Costa trobar fotografies en què apareguin plegats dirigents d'ERC i de Junts en els últims anys. Per efectes de la repressió, però també per la desunió. Als arxius, per exemple, és pràcticament inviable trobar una fotografia recent en què hi apareguin junts Gabriel Rufián i Míriam Nogueras. Bàsicament, perquè no han participat de manera conjunta en cap negociació i perquè, en essència, part de les intervencions des del faristol han estat per criticar-se mútuament. La llei d'amnistia, aprovada aquest dijous, ha aturat -almenys momentàniament- la pulsió caïnita i tots dos portaveus han parlat de victòria.
Ja fora de l'hemicicle, Oriol Junqueras i Jordi Turull ho han celebrat amb una abraçada que vol dir unes quantes coses. La primera és que, malgrat que les converses entre el PSOE i l'independentisme s'han desenvolupat per separat i sense fer servir els mateixos interlocutors, al final la celebració ha estat conjunta, perquè no deixa de ser un triomf incontestable haver aconseguit una llei que Pedro Sánchez no volia. Si l'independentisme ha fet bandera de l'amnistia i el referèndum com a fites a aconseguir, tenir almenys la primera només pot ser considerat un triomf. Encara que, conceptualment, només serveixi per resoldre la situació dels encausats i no suposi cap avenç en resoldre el fons del conflicte.
El segon aspecte que determina la fotografia és que, encara que a ERC i a Junts no els agradi, hi ha conquestes que només es poden assumir de manera conjunta. Perquè tothom sap -també a Junts- que sense el diàleg encetat pels republicans des de l'anterior legislatura, bàsic per aconseguir els indults i la derogació de la sedició, l'amnistia no hauria estat possible. I perquè tothom sap -també a ERC- que sense Junts i sense Carles Puigdemont aquesta llei mai hauria existit. Per això és poc edificant veure tots dos actors presumir de les fites obtingudes a Madrid, o de qui sap negociar millor. Perquè el problema de la negociació no són les mirades de reüll, sinó aconseguir que el PSOE compleixi. Sempre és complicat.
I la tercera qüestió derivada de l'abraçada Junqueras-Turull és què faran ERC i Junts amb l'arrencada de la legislatura. Pactaran la mesa del Parlament per minimitzar el pes del PSC? Es posaran d'acord per promoure la investidura de Carles Puigdemont encara que no disposi de la majoria necessària per tirar endavant? Seran capaços de condicionar la tria de Salvador Illa a un finançament singular per a Catalunya? Aprofitaran l'aritmètica del Congrés per arrencar competències per a la Generalitat, a l'estil del que feia el PNB en temps de Patxi López com a lehendakari, encara que cap dels dos mani? Continuaran abordant per separat la resolució del conflicte amb el PSOE des de dues taules de diàleg?
La lectura profunda del llibre Merèixer la victòria, escrit per David Madí i que es publica dimecres de la setmana vinent, serveix per entendre que l'abraçada entre Junqueras i Turull només és un gra de sorra en el desert de les discrepàncies. El llibre, escrit com una novel·la de no-ficció que recull des de dins els grans episodis del procés, té una conclusió especialment vàlida: la unitat en si mateixa no serveix per a res si no és que té un propòsit. Amb l'amnistia, encara que sigui per separat, aquest propòsit s'ha trobat. I a partir d'ara?