Al voltant del caldejat debat sobre la llei d'amnistia orbiten una pila d'interrogants i unes quantes certeses.
Certesa número 1. Sense Carles Puigdemont no hi ha normalització possible. Normalització és el gran argument que repeteixen fins a l'avorriment a les files socialistes per justificar les (con)cessions a l'independentisme català, des dels indults a l'amnistia, passant per la derogació del delicte de sedició. És de justícia admetre que des de la revetlla de Sant Joan de 2021, quan els presos sortien dels seus respectius centres penitenciaris, l'ambient s'ha relaxat fins al punt que els dos blocs que polaritzaven la política catalana s'han esquerdat, desdibuixant la línia vermella que els separava. Ara bé, aquesta normalització no serà plena si qui fou president de la Generalitat l'1 d'octubre no acaba entrant al pack de l'amnistia. I això vol dir que Puigdemont pugui tornar a Catalunya rehabilitat.
Certesa número 2. Sense el PSOE no hi ha amnistia possible. Que sí, que l'hemeroteca és plena a vessar de declaracions de dirigents socialistes, Pedro Sánchez el primer, prometent als quatre vents mà dura amb l'independentisme i descartant de totes totes obrir-se a parlar d'una amnistia. Com també sabem que un dels grans atributs de Sánchez és la seva qualitat de penell, de canviar de direcció en funció de com bufi el vent. Que ho fa per oportunisme, ho sap tothom, ell mateix ho ha admès públicament. Però és igualment cert que si l'independentisme deixa escapar el tren que ara mateix els està passant per davant dels nassos, difícilment en tornarà a passar un altre, si més no, en el curt termini.
Certesa número 3. Junts no és Esquerra (ni CiU). A Catalunya probablement tothom ho té bastant clar, però em fa l'efecte que al PSOE encara no se n'han fet a la idea. L'aritmètica ha fet colar Junts en una festa on ningú no l'esperava, la d'una majoria de la investidura que, amb alguna o altra batzegada, avançava amb un denominador comú, la bandera d'esquerres (amb l'excepció del PNB, que té la gran virtut de mimetitzar-se en qualsevol entorn).
Certesa número 4. La llei d'amnistia no serà impecable. No pot ser-ho, per naturalesa. Míriam Nogueras es queixava durant el ple d'aquesta setmana que el text "té forats" per on els jutges poden colar la seva doctrina. Els jutges García-Castellón i Aguirre (els nous Lamela i Llarena) ja han deixat clar que faran totes les giragonses per processar Puigdemont, Rovira i companyia. Però com recordava el jurista Javier Pérez Royo, una cosa és la instrucció i una altra molt diferent que el Suprem acabi assumint com a propis els recaragolats arguments de la trama russa o la mort d'un ciutadà francès d'un atac de cor a l'aeroport. Perquè també s'hi juga el seu prestigi. En tot cas, si Junts estira massa el llençol per un costat, per tapar tots els forats possibles i mirar de cobrir tots els encausats, quedarà a la intempèrie la part de la llei que la protegia d'una eventual sentència d'inconstitucionalitat.
Certesa número 5. El calendari és diabòlic. La casualitat ha volgut que la negociació a tot o res entre el PSOE i Junts per salvar l'amnistia coincideixi en el temps amb la primera gran campanya electoral d'aquest 2024 a l'Estat. Unes eleccions que, tot i ser gallegues, tornaran a tenir Catalunya i el postprocés a l'epicentre. Sobretot, perquè el PP, que s'hi juga retenir la majoria absoluta, ho jugarà com a trumfo de campanya.
Interrogants. Es pot permetre electoralment al PSOE cedir en el capítol del terrorisme (sigui en la mateixa llei d'amnistia o a través d'una modificació del codi penal)? Si no ho fa, Junts mantindrà el pols i deixarà escapar el tren? Si és així, la legislatura espanyola salta pels aires o els socialistes buscaran entendre's amb el PP? Si finalment hi ha entesa, quin serà el següent episodi de discòrdia? Si l'amnistia acaba sent realitat, arribarà Puigdemont a temps de ser candidat a les catalanes del febrer de 2025? I, si l'amnistien, Junqueras farà un Ernest Maragall desplaçant Pere Aragonès com a cap de llista?
