Com que sou uns relativistes no us agradarà el que us vull dir. Hi ha veritats universals: el Sol surt per l'Est, a Valverde no li agrada el Barça B i val més no emprenyar un convergent. El convergent -sí, l'associat al PDECat, però també un ésser humà català amb una manera de veure el món- és un actor polític quotidià arreu del país. No hi ha poble que no tingui el seu (o la seva) convergent com la seva font a la plaça. Aquest és un fruit de l'estructuració natural d'uns valors. A França el centredreta encara es declara 'gaullista'. A Catalunya és 'convergent'.
Però aquest espai avui se sent incòmode. Amb la sensació que algú li fa la traveta o de sentir un mosquit al menjador i no veure on és. Un cop i un altre. La Crida Nacional apareix i desapareix. I aquí els mitjans de comunicació contaminen tot el que poden, sí senyor. És com el veí que fa obres i no para de fer soroll al costat de casa, i vinga, i ara cops de martell, i ara la fresadora, i llimar, coi tu. Això és La Crida avui per molts convergents, militants del primer partit de Catalunya o bé votants o simpatitzants.
Què és la Crida? "La Crida és un work in progress. Són adhesions personals, fora de partits. Jugarà quan hagi de jugar (...). La Crida, en canvi, intenta unir a tothom". Aquesta és la definició recent d'un dels seus impulsors. Així com és ben senzill entendre que Junts per Catalunya és la suma del PDECat amb diversos independents (el que havia fet Convergència tota la vida de Déu), no sabem què és el nou artefacte polític que tindrà en el president Carles Puigdemont el seu "president fundador".
I és que no ho hem de saber, em sap greu periodistes del món. Ho sabrem aquest dissabte 26, quan hi ha el congrés fundacional. A què venen tantes presses doncs? Que si la Crida ja té llista per Barcelona, que si les europees, que si amunt que si més avall. Una de les genialitats incontestables de Mariano Rajoy era la gestió dels temps, do que li va permetre dedicar-se a la política de primer nivell durant un quart de segle. Veig molta pressa en els del "tenim pressa" i la república de l'avui per demà. I un congrés és com un meló, fins que no l'obres...
Diuen, diuen, diuen que malgrat estar registrat com un partit polític, el líder de la cosa, en Jordi Sànchez, president del grup parlamentari de Junts per Catalunya (ja es veu l'atzucac) presentarà l'artefacte com una associació. De fet, era la idea primigènia. Ara bé, aquesta entitat que volia ser un paraigua del sobiranisme només compta amb el suport moral del PDECat. Si llegeixes els diaris, sembla que la Crida vulgui menjar-se el Partit Demòcrata. Però no són els únics que els donen suport?
Un paràgraf d'història contemporània de l'independentisme. El juny de 2008 el partit degà del país, ERC, va patir un congrés catàrtic que, si ho mires amb cinisme, va deixar les coses com estaven atorgant la presidència a Joan Puigcercós i la secretaria general a Joan Ridao. Els més de set mil militants republicans que van participar del procés van deixar moltes pistes del futur amb les votacions. Pel càrrec de president, Joan Carretero va quedar segon (27,56%), seguit d'Ernest Benach (26,68%) i Jaume Renyer (8,10%). En la carrera per a la secretaria general, el segon candidat més votat fou Rafel Niubò (23,79%), seguit de Rut Carandell (19,70%) i Uriel Bertran (18,42%). La crisi es va tancar i un any després Oriol Junqueras es va incorporar a Esquerra com a candidat al Parlament europeu i el 2011 va recollir les brases de Puigcercós i des de llavors el junquerisme ha portat pau a la superfície. I fins avui. L'eina s'ha mantingut i les persones han anat i han vingut.
La cantarella que hi haurà una escissió al PDECat és una fal·làcia, perquè només interessa als suposats escindits. Al Partit Demòcrata d'en David Bonvehí se l'acusa de tou i de massa prudent perquè vol pactar amb tothom. Perquè encara avui a tots els municipis planteja a Esquerra llistes unitàries. Perquè demana arribar al final de cada negociació. Perquè recorda a presos i exiliats per sobre de tot. I aquests són els que volen dividir? Costa de creure. I val més més tenir un conill que seguir una llebre, com deia en Joan Amades. Insisteixo que cal veure que serà La Crida per poder-la entendre. De moment, ens hem de conformar amb el work in progress, que com diu el savi és l'"anar-hi anant" de tota la vida.
