borbó”.   

De les simpaties de Carter a l’OTAN de Reagan

En l’inici del regnat de Joan Carles I, Washington va donar llum verda a la Transició. El monarca cessa l’intransigent Arias Navarro el juliol del 1976, quan fa poc que ha visitat Washington i ha parlat davant el Congrés. Els Estats Units avalen la reforma democràtica, però dels anys de Jimmy Carter (1976-80) es passa a un Ronald Reagan que endureix el discurs anticomunista. La nit del 23-F, el secretari d’Estat Alexander Haig diu que l’intent de cop és “un afer intern” espanyol. L’entrada a l’OTAN, ja amb Felipe González a la Moncloa, estovarà el clima. 

No saludar la bandera

El moment de més tensió diplomàtica vindrà després de la lluna de mel protagonitzada per José María Aznar i George Bush. La participació d’Espanya a la guerra de l’Iraq aporta al dirigent del PP una càrrega simbòlica important, amb la fotografia a les Açores amb Bush i Tony Blair, i bon ambient amb la Casa Blanca. Però l’abraçada militarista suposa desgast per Aznar, que surt del poder amb el foc encès de l’11-M. Abans, en la desfilada del 12 d’octubre del 2003, un José Luis Rodríguez Zapatero cap de l’oposició no s’aixeca quan passa la bandera nord-americana ni aplaudeix els marines. És el “No a la guerra”. Un cop a la presidència, Zapatero retira les tropes de l’Iraq. 

Els anys de domini neocon coincidiran amb la primera etapa de l’era Zapatero. Després, el mandat de Barack Obama posarà un vel més amable a la relació transatlàntica. Però Obama també exigirà als aliats que facin més esforç en defensa. L’arribada de Donald Trump, i encara més el seu retorn, ha tornat a fer les coses més difícils. De la serietat del canvi en dona mostra la diferència entre un Pedro Sánchez gairebé empaitant Joe Biden en una cimera de l’OTAN al president espanyol fent els possibles per no coincidir amb el seu successor. Entre aquestes dues escenes, un Sánchez pletòric fent d’amfitrió de Biden i la resta d’aliats a Madrid. Va ser el 2022, però sembla un miratge.