Certesa número 1. Sense Carles Puigdemont no hi ha normalització possible. Normalització és el gran argument que repeteixen fins a l'avorriment a les files socialistes per justificar les (con)cessions a l'independentisme català, des dels indults a l'amnistia, passant per la derogació del delicte de sedició. És de justícia admetre que des de la revetlla de Sant Joan de 2021, quan els presos sortien dels seus respectius centres penitenciaris, l'ambient s'ha relaxat fins al punt que els dos blocs que polaritzaven la política catalana s'han esquerdat, desdibuixant la línia vermella que els separava. Ara bé, aquesta normalització no serà plena si qui fou president de la Generalitat l'1 d'octubre no acaba entrant al pack de l'amnistia. I això vol dir que Puigdemont pugui tornar a Catalunya rehabilitat.
Certesa número 2. Sense el PSOE no hi ha amnistia possible. Que sí, que l'hemeroteca és plena a vessar de declaracions de dirigents socialistes, Pedro Sánchez el primer, prometent als quatre vents mà dura amb l'independentisme i descartant de totes totes obrir-se a parlar d'una amnistia. Com també sabem que un dels grans atributs de Sánchez és la seva qualitat de penell, de canviar de direcció en funció de com bufi el vent. Que ho fa per oportunisme, ho sap tothom, ell mateix ho ha admès públicament. Però és igualment cert que si l'independentisme deixa escapar el tren que ara mateix els està passant per davant dels nassos, difícilment en tornarà a passar un altre, si més no, en el curt termini.
Certesa número 3. Junts no és Esquerra (ni CiU). A Catalunya probablement tothom ho té bastant clar, però em fa l'efecte que al PSOE encara no se n'han fet a la idea. L'aritmètica ha fet colar Junts en una festa on ningú no l'esperava, la d'una majoria de la investidura que, amb alguna o altra batzegada, avançava amb un denominador comú, la bandera d'esquerres (amb l'excepció del PNB, que té la gran virtut de mimetitzar-se en qualsevol entorn).
Certesa número 4. La llei d'amnistia no serà impecable. No pot ser-ho, per naturalesa. Míriam Nogueras es queixava durant el ple d'aquesta setmana que el text "té forats" per on els jutges poden colar la seva doctrina. Els jutges García-Castellón i Aguirre (els nous Lamela i Llarena) ja han deixat clar que faran totes les giragonses per processar Puigdemont, Rovira i companyia. Però com recordava el jurista Javier Pérez Royo, una cosa és la instrucció i una altra molt diferent que el Suprem acabi assumint com a propis els recaragolats arguments de la trama russa o la mort d'un ciutadà francès d'un atac de cor a l'aeroport. Perquè també s'hi juga el seu prestigi. En tot cas, si Junts estira massa el llençol per un costat, per tapar tots els forats possibles i mirar de cobrir tots els encausats, quedarà a la intempèrie la part de la llei que la protegia d'una eventual sentència d'inconstitucionalitat.
Certesa número 5. El calendari és diabòlic. La casualitat ha volgut que la negociació a tot o res entre el PSOE i Junts per salvar l'amnistia coincideixi en el temps amb la primera gran campanya electoral d'aquest 2024 a l'Estat. Unes eleccions que, tot i ser gallegues, tornaran a tenir Catalunya i el postprocés a l'epicentre. Sobretot, perquè el PP, que s'hi juga retenir la majoria absoluta, ho jugarà com a trumfo de campanya.
Interrogants. Es pot permetre electoralment al PSOE cedir en el capítol del terrorisme (sigui en la mateixa llei d'amnistia o a través d'una modificació del codi penal)? Si no ho fa, Junts mantindrà el pols i deixarà escapar el tren? Si és així, la legislatura espanyola salta pels aires o els socialistes buscaran entendre's amb el PP? Si finalment hi ha entesa, quin serà el següent episodi de discòrdia? Si l'amnistia acaba sent realitat, arribarà Puigdemont a temps de ser candidat a les catalanes del febrer de 2025? I, si l'amnistien, Junqueras farà un Ernest Maragall desplaçant Pere Aragonès com a cap de llista?