Però no. Ja hi haurà temps. Avui, el fet rellevant és un altre. El recent traspàs del company Joan B. Culla mereix una atenció i una consideració especials. De fet, el millor ús que en puc fer de la finestra que quinzenalment m’ofereix Nació és compartir amb els seus lectors i les seves lectores l’escrit que, com a degà i en clau de comiat, he publicat a la web de la Facultat de Ciències de la Comunicació de la UAB:
Ens ha deixat el professor Joan Baptista Culla
La mort no ha agafat desprevingut el nostre company Joan B. Culla. Feia molts mesos que lluitava contra la malaltia. Una lluita que ha afrontat amb lucidesa, enteresa i serenitat. La serenitat de qui ha sabut viure sentint-se lliure, gelós de les seves conviccions i generós compartint coneixements. I, sobretot, donant valor al tresor de l’amistat. Certament, en Joan podia ser un polemista cantellut, però no rancuniós. Em consta perquè en els molts anys que hem coincidit a la Facultat de Ciències de la Comunicació no sempre vam tenir criteris coincidents. Però les diferències ocasionals no ens van impedir teixir també sòlides complicitats. De menys a més.
Del seu afinat sentit de l’humor i de la seva fermesa i determinació a l’hora d’encarar la mort en vam tenir constància emotiva el passat 21 de setembre, en l’acte que el diari Ara, el CCCB i un grup d’amics i companys coordinats pel professor Borja de Riquer li van dedicar. Un homenatge singular, concebut i organitzat quan ja era sabut que la malaltia estava guanyant la batalla de forma cruel, irreversible. Aquell fou un homenatge estranyament emotiu, ple de respecte, afecte i admiració, que ens va permetre contactar amb el Joan Culla més humà, més entranyable, més savi. Un ritual de comiat ben excepcional, únic. Un ritual paradoxalment ple de vida.
Com és lògic, avui, dimecres 29 de novembre, els mitjans de comunicació fan un repàs de la intensa biografia acadèmica i pública del nostre company. Un exercici lògic, just i merescut. Necessari. Però a nosaltres, a les seves companyes i companys de Facultat no ens cal fer aquest exercici curricular. Hem gaudit de la seva presència durant més de quatre dècades. Al Joan Culla li agradava recordar que en els seus 46 anys de docència a la UAB havia fet classes a més de 10.000 alumnes. Doncs bé, la immensa majoria d’aquells alumnes ho van ser de la nostra Facultat. Preferentment estudiants de la llicenciatura o el grau de Periodisme.
Recordar aquest fet ens permet destacar una de les singularitats del perfil del Joan Culla: el nexe entre la història i el periodisme. Historiador sòlid, sistemàtic i rigorós, ben aviat es va sentir atret pel periodisme. Haver-se incorporat al quadre de professors de la Facultat des d’un llunyà 1977 va reforçar molt aquest lligam. Va ser el professor Sergi Schaaff qui, l’any 1980, li va proposar una primera col·laboració estable a la televisió. Fou el programa Memòria popular, conduït conjuntament amb el també professor Salvador Alsius. A partir d’aquell moment es multiplicarien les seves col·laboracions a premsa, ràdio i televisió.
M’agrada recordar als estudiants que un periodista és una mena d’historiador de l’immediat. Que la crònica històrica i la crònica periodística estan emparentades. I que una part de les eines d’anàlisi, interpretació i narració són semblants i, a voltes, intercanviables. Doncs bé, en Joan Culla va ser un magnífic historiador perquè entenia els llenguatges periodístics i un extraordinari analista del present amb ofici d’historiador. Ha estat, sens dubte, l’historiador que més influencia ha tingut en la preparació dels i les periodistes formats a Catalunya en els darrers 40 anys.
No es tracta només de l’extensíssima nòmina de professionals de referència que han gaudit del seu mestratge. No és qüestió de quantitat. És, sobretot, qüestió de qualitat. En Joan Culla era un docent vocacional. Algú que entenia que un professor havia de ser també un bon actor. Que aconseguir captar l’atenció d’una aula plena de gent és un repte difícil, però extraordinàriament gratificant. No ens ha d’estranyar gens que en Culla ho aconseguís. Reunia la triple condició d’investigador sòlid, docent vocacional i divulgador eficaç. La seva biografia acadèmica i la trajectòria històrica de la nostra Facultat estant estretíssimament vinculades. En Joan B. Culla n’ha estat un referent. Un actiu únic. Les seves companyes i companys estem tristos i commoguts per la seva pèrdua, però consolats amb la seva darrera lliçó: afrontar la fi del seu trajecte vital amb plena consciència, serenor i pau.
Enric Marín i Otto, 29 de novembre de 2023