L'anunci dels concerts de Bad Bunny a Barcelona i a Madrid ha estat un terratrèmol. Per a fer-vos una idea, tots aquells que no combregueu -primer acudit vaticanista del dia- amb el rei del reggaeton al planeta, és un moment similar a l'actuació dels Beatles a la Monumental el 1965. Evidentment, s'assemblen com un ou a una castanya, però enteneu per on vaig. Ara bé, com hauria estat si els de Liverpool haguessin pogut programar un concert en aquests dues ciutats en el món de les xarxes socials i la tecnologia? El caos seria com el viscut amb Bad Bunny. Aquest esdeveniment (i encara falta més d'un any perquè el porto-riqueny aparegui per l'estat espanyol) ha generat una onada de problemes, queixes, posts, un ecosistema paral·lel a la realitat quotidiana de tots els àmbits que mereix una atenció particular. Què ens passa amb les entrades dels concerts de grans estrelles? Com hem arribat fins a aquest punt?
No és un fet exclusiu de Bad Bunny. Amb Lady Gaga, Bruce Springsteen, Beyoncé o els Rolling Stones va passar el mateix. El problema és que en aquest cas colpeges les generacions més tecnològiques, addictes a les xarxes socials i propenses a l'oversharing de tota la història de la humanitat. Quantes stories d'Instagram o proclames com si haguessin guanyat la Grossa de Cap d'Any davant de tothom. Un triomf digne dels que superaven les proves d'Squid Games, però deixa entreveure més una necessitat de demostrar al món que ho has aconseguit i els altres no que no pas de gaudir-les com a tal. No és pas un gest de gelosia, el d'un servidor, perquè només em desperta claustrofòbia un concert d'aquestes característiques, sinó més un gest de sorpresa davant aquesta espècie de battle royale en la qual s'ha abocat tothom.
I com sorgeix aquesta situació de campi qui pugui? El sistema és bastant pervers. El monopoli de Live Nation i Ticketmaster en la gestió o venda d'entrades aboca centenars de milers de persones -en el cas de Bad Bunny, de manera literal i poc exagerada- a fotre's de cops de colze en una espècie d'embut on tothom ha de passar, de manera pràcticament aleatòria, per aconseguir veure el seu artista preferit. I en aquest fang meravellós on fa certa pudor d'especulació apareixen les revendes, els estafadors i les persones que s'aprofiten de la gent que estalvia uns diners per veure un artista que havia de trepitjar terres catalanes el 2020 però la Covid ho va engegar tot pel pedregar.
La manca de transparència ha desesperat moltíssima gent, que a través de vídeos a TikTok, Instagram o X ha deixat ben clar que no entenen com es pot tenir fins a 35.000 persones en cua, que tot acabi volant en qüestió de minuts i ningú sàpiga quantes són de promoció, quantes són per a VIPS, quantes són per a patrocinadors o per a altres negocis que deixen fora els fans de l'artista. I especialment, el que més ha fet trontollar el món digital han estat els preus: primer, que a Barcelona eren més cares (per què?, per què només fa dos concerts i, en canvi, a Madrid en fa vuit?, oferta i demanda nua i crua?) i segon, la manca de regulació aconsegueix que les empreses gestores puguin fer el que els roti. Si total, hi haurà sempre algú que pagarà aquests preus.
Un Bad Bunny que és capaç de fer un documental de vint minuts sobre els problemes socials, polítics i econòmics de la seva illa, centrant-se en les persones més vulnerables i aquells que no tenen accés a qüestions bàsiques, deu estar veient amb preocupació com els seus concerts s'omplen a un ritme vertiginós i gràcies a una gestió de maximitzar beneficis en detriment de les persones que volen veure, per una vegada a la seva vida, un dels seus artistes preferits en directe. Per què deu estar-ho veient, oi?
El timeline de Next
· Bad Bunny provoca un caos d'entrades a Barcelona i Madrid: anuncien dos concerts més; per Victor Rodrigo
· «The Rehearsal», temporada 2: ningú ho està fent com Nathan Fielder; per Marta Ferrer
· El Barça presenta la samarreta del Clàssic en un sopar exclusiu amb influencers i personalitats; per Victor Rodrigo
· Cardenals ballant, Messi i Cruyff: les millors bromes a xarxes del nou Papa
· Mar Pujol: «No hi ha gaires veus que surtin de l'àmbit rural, em sento orgullosa d'aquesta artesania»; per Guillem Maneja
Fins la setmana vinent!
