Algú potser pensarà que és una exageració parlar d’odi de classe per descriure què està passant amb l’educació a Catalunya. Algú potser pensarà que aquest és un altre article, una altra opinió, que intenta aprofitar l’actualitat mediàtica per escombrar cap a casa. Tothom té una casa cap a on escombrar, la qüestió important és amb quina honestedat i rigor practiquem l’escombrada. Des del moment en què es va saber la notícia dels resultats dolents a Catalunya del darrer informe PISA, van aparèixer diferents escombrades que diuen molt poc de qui les ha intentat fer.
La primera, per part de responsables de la conselleria, oferint com a motiu dels mals resultats la sobrerepresentació de la població migrada. L’escombrada va ser una fugida endavant que ràpidament va ser qüestionada des de les xarxes socials i després pels mitjans i especialistes. El govern va rectificar i refer el discurs. La segona escombrada destacada va ser la de l’antiga consellera de l'àmbit, Irene Rigau assenyalant la incorporació de continguts relacionats amb el feminisme i la sostenibilitat com a responsables de la menor dedicació a altres continguts amb mals resultats a l’informe PISA: matemàtiques i llengua. Les persones amb responsabilitat a la conselleria, d’ahir i d’avui, en un primer moment, lluny d’analitzar allò que passa han presentat una mena de tallafocs per evitar passar comptes de les seves polítiques i, alhora, han aprofitat per carregar contra realitats que els incomoden.
Els darrers dies han proliferat, afortunadament, diferents aportacions al debat públic sobre la situació. Hi ha molts aspectes a valorar. Aquest text voldria ser una humil i radical (anant a l’arrel) contribució a pensar una de les causes fonamentals que explica la nostra realitat: l’odi de classe. Les polítiques públiques que no reverteixen les greus desigualtats existents en l’àmbit de l’educació són una mostra de l’odi de classe. Podem pensar que aquest odi és involuntari, que és per falta de consciència... Els motius poden ser diversos, però els resultats són clars i van molt més enllà dels darrers resultats PISA. Fa anys que hi ha qui denúncia públicament com l’educació, que és una eina de transformació molt potent, no té un abast universal a casa nostra. Les persones que poden aprofitar l’educació rebuda, arribar a la universitat i tenir estudis de postgrau tenen de mitjana una trajectòria laboral més estable, menys precària i millor retribuïda. Però no tothom va a la universitat i no és cosa de mèrit, té a veure amb les condicions socioeconòmiques. Té a veure amb l’herència rebuda dels teus progenitors. No és mèrit. No hi ha igualtat d’oportunitats.
Hi ha diferents estudis fets a Catalunya i a Europa que ofereixen resultats molt clars i tothom que es dedica al sector els coneix o ho hauria de fer. Gairebé un terç de la població espanyola de més de 15 anys en risc de pobresa com a màxim ha acabat l’educació primària. No té més estudis que aquests. Més de la meitat de la població de la societat espanyola que està en risc de pobresa com a màxim ha acabat el batxillerat. Per altra banda, només un 14,6% de la població en risc de pobresa té algun estudi superior i entre les persones amb aquest tipus d’estudis només el 4,3 arriba a patir pobresa extrema. Són dades de l’European Anti Poverty Network (EAPN). Dades que mostren clarament com poder estudiar és una vacuna contra la pobresa. I qui pot estudiar?
Només 1 de cada 10 estudiants a les universitats de la Xarxa Vives (parla catalana) prové de classe social baixa i depèn de fonts de finançament complementàries al suport familiar per desenvolupar els seus estudis, és a dir, de beques que pugui aconseguir i/o del seu treball. La classe social predominant a les universitats és la classe alta: el 58% de l'alumnat als graus és de classe alta i arriba fins a un 60 % als màsters. Aquestes dades es poden consultar en el darrer estudi de Via Universitària (2020-2022) elaborat per la Xarxa Vives d’Universitats i l’Agència per la Qualitat del Sistema Universitari a Catalunya (AQU).
