Una mirada al mapa concedeix poques esperances per a l'optimisme quan s'enfoca el 2025. La presa de possessió de Donald Trump com a president dels Estats Units, programada pel dilluns 20 de gener, servirà per encetar un nou temps que promet ser encara més feréstec que l'anterior. Els nomenaments del líder republicà, en consonància amb el to de la campanya i amb les promeses verbalitzades, indiquen que en el segon mandat serà més expeditiu. Amb un triomf incontestable sota el braç, Trump és en aquests moments el mirall en el qual es mira la dreta populista i l'extrema dreta d'arreu del món, un fenomen a l'alça que tindrà reverberacions a escala mundial. Només cal veure la campanya activa d'Elon Musk a favor dels ultres d'Alternativa per Alemanya per activar totes les alarmes.
La història és tossuda, i només cal repassar els paral·lelismes entre les primeres dècades del segle XX i les del XXI per veure que hi ha tendències preocupants. No hi ha hagut cap guerra mundial, però sí que s'ha produït una pandèmia -amb totes les conseqüències, econòmiques i socials, que encara perduren-, una invasió per part d'una potència nuclear a un estat sobirà en territori europeu -la guerra a Ucraïna entrarà en una nova fase a partir de la presa de possessió de Trump- i tensions territorials que afecten el sempre inestable Pròxim Orient. Es projecten lideratges forts, premiats a les urnes -els Estats Units en són el principal exemple- o perpetuats el poder, com Vladímir Putin, que fa 25 anys va accedir de manera interina a la presidència de Rússia. D'una manera o altra, no se n'ha mogut.
Putin ha entès -queda reflectit en l'excel·lent El Mag del Kremlin (El Balancí), de Giulano da Empoli- que el poder consisteix, fonamentalment, en persistir tant en els encerts com en els errors, i en descartar qualsevol projecció de debilitat. Que ho preguntin a tots els oligarques que durant els anys noranta van promoure'l com a successor de Borís Ielstin i que, amb el pas dels anys, van tastar la presó, l'exili o, directament, la mort. Entre Putin i Trump pot existir una certa admiració mútua, una relació de respecte entre països tradicionalment enfrontats que condiciona l'ordre a nivell global. I, al mig del mapa, Europa haurà de despertar si no vol veure's submergida en la irellevància. En un món que tendeix a ser més autoritari i en què els Estats Units es miraran més el melic que mai -perquè això és el que van votar els nord-americans en les últimes eleccions-, potser és hora de la majoria d'edat.
El problema és que en els propers anys les alegries poden ser més aviat escasses. Si no hi ha cap sorpresa, Alternativa per Alemanya es pot convertir en tercera força a les eleccions en un país que té el passat que té. El còctel és complex: la locomotora europea voreja la recessió, Volkswagen es planteja tancar plantes i el canceller socialdemòcrata defensa endurir la política migratòria. Fa només uns anys, Angela Merkel va obrir les fronteres per acollir un milió de sirians que fugien del règim de Bashar Al-Assad, i ara Olaf Scholz ha optat pel contrari. Segurament sigui una decisió meditada, és possible que sigui fins i tot encertada des del punt de vista del control econòmic i social del país en un context de creixement zero, però només fa que donar ales al discurs de l'extrema dreta. Si un socialdemòcrata tanca fronteres, el discurs d'Alternativa per Alemanya queda validat.
El 2025 també arrencarà el tram final de l'últim mandat d'Emmanuel Macron, que veu com governar a França s'assembla cada vegada més a un part per la pinça entre determinats actors de l'esquerra -Jean-Luc Mélenchon- i l'extrema dreta. El país porta el primer quart de segle triant amb la por que mani la família Le Pen, al capdavant de diverses sigles que ara porten el nom de Reagrupament Nacional, i és probable que el 2027 la sort d'acabi. La victòria del Front Nacional a les legislatives d'aquest estiu s'ha revelat com poc operativa, i tant l'aterratge de Trump com la legitimació del discurs ultra -que Musk també vol apadrinar al Regne Unit- suposen un risc ineludible. Més enllà de cordons sanitaris i de batalles culturals de gust discutible, la dreta democràtica i tota l'amalgama de l'esquerra haurien de trobar la manera de protegir el sistema -i millorar-lo- de l'amenaça ultra.
I a l'Estat? Tres quarts del mateix, però segurament amb menys categoria. Pedro Sánchez sap que l'assetjament de la dreta -en totes les seves formes- no s'aturarà, i que el debilitament de Sumar farà que li costi tornar a tenir majoria per continuar a la Moncloa. I, al mateix temps, l'independentisme haurà de calibrar bé fins on colla el PSOE, perquè l'aritmètica actual li atorga un protagonisme que rarament tornarà a tenir. I a Catalunya? Salvador Illa, de moment, viu centrat en la gestió. Tot i que, segurament, la negociació dels pressupostos sigui més feréstega del que esperava. El 2025 no serà un any fàcil -quin va ser l'últim plàcid?-, i per això serà bàsic explicar-ho tot i explicar-ho bé. Aquí ens tindreu.