El reconeixement de Palestina per part d'Espanya és imminent i suposa un moviment de peça de rellevància en l'escaquer internacional per part del govern de Pedro Sánchez. La decisió -caldrà observar com s'hi refereix el president espanyol aquest dimecres al Congrés dels Diputats- es produeix enmig d'una de les crisis més greus que ha viscut l'Orient Mitjà, quan l'ofensiva militar israeliana sobre Gaza porta ja mesos i s'ha cobrat més de 35.000 vides. Una ofensiva que va produir-se després de l'atac terrorista de Hamàs el 7 d'octubre, amb l'assassinat de més de 1.200 persones. També després que la fiscalia de la Cort Penal Internacional hagi demanat la detenció de Benjamin Netanyahu i de la cúpula de Hamàs.
Palestina és en aquests moments estat observador no membre de les Nacions Unides. Uns 140 països l'han reconegut des que, el 1988, l'Organització per a l'Alliberament de Palestina (OAP), les històriques sigles liderades per Iàssir Arafat, van proclamar la independència del seu poble. Nou estats de la UE han reconegut el territori, la majoria antigues repúbliques del bloc soviètic, com Bulgària o la República Txeca. El darrer va ser Suècia, el 2014. Ara, Sánchez ha fet un pas endavant que pot tenir un impacte rellevant en l'escena internacional, però que també podria quedar en una pura declaració. Vegem-ne algunes claus.
Moviment abans de les europees
Sánchez és un animal polític que ha demostrat destresa a l'hora de llegir els paisatges polítics. El que els seus detractors anomenen -segur que amb part de raó- tacticisme és també rapidesa de reflexos i capacitat de sorprendre. Què hi ha en ell de càlcul i què de compromís amb els seus valors? Pregunta sense resposta. Però el president espanyol ha escollit una línia que no ha abandonat des de l'atac de Hamàs. Va ser dels primers líders europeus a desmarcar-se del suport acrític a Benjamin Netanyahu d'altres aliats, en especial Alemanya i Washington. Va viatjar a Israel el novembre per testimoniar el seu suport a Tel Aviv, però va aprofitar per escenificar el rebuig a la resposta "desproporcionada" d'Israel, condemnant els bombardejos indiscriminats sobre la franja.
Això va provocar una crisi diplomàtica amb Tel Aviv. Però Sánchez està disposat a emprar totes les oportunitats que ofereixi la realitat per subratllar que és un dels pocs dirigents socialdemòcrates en posició de combat que queden a Europa. L'enèsima sortida de to del president argentí Javier Milei li ha permès també aparèixer com un líder a l'ofensiva contra la coalició reaccionària global. El xoc diplomàtic, ara amb Buenos Aires, li serveix, a més, per dibuixar un duel amb Vox just quan comença la campanya de les europees. Enmig de Sánchez i Milei, un Alberto Núñez Feijóo en risc de perdre pistonada.
Joc ambiciós a la UE
Però si el reconeixement de Palestina és una decisió amb impacte en la política interior, té una transcendència directa en la política europea. Des de l'inici de la guerra a Gaza, Madrid ha definit una aposta clara per mantenir el vincle amb Palestina. La diplomàcia espanyola no va comprar la hipòtesi de Tel Aviv que l'agència per als refugiats de l'ONU tenia lligams amb Hamàs i va mantenir el suport financer a la UNRWA. Alhora, Espanya ha demanat a Brussel·les reavaluar l'acord comercial de la UE amb Israel, de moment sense resposta per part d'Ursula von der Leyen. Sánchez corona, a més, un èxit diplomàtic indiscutible en sumar a la seva iniciativa diversos estats de la UE, com sembla el cas d'Irlanda, Eslovènia i Malta.
Preservar el vincle amb Washington
Madrid no vol cometre errors en política exterior. Després de la relliscada del juny del 2021 a la cimera de l'OTAN a Brussel·les, quan el president espanyol va voler forçar una fotografia amb Joe Biden que va quedar reduïda a un brevíssim passeig per un passadís, la Moncloa va actuar amb prudència. Des d'aleshores, Sánchez ha aconseguit una bona entesa amb la Casa Blanca. L'Administració Biden i Espanya no segueixen el mateix manual amb Netanyahu, però les crítiques creixents dels EUA a Israel els acosten. El 9 de maig, el ministre d'Exteriors, José Manuel Albares, va volar a Washington per explicar a Anthony Blinken el moviment imminent sobre Palestina. Washington discrepa, però ho entén. I totes dues diplomàcies defensen la sortida dels dos estats.
Una partida dins una batalla global
La iniciativa de la diplomàcia espanyola aconsegueix situar Sánchez en el bloc central de la política europea i fa coherent el posicionament de la Moncloa enfront Gaza i Ucraïna. La condemna dels bombardejos israelians li permet mantenir el discurs dur contra la invasió russa i fer costat a Ucraïna. Només l'ofensiva russa sobre Jàrkiv va impedir la que hagués estat una altra imatge poderosa per la Moncloa: una fotografia amb Volodímir Zelenski. Enfront de la pressió dels nous totalitarismes que Putin encarna, en ple ascens del trumpisme global, i sota les bombes de Netanyahu a Gaza, Sánchez es desmarca de la prudència de Berlín i de les ambigüitats conservadores del Regne Unit i emergeix com a referent global d'un "Occident amb ànima".
Un acte més que simbòlic?
Una clau que s'haurà de revelar en els dies vinents és la implicació d'aquest reconeixement. Anirà més enllà d'una declaració emfàtica però al capdavall purament simbòlica? El consolat general d'Espanya a Jerusalem serà considerat en territori palestí? Inclourà una referència a les fronteres anteriors a juny del 1967, és a dir, als territoris ocupats? Com assenyalava Isaías Barreñada, professor de Relacions Internacionals a la Universitat Complutense de Madrid, des d'un centre tan poc sospitós de radicalisme com l'Institut Elcano, el reconeixement de Palestina pot ser tan necessari com insuficient.