1. No hem de sentir impaciències per la victòria final de la causa, però hem de sentir impaciència d’aquells esforços que podríem fer, i que encara no fem, d’aquells graons que ja hauríem d’haver deixat enrere.
2. La relació amb els partits polítics espanyols és una cosa de vells temps cultivada per les branques catalanistes. Dretes, esquerres i centre l’han cultivada i si ara, després d’un llarg temps de relació i de contacte, mirem quins amics sincers hem conquerit en la política espanyola ens trobarem gairebé enmig de la soledat.
3. Ara, després d’un temps en què ens havíem enganyat nosaltres mateixos, ens trobem amb la desagradable realitat d’un sentiment espanyol hostil contra Catalunya; aquest sentiment que volíem amagar entre tots i que avui torna a sortir altra vegada a flor de terra.
4. Sempre he cregut que, contra el que es diu i el que es pensa, a Catalunya no hi ha un veritable sentiment d’odi contra Castella, contra Espanya. Com a molt tenim el sentiment de la dignitat ferida. Aquell odi dels irlandesos contra Anglaterra, no hi és.
5. Aquell que acusa un altre repetidament de sentir odi, és que l’odi el té ell mateix. Hi haurà coses que es diran a Espanya; les dirà un gallec, o un basc, i ningú no se sentirà ofès; però ai que a Catalunya es digui un mot; no se la perdona. A Catalunya se l’acusa.
6. Vaig dir que no havia trobat en cap Estat del món uns líders nacionalistes que, en temps de lluita per la llibertat de la pàtria, donessin la seva col·laboració a un govern del poder opressor.
7. Dintre de Catalunya, sentim a dir que nosaltres, separats d’Espanya, no podríem viure i que si un dia ens dividíssim, per la mateixa força de les coses ens tornaríem a unir. Però quan ha vingut la ruptura, cada poble ha viscut, i aquells als quals es donava menors condicions de viabilitat, aquells són els més forts. I és que els pobles, quan ve una ruptura de l’equilibri, per un instint biològic, troben un equilibri nou; tant un equilibri polític, com un equilibri econòmic.
8. Catalunya, segons els federalistes, siguin teòrics, siguin pràctics, s’hauria de federar. Si avui vingués a Espanya una federació, per força hauria de ser regional, i Catalunya, amb plena personalitat, hauria d’ajuntar-se federativament, no pas amb nacions, sinó amb fantasmes de regions i amb fantasmes de nacions, i jo no crec que a nosaltres ens convingui la companyia de fantasmes.
9. Durant molt de temps, un romanticisme pueril ha confiat que vindria una intervenció estrangera. En aquestes intervencions miraculoses i romàntiques no s’hi ha de confiar, no les podem esperar; però hem de crear fora de Catalunya, fora de la Península, un ambient favorable. Cap poble d’Europa, cap nacionalitat, per les seves pròpies i úniques forces, no ha arribat a la llibertat nacional. Hi ha de vegades al món forces morals invisibles que determinen la victòria dels pobles. De vegades una simpatia internacional per una nació la porta a la victòria, no sols perquè aquella li dona ales, sinó perquè avergonyeix el poble opressor. I aquesta simpatia estrangera és el que nosaltres hem d’assolir.
10. Els camins que ha de seguir un poble per la seva llibertat, de vegades no els tria ell mateix, li vénen imposats per les circumstàncies. Cap poble no té dret a condicionar la seva llibertat per qüestions de procediment, mentre els procediments siguin lícits. Qui no tingui temperament revolucionari, si l’hora arribés, no hauria de tenir un lloc directiu, però un lloc en les files, aquell lloc, no el podria rebutjar.
Reconec que aquestes píndoles han estat escrites per un tarragoní, sí. Però d’això ja fa cent anys i es deia Antoni Rovira i Virgili. I avui es fan rabiosament actuals.
2. La relació amb els partits polítics espanyols és una cosa de vells temps cultivada per les branques catalanistes. Dretes, esquerres i centre l’han cultivada i si ara, després d’un llarg temps de relació i de contacte, mirem quins amics sincers hem conquerit en la política espanyola ens trobarem gairebé enmig de la soledat.
3. Ara, després d’un temps en què ens havíem enganyat nosaltres mateixos, ens trobem amb la desagradable realitat d’un sentiment espanyol hostil contra Catalunya; aquest sentiment que volíem amagar entre tots i que avui torna a sortir altra vegada a flor de terra.
4. Sempre he cregut que, contra el que es diu i el que es pensa, a Catalunya no hi ha un veritable sentiment d’odi contra Castella, contra Espanya. Com a molt tenim el sentiment de la dignitat ferida. Aquell odi dels irlandesos contra Anglaterra, no hi és.
5. Aquell que acusa un altre repetidament de sentir odi, és que l’odi el té ell mateix. Hi haurà coses que es diran a Espanya; les dirà un gallec, o un basc, i ningú no se sentirà ofès; però ai que a Catalunya es digui un mot; no se la perdona. A Catalunya se l’acusa.
6. Vaig dir que no havia trobat en cap Estat del món uns líders nacionalistes que, en temps de lluita per la llibertat de la pàtria, donessin la seva col·laboració a un govern del poder opressor.
7. Dintre de Catalunya, sentim a dir que nosaltres, separats d’Espanya, no podríem viure i que si un dia ens dividíssim, per la mateixa força de les coses ens tornaríem a unir. Però quan ha vingut la ruptura, cada poble ha viscut, i aquells als quals es donava menors condicions de viabilitat, aquells són els més forts. I és que els pobles, quan ve una ruptura de l’equilibri, per un instint biològic, troben un equilibri nou; tant un equilibri polític, com un equilibri econòmic.
8. Catalunya, segons els federalistes, siguin teòrics, siguin pràctics, s’hauria de federar. Si avui vingués a Espanya una federació, per força hauria de ser regional, i Catalunya, amb plena personalitat, hauria d’ajuntar-se federativament, no pas amb nacions, sinó amb fantasmes de regions i amb fantasmes de nacions, i jo no crec que a nosaltres ens convingui la companyia de fantasmes.
9. Durant molt de temps, un romanticisme pueril ha confiat que vindria una intervenció estrangera. En aquestes intervencions miraculoses i romàntiques no s’hi ha de confiar, no les podem esperar; però hem de crear fora de Catalunya, fora de la Península, un ambient favorable. Cap poble d’Europa, cap nacionalitat, per les seves pròpies i úniques forces, no ha arribat a la llibertat nacional. Hi ha de vegades al món forces morals invisibles que determinen la victòria dels pobles. De vegades una simpatia internacional per una nació la porta a la victòria, no sols perquè aquella li dona ales, sinó perquè avergonyeix el poble opressor. I aquesta simpatia estrangera és el que nosaltres hem d’assolir.
10. Els camins que ha de seguir un poble per la seva llibertat, de vegades no els tria ell mateix, li vénen imposats per les circumstàncies. Cap poble no té dret a condicionar la seva llibertat per qüestions de procediment, mentre els procediments siguin lícits. Qui no tingui temperament revolucionari, si l’hora arribés, no hauria de tenir un lloc directiu, però un lloc en les files, aquell lloc, no el podria rebutjar.
Reconec que aquestes píndoles han estat escrites per un tarragoní, sí. Però d’això ja fa cent anys i es deia Antoni Rovira i Virgili. I avui es fan rabiosament actuals.