Donald Trumpno ha trigat a desplegar la seva agenda, basada en la retallada de drets. En les primeres hores de la seva segona presidència va firmar l'ordre executiva que elimina el dret de tota persona nascuda als Estats Units d'obtenir-ne la nacionalitat, però la justícia l'ha bloquejat cautelarment. Divuit governadors demòcrates havien firmat un recurs d'inconstitucionalitat, ja que la Constitució dels EUA estableix el dret de nacionalitat per naixement, independentment de l'origen o l'estatus administratius dels pares. Si el decret entrés en vigor, convertiria els EUA en un dels únics països americans que decideix quins nadons són legalment ciutadans i quins no en funció de la nacionalitat dels seus pares. Una distinció que divideix els sistemes legals de tot el món.
Aquest mapa, elaborat per Nació a partir de la base de dades de l'Observatori Global de la Ciutadania (2022), simplifica les complexes normatives que els estats redacten per a delimitar els drets de les persones que hi viuen. Permet observar una clara bretxa entre oest i est, on dominen majoritàriament dos criteris oposats: el ius soli, del llatí dret del sòl (néixer en un país determinat) i el ius sanguinis, dret de sang (tenir-hi ascendència).
El trencament d'una llarga tradició legal americana
Gairebé tots els estats del continent americà atorguen automàticament la nacionalitat a les persones que neixen en els seus respectius territoris, independentment de qui són i d'on venen els pares. Aplicat des del Canadà fins a l'Argentina, es tracta d'un dret pràcticament incondicional, exceptuant algunes circumstàncies com, per exemple, que els pares siguin diplomàtics en representació d'altres estats.
Va néixer del corrent jurídic anglosaxó instaurat a Amèrica per part dels imperis europeus per a fomentar que ciutadans europeus colonitzessin el Nou Món, assegurant els privilegis dels seus descendents per damunt de les poblacions indígenes. De fet, durant la colonització anglesa de Nord-amèrica i el primer segle després de la independència dels EUA, estava limitat a les persones blanques.
Aquesta pràctica també està relacionada amb els processos d'independència dels estats llatinoamericans i la seva voluntat d'expandir el concepte de ciutadania. També beu del passat esclavista de la majoria dels països americans, o dels imperis europeus que ocupaven les seves terres. De fet, la Constitució estatunidenca reconeix aquest dret des del 1868, en una esmena que buscava garantir que els antics esclaus —recentment alliberats— d'ascendència africana i els seus descendents poguessin gaudir del mateix reconeixement que la població blanca. Almenys, sobre el paper.
Trump extirpa drets saltant-se la Constitució
"Protegir el valor de la ciutadania americana". Amb aquest eslògan xovinista la Casa Blanca va anunciar aquest dilluns, hores després de la cerimònia d'inauguració, l'abolició del dret de sòl als Estats Units. Concretament, l'ordre executiva decreta que no obtindran la nacionalitat els nadons si els pares no tenen un permís de residència permanent.
Tan sols tres dies després, la justícia s'ha pronunciat: el jutge John Coughenour ha aturat cautelarment la mesura tot titllant-la de "flagrantment inconstitucional".
La catorzena esmena de la Constitució estatunidenca explicita que "totes les persones nascudes o naturalitzades als Estats Units i sotmeses a la seva jurisdicció són ciutadanes". El nou govern republicà assegura que hi ha una escletxa i que n'han de quedar excloses "les persones nascudes als EUA, però que no estan sotmeses a la seva jurisdicció", tal com argumenta el text de l'ordre executiva.
Divuit estats federats governats per demòcrates han presentat un recurs d'inconstitucionalitat contra l'ordre executiva que extirpa el dret a la nacionalitat a tota persona nascuda al país. Donald Trump, a qui fa una setmana un tribunal va confirmar la condemna —sense càstig real— per 34 delictes, haurà de tornar a enfrontar-se a la justícia. Una batalla judicial que se suma a totes les que ja arrossega, però que no li han passat factura. Fins ara, ni agressions sexuals, ni falsedats documentals ni un intent de cop d'estat han evitat que torni a ser president dels Estats Units.
Europa discrimina per sang
Si l'agenda trumpista prospera, la llei estatunidenca s'allunyarà de l'estàndard americà i s'assimilarà al de l'altre costat de l'Atlàntic. A Europa, l'Àfrica i l'Àsia la ciutadania acostuma a anar lligada a l'estatus administratiu dels pares, i pren menys importància el fet de néixer en un lloc o un altre.
Espanya, com molts altres països, considera estrangera una persona nascuda a l'Estat quan els seus pares no tenen la nacionalitat espanyola, encara que faci anys que hi resideixin legalment. El Codi Civil enumera dues excepcions: que els pares o el nadó siguin legalment apàtrides o que els pares, malgrat que no tinguin la nacionalitat, hagin nascut a l'Estat. També facilita la inscripció per a adopcions internacionals. Si no és el cas, caldrà iniciar un procés de naturalització al cap d'un any.
No tots els països són tan estrictes. Alemanya, Portugal, Irlanda i el Regne Unit tenen uns criteris més assumibles perquè els pares estrangers, sense nacionalitat però amb permís de residència, puguin inscriure les seves criatures com a nacionals del seu país de naixement. Austràlia, Cambodja, Namíbia i Colòmbia tenen sistemes similars.
A la Unió Europea cap país no reconeix la nacionalitat només pel fet d'haver-hi nascut, però no sempre ha estat així. França va abolir el 1993 el dret de sòl automàtic amb una llei d'estrangeria conservadora que dificultava que nadons nascuts dins les fronteres poguessin obtenir-ne la ciutadania. Ara han d'esperar a tenir divuit anys per a ser francesos de ple dret. Irlanda també inscrivia tots els nounats com a irlandesos, fins que el 2004 el 80% de la ciutadania va votar en referèndum una esmena constitucional per a restringir aquest dret: ara cal que almenys un dels pares tingui el permís permanent de residència.