És comprensible que bona part de la població esdevingui més escèptica sobre la capacitat que tenen les administracions d'abordar els reptes enormes que es planteja la humanitat: canvi climàtic, tecnològic, guerres de proximitat, desbordaments migratoris, empobriment relatiu de les capes mitjanes. Jo en soc un. En constatar com les grans companyies multinacionals i les oligarquies estatals acaben imposant la seva agenda, un es pot preguntar per què el seu vot ha de servir en una Catalunya subalterna a l'Estat, en un estat en mans de la llotja del Bernabeu i del directori judicial-policial i en una Unió Europea, incapaç de parlar amb una sola veu.

Precisament, perquè comparteixo bona part d'aquest escepticisme, en canvi, no puc entendre que hi hagi electors que es plantegin abstenir-se i que no valorin el món local com aquell que, amb competències limitades, pot fer canviar les coses en proximitat. Així que considero que l'abstenció diumenge que ve no és una opció per a qui conservi una mínima preocupació per la cosa pública que afecta directament els seus interessos.

Per això, no és innocent decidir si vols que Barcelona sigui capital de i per Catalunya i si vols rematar amb vot o abstenció l'acció insòlita del pacte conservador de Ada Colau i Jaume Collboni amb el suport de Manuel Valls, de robar l'alcaldia a Maragall, per mandat de l'oligarquia. Ara mateix, qualsevol acord on hi hagi Collboni amb Xavier Trias o Colau, serà per evitar que es consolidi el canvi municipalista interpretat per Esquerra fa quatre anys a tot Catalunya, guanyant i trencant el duopoli de 40 anys.

[noticiadiari]2/251296[/noticiadiari]
També hem de recordar biografies abans de votar. Des del projecte engrescador de l'alcalde Pasqual Maragall, no n'hi ha hagut cap més. Clos va mantenir-se en la inèrcia. I amb Hereu va arribar el control dels lobbies i l'aparell. Un alcalde que malgrat compartir un govern de coalició d'esquerres a la Generalitat, no tenia cap problema en contraprogramar el Govern. Per posar només un exemple, l'invent sobre els Jocs d'Hivern el va fer a esquena de la Generalitat. I potser amb la intenció de, un cop més, marcar una fita extraordinària per aconseguir uns recursos que Barcelona hauria d'obtenir de forma ordinària, si no fos que tots els governs de Madrid PPSOE mantenen un dèficit fiscal del 8% de mitjana. També podria haver estat una cortina de fum per amagar un cas greu que va afectar la regidora Itziar González, precisament en el mandat d'Hereu. Fem memòria.

Amb relació a la corrupció provada en la concessió de permisos d'allotjament turístic, González va anar a la justícia, va rebre amenaces de mort i com que no tenia el suport d'Hereu va dimitir. Anys després d'aquell cas en van resultar 17 penes de presó. Però el responsable polític, Jordi Hereu és ara el president del Consell Assessor de Collboni. És el seu mentor. S'ha situat al sector privat que remena la cua entorn del món públic i en una entrevista a Metròpolis, fa poc, deia que amb Collboni cal aconseguir un compromís històric amb el centredreta de la ciutat (Trias inclòs) i evitar que Esquerra i comuns puguin governar.

[noticiadiari]2/257165[/noticiadiari]
I Trias? Va guanyar a Barcelona pel desprestigi del període Hereu que ara vol tornar amb Collboni – hereu de l'Hereu- i amb qui està disposat a pactar un gir al passat.  No té una proposta alternativa per la ciutat que no sigui anar endarrere. Així que, l'escenari és: O bé, una Barcelona sucursal de Madrid, via Collboni i els seus aliats més probables: Colau a Barcelona, Trias a la Diputació de Barcelona (DIBA). O bé, una Barcelona capital amb Maragall, amb orgull i voluntat d'emancipació. O bé, la Barcelona dels sectors econòmics retrògrads i subalterns, o bé, la Barcelona creativa i productiva. Només si aquest 30% d'indecisos, que encara pensen a qui votar, reflexionen serenament cap on va el progrés i cap on va el retrocés, som a temps d'evitar la caiguda de Barcelona en un cul-de-sac.