És probable que els mesos més incerts de Carles Puigdemont a l'exili es produissin la primavera del 2018. Arrestat només entrar a Alemanya des de Dinamarca, empresonat dues setmanes Neumünster, preocupat per si la justícia alemanya l'extradia per rebel·lió com demanava el Tribunal Suprem, l'expresident també havia de gestionar el bloqueig sobre una investidura -la història es repeteix, vist què està passant al Parlament- que acabaria recaient en Quim Torra. Finalment, el tribunal d'Schleswig-Holstein va denegar l'extradició per rebel·lió de Puigdemont, tot i que va acceptar el retorn forçat a l'Estat pel delicte de malversació. La reacció de Pablo Llarena va ser descartar-ho i retirar les euroordres.
L'episodi pren ara certa rellevància, perquè la malversació s'ha convertit en un l'epicentre de la negativa de la Fiscaliaa aplicar-li l'amnistia a Puigdemont. Quantes vegades deu haver pensat Llarena en la decisió de no acceptar l'extradició de l'expresident, encara que no fos per rebel·lió? Davant seu hi tenia un dilema difícil de resoldre: l'acusació de rebel·lió havia quedat tocada de mort, però hauria pogut cobrar-se una peça de caça major. El problema que hauria tingut és que, amb Puigdemont extradit per malversació i no per rebel·lió, en un hipotètic judici de tot el Govern de l'1-O hi hauria hagut subordinats de l'expresident -Oriol Junqueras i la resta de consellers- que haurien estat jutjats per un delicte més greu que el seu cap jeràrquic. Un contrasentit que ha deixat tocat per sempre el paper de Llarena.
Qualsevol que hagi intentat submergir-se en les interioritats del procés té una mínima noció de com es va pagar l'1-O, i resulta atrevit proclamar que es va pagar amb diners públics. Altra cosa és entrar en si obrir edificis públics per una votació declarada il·legal pel Tribunal Constitucional (TC) suposa una forma de malversació. El que sembla clar és que la malversació que persegueix la Fiscalia no va derivar en cap enriquiment il·lícit per als protagonistes del referèndum, i resulta surrealista escoltar arguments com el fet que la independència de Catalunya hauria perjudicat financerament la Unió Europea. Qui conegui bé els detalls de la tardor del 2017 sap que, després de l'1-O, ni Puigdemont ni Junqueras van apostar pel trencament unilateral amb l'Estat, sinó que hi van voler negociar.
És comprensible que Llarena tingui poques ganes d'aplicar l'amnistia, les mateixes que en deu tenir Manuel Marchena. La llei esmena la manera com interpreten la forma d'impartir justícia, que té tant a veure amb el codi penal com amb la pervivència de la concepció que tenen de l'Estat, en aquest cas l'espanyol. Que l'amnistia provingui d'un govern de Pedro Sánchez encara resulta més ofensiu per a aquests servidors públics. Perquè en aquesta revolta judicial contra la desjudicialització definitiva hi pesa tant el benefici per als independentistes com que provingui d'una Moncloa que situen com a enemiga, pels pactes que han servit per arribar-hi i per què impliquen. De la mateixa manera que ningú qüestionava que José María Aznar negociés amb ETA, tampoc Marchena o Llarena haurien obert la boca si els indults, la reforma del codi penal o l'amnistia haguessin vingut del PP.
Fins i tot des del punt de vista humà, es pot entendre com se senten els fiscals. Javier Zaragoza, per exemple, va destinar la intervenció final a justificar l'existència d'un cop d'estat a Catalunya malgrat no haver-hi armes ni protagonitzar actes violents al carrer, i sense tenir en compte que la policia catalana no estava precisament a favor de culminar la independència. L'amnistia esmena aquell al·legat i tants altres posicionaments -informes de la Guàrdia Civil, per exemple- pensats per un càstig exemplar. Ara que el càstig, des de la política, s'ha revertit, els seus protagonistes s'hi regiren. Encara que pel camí hagin enterrat allò de que ningú està per sobre de les lleis aprovades democràticament. Potser perquè, en algun punt del camí, ells sí que es van pensar que estaven per sobre de tot i de tothom.