Poques imatges hi ha més avorrides i tristes que una escola a l’agost. Sense activitat ni nens. En contraposició, poques escenes de l’any desprenen una vibració tan intensa com la del primer dia de curs. Els espais recuperen la vida i el retaule d’emocions de l’alumnat és difícil de resumir en una sola fotografia. Han passat dos mesos i mig del darrer dia de curs, un temps que ha semblat etern o insuficient en funció de a qui es formuli la qüestió. La majoria de pares són fidels a la primera resposta. Molts alumnes, a la segona.
Sigui com sigui, la litúrgia del primer dia es manté inamovible al pas del temps i a les reformes educatives. Salutacions, retrobaments, nervis, corredisses de criatures, plors dels més petits, adolescents que arrosseguen els peus fent la forçosa digestió del final de l’estiu i una pregunta que es repeteix: què ens trobarem aquest any? Les inquietuds de les famílies són similars a tots els centres, malgrat les diferències de funcionaments entre l’escola pública, la concertada i la privada.
Els pares i mares que aquest dimarts acompanyen els fills per primera vegada als col·legis comparteixen sobretot una preocupació: el nivell educatiu i el ritme d’aprenentatge dins les classes. “Fa 25 anys no existien les complexitats actuals en l’alumnat i no es patia tant per si els objectius educatius es complien o no i si tothom podia seguir les lliçons”, apunten en una conversa improvisada un grup de mares a les portes de l’Escola Pia de Balaguer, un dels dos centres concertats de la capital de la Noguera. La seva reflexió resumeix una inquietud cada vegada més present entre les famílies: com garantir una educació de qualitat en aules on conviuen realitats, ritmes i necessitats cada cop més diverses.
I continuen: "Jo dono suport als professors. Sé que tenen una feina molt complicada i que no poden fer miracles", diu una mare, però afegeix com a contrapunt: "També vull que el meu fill tingui dret a fer el curs i a aprendre, encara que tingui dificultats". Aquesta és una de les contradiccions que apareixen sovint en les converses entre famílies i escola: el dret del professor a poder fer classe i el dret de tots els alumnes a rebre una educació adequada. Un pare ho resumeix d’una altra manera: "Si hi ha un nen que necessita més ajuda, s'ha de buscar aquesta ajuda. El que no pot passar és que el professor hagi de fer de mestre, psicòleg, mediador i vigilant alhora."
Les "velocitats" a les aules, una gestió complexa
I el professorat atén la pregunta amb llavis closos i arronsant les espatlles entre resignats i indignats. Tenen moltes coses a dir els docents, treballin on treballin. Al centre balaguerí, es reflexiona sobre la complexitat de gestionar les “velocitats” amb les que van els alumnes: “En una mateixa classe pots trobar-te moltes necessitats diferents, molt més que dècades enrere, i això només es pot atendre amb més recursos”.
I aquesta realitat aboca a un dilema: deixar enrere el ressagat o fer esperar els que pot avançar? No hi ha una resposta clara a aquest interrogant i els professors intenten arribar a tot, molts cops, diuen, sense reeixir en el propòsit: “Sents certa impotència”. "El que demanem no és que tots els alumnes siguin iguals ni que tots avancin al mateix ritme. El que necessitem són eines per poder atendre aquesta diversitat sense deixar ningú enrere", explica un altre professor.
Passa a Balaguer, on també hi ha un centre d’alta complexitat, i també a Tàrrega, Mollerussa, Artesa de Segre... arreu. Des del col·legi Sagrada Família de la ciutat de Lleida s’apunta una altra qüestió que cada cop comença a guanyar pes en els debats educatius, almenys a les comarques de Ponent: la calor. Quan els termòmetres s’enfilen les dinàmiques se’n ressenten fins al punt que comença a agafar força l’opció de la climatització a les aules o les jornades intensives generalitzades i un avançament de les activitats extraescolars a les tardes per afavorir la conciliació familiar. No hi ha consens tampoc sobre aquest tema.
I aliens a tot aquest Cafarnaüm d’interrogants els alumnes fan la tabola pertinent mentre els docents ordenen files. “Falten 286 pel final de curs”, informa un alumne dels darrers cursos. Qui no es consola és perquè no vol.