Tenir estudis universitaris assegura en un percentatge molt alt dels casos una millor retribució econòmica, una menor precarietat laboral, una defensa contra la pobresa... Però aquests avantatges, els gaudeix molt majoritàriament l’alumnat que ja forma part de la classe alta. És per això que podem dir que estem vivint polítiques que són odi de classe, polítiques que afavoreixen les persones de classe alta i perjudiquen les de classe baixa. Els mals resultats del PISA no afecten per igual les persones de les diferents classes socials a Catalunya, afecten particularment les de classe social baixa. Les persones de classe social baixa encara ho tindran més difícil per arribar a un nivell d’estudis que els pugui donar accés a unes condicions materials de vida que les allunyi de la pobresa.
Costa trobar una intervenció d'un governant que parli de les classes socials i de les desigualtats i discriminacions que causen, però els estudis acadèmics ho deixen molt clar. Les classes existeixen i tenen greus conseqüències. Aquesta invisibilització també és odi de classe. Les polítiques que no tenen present aquestes desigualtats i discriminacions són odi de classe. Odi de classe en contra de la classe social baixa, de les classes populars. No importa gaire ara si és un odi fruit d’una voluntat política o motivat per una falta de consciència. Sigui pel que sigui, una part important de la nostra societat pateix desigualtats i discriminacions; en una societat que es vol democràtica, la igualtat i la llibertat s’haurien de garantir.
Aquest diumenge fa 75 anys de la Declaració Universal dels Drets Humans establerta per l’Assemblea General de l'ONU el 10 de desembre de 1948. Ara a Catalunya podem considerar que no es compleix l’article 26 que hauria de servir per garantir l’educació més enllà de la classe social a la qual es pertany. Podem parlar també de l’article 25 dedicat a les condicions de vida garantides que hauria de tenir tota persona, incloent-hi l’habitatge. Les polítiques que van en contra de l’accés a la igualtat i la llibertat de les classes populars (del conjunt de la societat) han de ser revertides, en l’àmbit de l’educació, de l’habitatge, de les condicions de vida, de l’opinió i l’expressió... Els drets no garantits per a tothom són privilegis per a qui els pot gaudir i discriminacions per a qui no hi té accés.
La primera, per part de responsables de la conselleria, oferint com a motiu dels mals resultats la sobrerepresentació de la població migrada. L’escombrada va ser una fugida endavant que ràpidament va ser qüestionada des de les xarxes socials i després pels mitjans i especialistes. El govern va rectificar i refer el discurs. La segona escombrada destacada va ser la de l’antiga consellera de l'àmbit, Irene Rigau assenyalant la incorporació de continguts relacionats amb el feminisme i la sostenibilitat com a responsables de la menor dedicació a altres continguts amb mals resultats a l’informe PISA: matemàtiques i llengua. Les persones amb responsabilitat a la conselleria, d’ahir i d’avui, en un primer moment, lluny d’analitzar allò que passa han presentat una mena de tallafocs per evitar passar comptes de les seves polítiques i, alhora, han aprofitat per carregar contra realitats que els incomoden.
Els darrers dies han proliferat, afortunadament, diferents aportacions al debat públic sobre la situació. Hi ha molts aspectes a valorar. Aquest text voldria ser una humil i radical (anant a l’arrel) contribució a pensar una de les causes fonamentals que explica la nostra realitat: l’odi de classe. Les polítiques públiques que no reverteixen les greus desigualtats existents en l’àmbit de l’educació són una mostra de l’odi de classe. Podem pensar que aquest odi és involuntari, que és per falta de consciència... Els motius poden ser diversos, però els resultats són clars i van molt més enllà dels darrers resultats PISA. Fa anys que hi ha qui denúncia públicament com l’educació, que és una eina de transformació molt potent, no té un abast universal a casa nostra. Les persones que poden aprofitar l’educació rebuda, arribar a la universitat i tenir estudis de postgrau tenen de mitjana una trajectòria laboral més estable, menys precària i millor retribuïda. Però no tothom va a la universitat i no és cosa de mèrit, té a veure amb les condicions socioeconòmiques. Té a veure amb l’herència rebuda dels teus progenitors. No és mèrit. No hi ha igualtat d’oportunitats.
