Prop d'una setmana després de l'homicidi de Carles Vilajosana, que ha commocionat la capital del Bages, col·lectius com A l’aguait i el Moviment Popular de Manresa han volgut fer un pas endavant per transformar la indignació i la tristesa en acció. Després de la seva compareixença pública a la plaça de Sant Ignasi Malalt, on ja han avançat un canvi de rumb, les entitats han fet públic un document exhaustiu que recull una bateria de polítiques públiques i comunitàries concretes. Aquestes mesures, gestades a partir d'una dècada llarga de treball als carrers i de l'assessorament d'experts en educació, treball social, salut mental i criminologia, busquen abordar les violències juvenils des d'una perspectiva diametralment oposada al punitivisme o a l'enduriment del codi penal, unes receptes que consideren inútils per reduir la por i la desigualtat.
L'anàlisi de les entitats parteix de la constatació que l'augment de les violències socials i dels discursos d'odi està empitjorant la convivència i donant ales a aquells que distorsionen la realitat per treure'n rèdit polític. Malgrat defensar que Manresa continua sent una ciutat segura, els moviments socials no defugen l'existència de violències reals que cal combatre, i per això han estructurat la seva resposta en tres fases d'intervenció inspirades en l'evidència científica i en models d'èxit internacional.
Un canvi de paradigma: la violència com a problema de salut pública
El pilar fonamental de la proposta exigeix a les administracions que deixin de tractar la violència únicament com un afer de seguretat ciutadana i l'abordin com un problema comunitari i de salut pública. Es tracta d'una perspectiva avalada per l'Organització Mundial de la Salut des de l'any 2002 i que s'ha aplicat amb èxit en ciutats com Glasgow -amb la Unitat de Reducció de la Violència- o Chicago, així com a Catalunya a mitjans dels anys 2000 per reduir la conflictivitat associada a les anomenades bandes llatines.
Aquest enfocament posa un èmfasi especial en la dimensió de gènere. El document alerta que els mandats de la masculinitat hegemònica són un factor de risc determinant, especialment en barris on la despossessió econòmica bloqueja l'ascens social. En aquests entorns, la necessitat de "demostrar que ets un home" empeny molts nois cap a conductes autodestructives o violentes. Les entitats remarquen que aquesta manca d'empatia no és innata, sinó el resultat d'una pressió social masclista que penalitza la vulnerabilitat i la petició d'ajuda.
Prevenció urgent contra la precarietat i el desarrelament
La primera fase del pla és d'intervenció preventiva i urgent, destinada a actuar sobre les condicions que actuen com a disparadors del conflicte: la pobresa, l'exclusió, el masclisme o l'abandonament escolar. Les entitats insten a reflexionar sobre quin futur s'està oferint a un jovent que veu com l'educació ja no és una promesa d'ascens social. A més, posen el focus en els joves nascuts a Catalunya que, en arribar a l'adolescència, s'adonen que continuen sent tractats com a estrangers, trobant en el seu grup d'iguals l'única promesa de pertinença. Per revertir-ho, reclamen polítiques reals d'accés a l'habitatge i d'inserció sociolaboral.
En l'àmbit de l'educació, la proposta exigeix un increment urgent dels pressupostos per reduir les ràtios, garantir instal·lacions dignes i ampliar les capacitats per gestionar la diversitat a les aules. També demanen promoure eines de mediació de forma transversal al currículum per ensenyar a resoldre els conflictes de manera no violenta, i acabar amb les expressions de violència institucional que fan que els joves racialitzats vegin el seu grup com l'única protecció davant dels abusos d'autoritat.
Xoc contra el patiment psíquic i el consum anestèsic
Un dels capítols més destacats fa referència a la salut mental i les addiccions. Les entitats adverteixen que el consum recreatiu i anestèsic de substàncies altament addictives, com el karkubi o la lyrica, no és una tria individual, sinó un símptoma de precarietat i desarrelament. L'absència de professionals aboca molts joves a automedicar-se amb psicofàrmacs del mercat informal. Davant d'això, exigeixen l'ampliació dels recursos a la sanitat pública per garantir atenció psicològica sense llistes d'espera cròniques i evitant la concertació privada.
Més enllà de la consulta clàssica, proposen la creació d'equips multidisciplinaris proactius -formats per psicòlegs, treballadors socials i integradors- que operin directament a l'espai públic, els instituts i els centres oberts. A més, reclamen habilitar centres de reducció de danys gestionats conjuntament amb el teixit veïnal per atendre el consum des de la cura i no des de la criminalització, evitant el perfilament policial dels joves de famílies migrades i prevenint sobredosis o escalades de violència.
La intervenció comunitària es completa amb la necessitat de crear xarxes de suport mutu veïnal per contrarestar els relats racistes, així com l'impuls d'espais de creació cultural gestionats pels mateixos joves, ja sigui a través del rap, el teatre comunitari, el grafiti o l'esport, per canalitzar la ràbia social de forma constructiva i oferir una alternativa al tràfic informal.
Intervenció precoç i justícia restaurativa un cop esclata el conflicte
La segona i tercera fase del document es focalitzen en el moment en què ja s'han detectat factors de risc o s'ha produït la violència. Per aturar l'escalada de manera precoç, es demana ampliar substancialment la presència d'educadors socials a les escoles i referents de mediació al carrer. Com a novetats destacades, el text proposa la creació d'un Servei d'Atenció a Homes per acompanyar aquells que volen deixar enrere conductes violentes, i la presència de treballadors socials als hospitals per conversar confidencialment amb joves que ingressin per violència de carrer o sobredosis, oferint-los alternatives vitals des del primer moment.
Finalment, en els casos on l'agressió ja s'ha consumat, el moviment social aposta per mecanismes de justícia restaurativa. Això implica confrontar els agressors amb les conseqüències dels seus actes, fent-los escoltar directament el testimoni de les famílies de les víctimes i dels professionals que n'han gestionat els efectes. Aquesta mesura, però, reclamen que vagi acompanyada d'ofertes reals per sortir del cicle delictiu, la qual cosa passa inexcusablement per dotar de més recursos, psicòlegs i juristes els programes de reinserció i estabilitzar les plantilles que fan el seguiment dels joves en llibertat vigilada, concebent-los com a persones en procés de desenvolupament que necessiten ser reeducades, i no només castigades.
