Esquerra Republicana de Catalunya ha completat un cicle electoral negatiu. En aquest periple, s’han perdut 180.000 vots a les darreres eleccions al Parlament de Catalunya, es perderen 300.000 a les municipals (amb la consegüent minva de poder polític local, aspecte de gran importància), uns altres 400.000 a les eleccions al Congrés, i encara uns 372.799 a les darreres europees (tot i mantenir posicions per efecte de la coalició). Per tant, la davallada del partit és estructural, no obeeix a una crisi circumscrita a unes eleccions concretes. Això és el primer que el debat precongressual ha de considerar amb calma i profunditat estratègica.
Ara, el procés d’investidura comporta un escenari complicat a curt termini. El PSC i els seus aliats habituals, els comuns, reclamen a ERC que faciliti la investidura de Salvador Illa. Per la seva banda, Junts, que es troba immersa en el procés de reocupar l’espai de Convergència, reclama novament una mena de reedició de Junts pel Sí, tot considerant la repetició de les eleccions. La primera opció completa la crisi estructural d’Esquerra, per la senzilla raó que la -necessària- relació amb el PSC – PSOE ha estat objectivament desgastant per a ERC; la segona, simplement, dissol Esquerra en l’univers de l’antiga Convergència. Caldrà actuar amb la màxima responsabilitat valorant els costos de cada decisió tenint en compte el país i el pes polític adquirit a les eleccions catalanes.
Pel que fa a la unitat orgànica de l’independentisme, això és, que una sola opció política electoral el representi, no és una opció a considerar. De la primera experiència de la unitat hauríem d’haver après que no suma. I en les actuals circumstàncies, qualsevol operació en aquest sentit no faria més que reforçar l’espai convergent, independentment de la denominació que aquest prengui. De la mateixa manera que és ben legítim que l’àmbit de l’antiga Convergència es reordeni i prengui impuls, constatem que també hi ha una altra manera d’entendre el país i construir la nació: republicana i democràtica en la teoria i en la praxi política, vinculada a les classes populars i a la lluita en pro de la prosperitat de tothom. La nació com a sobirania popular en un món interdependent i interconnectat. Diguem-ho, també: assumim que les sobiranies de l’actual segle no seran idèntiques a les independències dels segles XIX i la major part del XX. Les aspiracions nacionals catalanes hauran d’encaixar en el marc geopolític d’interdependències que és la Unió Europea.
Amb tot, la crisi estructural d’Esquerra és producte del fet que des de 2018 el partit ha fet el que s’havia de fer: transitar una pragmàtica política després del col·lapse de 2017. Potser no en som encara prou conscients, però es tractava, fonamentalment, de recuperar les nostres institucions, les que ara tenim i que malauradament en més d’una ocasió ens hem atrevit a menystenir. Perquè són les nostres institucions, el nervi de la nació, el fonament del nostre futur polític. Per tant, ERC, amb el president Pere Aragonès al capdavant, ha fet el que s’havia de fer en un context en què fer el que és necessari no genera onades d’entusiasme. Es comprèn: venim d’un període d’intensíssima mobilització popular i enfrontament institucional, que culminà en l’1 d’octubre de 2017. Les expectatives covades en aquell context han donat lloc a una evident frustració i malestar, perquè no es van assolir els objectius que justificaren la confrontació. Ara, serà poc èpic justificar el pragmatisme, però, en política, quan un no pot guanyar, el que ha d’evitar és perdre’n tota possibilitat. És qüestió de responsabilitat tant com de conviccions.
El procés que hem viscut aquests darrers anys és mort, però la seva cultura encara perviu esllanguida, de manera que la política catalana ha estat sistemàticament condicionada per una interpretació esbiaixada de la realitat política. Això també és a un pas d’acabar-se, ja que, de fet, el camí obert per ERC ja fa prou temps que permet als altres transitar-lo sense els costos d’haver-lo desbrossat. Ras i curt: Esquerra ha estat castigada per fer la feina que s’havia de fer. Però, d’ara endavant, haurà de ser jutjada per la seva capacitat de liderar el rearmament estratègic de l’independentisme i el sobiranisme republicà de base popular.
Ara que tothom es veu en cor de dictaminar quina ha de ser la funció d’ERC en l’actual context, considerem que la missió històrica del partit és la de ser el pal de paller de l’esquerra nacional catalana. És a l’origen de la seva fundació i ho és ara, quan els mals resultats electorals podrien comportar certa propensió a bastir la unitat electoral en el camp sobiranista. Tornem a la necessitat d’enfortir un projecte d’esquerra nacional catalana que, com en els orígens del millor republicanisme català del primer terç del segle XX, arreli en cada municipi fins que impregni la nació sencera. Tenim espai per recórrer i la base per créixer és l’organització política a cada municipi i a cada barri. El més gran encert de l’Esquerra històrica fou fonamentar l’organització en la trama civil republicana que enxarxava el país des del lloc més recòndit al més cèntric. Qualsevol aspiració al futur exigeix prioritzar el municipalisme, escola i pràctica de la democràcia, esquelet vertebrador de la nació, fonament institucional de la tradició republicana.
Però, atenció, l’esquerra de què parlem s’ha d’entendre i, qüestió del tot fonamental perquè s’entengui, l’hem de poder realitzar a la pràctica. Parlem d’aquella esquerra que ha de ser capaç de dur a terme una política pràctica de prosperitat per a les majories socials; que ha de ser capaç d’unir la diversitat de la gent en l’interès compartit de viure amb plenitud. En aquest sentit, les qüestions troncals de l’esquerra són clàssiques: llar assequible; treball i sous dignes; serveis públics universals d’excel·lència democràtica: salut, educació i seguretat; relacions d’igualtat en la diferència entre homes i dones. I és evident que aquesta agenda ha d’abordar els nous reptes de la nostra època, particularment els relatius al canvi climàtic i a les qüestions de les identitats, siguin personals o culturals. Ara bé, el sòl universal d’aquests reptes és el republicanisme democràtic que expressa el projecte polític de la llibertat exercida en la comunitat popular i en el marc de la nació catalana, que ens inclou solidàriament.