Hi ha diferents estudis fets a Catalunya i a Europa que ofereixen resultats molt clars i tothom que es dedica al sector els coneix o ho hauria de fer. Gairebé un terç de la població espanyola de més de 15 anys en risc de pobresa com a màxim ha acabat l’educació primària. No té més estudis que aquests. Més de la meitat de la població de la societat espanyola que està en risc de pobresa com a màxim ha acabat el batxillerat. Per altra banda, només un 14,6% de la població en risc de pobresa té algun estudi superior i entre les persones amb aquest tipus d’estudis només el 4,3 arriba a patir pobresa extrema. Són dades de l’European Anti Poverty Network (EAPN). Dades que mostren clarament com poder estudiar és una vacuna contra la pobresa. I qui pot estudiar?
Només 1 de cada 10 estudiants a les universitats de la Xarxa Vives (parla catalana) prové de classe social baixa i depèn de fonts de finançament complementàries al suport familiar per desenvolupar els seus estudis, és a dir, de beques que pugui aconseguir i/o del seu treball. La classe social predominant a les universitats és la classe alta: el 58% de l'alumnat als graus és de classe alta i arriba fins a un 60 % als màsters. Aquestes dades es poden consultar en el darrer estudi de Via Universitària (2020-2022) elaborat per la Xarxa Vives d’Universitats i l’Agència per la Qualitat del Sistema Universitari a Catalunya (AQU).
Tenir estudis universitaris assegura en un percentatge molt alt dels casos una millor retribució econòmica, una menor precarietat laboral, una defensa contra la pobresa... Però aquests avantatges, els gaudeix molt majoritàriament l’alumnat que ja forma part de la classe alta. És per això que podem dir que estem vivint polítiques que són odi de classe, polítiques que afavoreixen les persones de classe alta i perjudiquen les de classe baixa. Els mals resultats del PISA no afecten per igual les persones de les diferents classes socials a Catalunya, afecten particularment les de classe social baixa. Les persones de classe social baixa encara ho tindran més difícil per arribar a un nivell d’estudis que els pugui donar accés a unes condicions materials de vida que les allunyi de la pobresa.
Costa trobar una intervenció d'un governant que parli de les classes socials i de les desigualtats i discriminacions que causen, però els estudis acadèmics ho deixen molt clar. Les classes existeixen i tenen greus conseqüències. Aquesta invisibilització també és odi de classe. Les polítiques que no tenen present aquestes desigualtats i discriminacions són odi de classe. Odi de classe en contra de la classe social baixa, de les classes populars. No importa gaire ara si és un odi fruit d’una voluntat política o motivat per una falta de consciència. Sigui pel que sigui, una part important de la nostra societat pateix desigualtats i discriminacions; en una societat que es vol democràtica, la igualtat i la llibertat s’haurien de garantir.
Aquest diumenge fa 75 anys de la Declaració Universal dels Drets Humans establerta per l’Assemblea General de l'ONU el 10 de desembre de 1948. Ara a Catalunya podem considerar que no es compleix l’article 26 que hauria de servir per garantir l’educació més enllà de la classe social a la qual es pertany. Podem parlar també de l’article 25 dedicat a les condicions de vida garantides que hauria de tenir tota persona, incloent-hi l’habitatge. Les polítiques que van en contra de l’accés a la igualtat i la llibertat de les classes populars (del conjunt de la societat) han de ser revertides, en l’àmbit de l’educació, de l’habitatge, de les condicions de vida, de l’opinió i l’expressió... Els drets no garantits per a tothom són privilegis per a qui els pot gaudir i discriminacions per a qui no hi té accés.