La manifestació de dissabte en contra dels preus abusius del lloguer va ser un èxit, perquè mai una mobilització en defensa del dret a l'habitatge havia tingut tant múscul ni havia reunit perfils tan diversos de ciutadans queixosos. La capacitat de convocatòria s'explica per la suma d'esforços del teixit associatiu -fins a 4.000 entitats, amb el Sindicat de Llogateres al capdavant- i per l'acumulació de frustracions d'una bossa creixent d'inquilins que no són propietaris i que pateixen per accedir un pis a les grans conurbacions urbanes. El preu del lloguer s'ha incrementat un 60% de mitjana a Catalunya en l'última dècada, percentatge que s'eleva fins al 75% a la ciutat de Barcelona. Els sous no han crescut al mateix ritme.
La constatació que la protesta va tenir envergadura i que l'habitatge ja ocupa una posició central en el debat públic és que les administracions, absents o incapaces de contenir els preus en els darrers temps, han entès que la contemporització ja no és una resposta solvent. El Govern de Salvador Illa ha detectat el nerviosisme ciutadà. No és estrany que hagi repetit anuncis de mesures -fins al punt de situar la qüestió com la "principal font de desigualtat que cal revertir"-, que ja no dubti a abraçar la regulació del mercat, i que s'arremangui per intentar desencallar els pressupostos de la Generalitat posant el focus en l'habitatge. No fa tant que el PSC discutia la conveniència de propostes per limitar els lloguers de temporada, element que va quedar al marge de la llei estatal.
La protesta, doncs, s'ha escoltat. És un encert que pot capitalitzar el Sindicat de Llogateres, que en la cursa de fons en defensa del dret a l'habitatge ha agafat el relleu de col·lectius com V de Vivienda o la PAH, que van fer un camí previ per posar la llavor de mobilitzacions transformadores, com recordava amb encert Jordi Mir a Nació. El pòsit d'interioritzar realitats com la de la dació en pagament o els desnonaments és un sediment que ara enforteix causes com la dels lloguers.
Només cal veure com la pressió ciutadana que anys enrere va influir per canviar la legislació arran dels excessos amb les hipoteques és un camí que s'ha explorat també per forçar mesures en la contenció de rendes. Accions que, de moment, no han estat suficients. Pesen els anys d'inacció en la construcció d'habitatge públic i de confiança cega en l'autoregulació del mercat. Ni els dirigents polítics que partien de l'activisme i que des del 2015, amb l'onada del 15-M, van fer el salt al poder han aconseguit canviar l'auge inflacionista, per molt que hagin posat la banya en la iniciativa pública.
Davant d'una realitat tan incontestable com la del preu del lloguer -el baròmetre del Centre d'Estudis d'Opinió (CEO) presentat aquest dimecres situa l’accés a l’habitatge com el principal problema dels catalans per primera vegada des del 2007-, sobten les reaccions conservadores que discuteixen l'ascendent del Sindicat de Llogateres, abonen teories sobre la vinculació política de la plataforma o veuen la manifestació de dissabte com una amenaça a la propietat privada. Els rendistes són una minoria -només un 6% de la població estatal cobra rendes immobiliàries, segons les dades d'Hisenda- mentre que l'accés a l'habitatge és una preocupació creixent. La protesta, doncs, és més propositiva que criminalitzadora.
La sacsejada que proposa el Sindicat de Llogateres, en nom d'una mobilització social més diversa de la que difonen els prejudicis interessats, no és la d'un col·lectiu ideologitzat que combat el benefici de la classe mitjana. És, simplement, el crit d'alerta dels qui demanen prioritzar un dret tan bàsic com el de l'habitatge, que afecta de ple la classe mitjana i capes menys benestants, sempre oblidades. I els qui fan de locomotora del missatge tenen un element troncal a favor: la seva reivindicació ja és al cor de l'agenda política.