A finals de juliol, el PSOE va suspendre la reunió del Consell de Política Fiscal i Financera (CPFF) en la qual s'esperava l'aprovació del nou model de finançament autonòmic. La Moncloa esperava que, al setembre, hi hauria un escenari més propici per sumar el PP a l'acord -improbable- o per disposar de més temps per rostir Alberto Núñez Feijóo amb la negativa a un sistema que, en teoria, hauria d'aportar més recursos a les comunitats, la majoria de les quals en mans dels populars. Així doncs, el CPFF es va ajornar fins aquest divendres. I, molt probablement, quedarà sepultat per la crisi -migratòria, social, humanitària- que hi ha a Ceuta des de l'arribada de migrants del 30 de juliol.
De totes les explicacions que se n'han donat, queda clar que Pedro Sánchez vol assenyalar tothom -la "internacional ultradretana", Israel, Rússia- menys el Marroc, de qui ha elogiat la voluntat de cooperació des que va esclatar la crisi. Així ho ha afirmat en una entrevista a la Cadena SER que ha servit per veure quin Sánchez hi haurà fins que convoqui eleccions: bel·ligerant amb els adversaris -amb especial predilecció per Isabel Díaz Ayuso-, inflexible amb els terminis -sosté que esgotarà el calendari, tot i que hi pot haver un avançament tècnic de les eleccions- i sense por a obrir nous fronts. Per això ha dit que Felip VI porta sense visitar Ceuta i Melilla des que va encetar el regnat .
De Catalunya, això sí, se'n parla més aviat poc. I això que és fonamental per la legislatura, tenint en compte que sense ERC i Junts el PSOE hauria tastat els bancs de l'oposició. Carles Puigdemont ja no és un soci habitual -no ho va acabar de ser mai-, però Oriol Junqueras sí que ha lligat bona part del seu futur al compliment dels acords que els republicans han signat amb els socialistes, aquí i allà. El finançament és el principal, i de moment acumula algun retard: l'IRPF, que ja s'hauria d'estar recaptant, no es concretarà fins al 2028, quan a la Moncloa ja hi hagi Feijóo amb Vox com a soci. Una nova enquesta d'El Mundo torna a constatar aquest dilluns les perspectives.
La finestra temporal, per tant, es va reduint. Junqueras defensa que ERC és l'únic partit que té una agenda catalana pròpia -la fórmula li permet contraposar-se al PSC i presumir de continguts davant de Junts, immersa en la incertesa per què passarà amb Carles Puigdemont-, però necessita que l'altra part estigui a l'alçada. I, amb la crisi de Ceuta encara oberta -què passarà amb els centenars de migrants que continuen a la ciutat autònoma-, el setembre no sembla el mes més propici per concretar el nou model de finançament, que encara no té els suports garantits al Congrés dels Diputats. El soroll del juliol s'ha desplaçat i la crisi migratòria ocupa tot el focus de la Moncloa.
Si els vuit anys de presidència de Sánchez no han portat més reconeixement nacional, ni la concreció sobre el finançament, ni millores evidents a Rodalies, ni més inversió sostinguda en infraestructures que pugui ser acreditable, ni més transparència en el funcionament de les institucions de l'Estat -el cas Pegasus evidencia que l'espionatge a l'independentisme no es va acabar amb el PP-, ni tampoc un poder judicial més allunyat dels partits... De què haurà servit, en clau catalana? D'haver aturat el PP i Vox, a banda de l'amnistia i els indults? La resposta és afirmativa, i vàlida per ella mateixa. Però, si s'arriba al 2027 amb aquest balanç, potser serà més pobre del que s'ha volgut vendre.