Però aquest espai avui se sent incòmode. Amb la sensació que algú li fa la traveta o de sentir un mosquit al menjador i no veure on és. Un cop i un altre. La Crida Nacional apareix i desapareix. I aquí els mitjans de comunicació contaminen tot el que poden, sí senyor. És com el veí que fa obres i no para de fer soroll al costat de casa, i vinga, i ara cops de martell, i ara la fresadora, i llimar, coi tu. Això és La Crida avui per molts convergents, militants del primer partit de Catalunya o bé votants o simpatitzants.
Què és la Crida? "La Crida és un work in progress. Són adhesions personals, fora de partits. Jugarà quan hagi de jugar (...). La Crida, en canvi, intenta unir a tothom". Aquesta és la definició recent d'un dels seus impulsors. Així com és ben senzill entendre que Junts per Catalunya és la suma del PDECat amb diversos independents (el que havia fet Convergència tota la vida de Déu), no sabem què és el nou artefacte polític que tindrà en el president Carles Puigdemont el seu "president fundador".
I és que no ho hem de saber, em sap greu periodistes del món. Ho sabrem aquest dissabte 26, quan hi ha el congrés fundacional. A què venen tantes presses doncs? Que si la Crida ja té llista per Barcelona, que si les europees, que si amunt que si més avall. Una de les genialitats incontestables de Mariano Rajoy era la gestió dels temps, do que li va permetre dedicar-se a la política de primer nivell durant un quart de segle. Veig molta pressa en els del "tenim pressa" i la república de l'avui per demà. I un congrés és com un meló, fins que no l'obres...
Diuen, diuen, diuen que malgrat estar registrat com un partit polític, el líder de la cosa, en Jordi Sànchez, president del grup parlamentari de Junts per Catalunya (ja es veu l'atzucac) presentarà l'artefacte com una associació. De fet, era la idea primigènia. Ara bé, aquesta entitat que volia ser un paraigua del sobiranisme només compta amb el suport moral del PDECat. Si llegeixes els diaris, sembla que la Crida vulgui menjar-se el Partit Demòcrata. Però no són els únics que els donen suport?
Un paràgraf d'història contemporània de l'independentisme. El juny de 2008 el partit degà del país, ERC, va patir un congrés catàrtic que, si ho mires amb cinisme, va deixar les coses com estaven atorgant la presidència a Joan Puigcercós i la secretaria general a Joan Ridao. Els més de set mil militants republicans que van participar del procés van deixar moltes pistes del futur amb les votacions. Pel càrrec de president, Joan Carretero va quedar segon (27,56%), seguit d'Ernest Benach (26,68%) i Jaume Renyer (8,10%). En la carrera per a la secretaria general, el segon candidat més votat fou Rafel Niubò (23,79%), seguit de Rut Carandell (19,70%) i Uriel Bertran (18,42%). La crisi es va tancar i un any després Oriol Junqueras es va incorporar a Esquerra com a candidat al Parlament europeu i el 2011 va recollir les brases de Puigcercós i des de llavors el junquerisme ha portat pau a la superfície. I fins avui. L'eina s'ha mantingut i les persones han anat i han vingut.
La cantarella que hi haurà una escissió al PDECat és una fal·làcia, perquè només interessa als suposats escindits. Al Partit Demòcrata d'en David Bonvehí se l'acusa de tou i de massa prudent perquè vol pactar amb tothom. Perquè encara avui a tots els municipis planteja a Esquerra llistes unitàries. Perquè demana arribar al final de cada negociació. Perquè recorda a presos i exiliats per sobre de tot. I aquests són els que volen dividir? Costa de creure. I val més més tenir un conill que seguir una llebre, com deia en Joan Amades. Insisteixo que cal veure que serà La Crida per poder-la entendre. De moment, ens hem de conformar amb el work in progress, que com diu el savi és l'"anar-hi anant" de tota la vida.