S'està instal·lant en la política catalana -i també en l'estatal- una perillosa tendència a normalitzar la inestabilitat. Com si anar a noves eleccions entrés dins d'alguna lògica política, o dins dels càlculs. Una situació de bloqueig que obligui a noves eleccions és una opció possible que contempla el marc legal, però hauria de tenir més arguments a banda d'una sortida davant la voluntat dels partits davant la dificultat per arribar a acords que són perfectament possibles, encara que suposin un cost polític.
La política viu a quasi tot arreu un moment baix, amb una pèrdua del nivell discursiu mentre creix el desinterès ciutadà. Les direccions dels partits, però, semblen viure dins d'una dinàmica pròpia, que pot ser immune a crisis greus de sequera o a una mancança evident del sistema educatiu. Tann sols en moments molt dramàtics fa la sensació que el procés de decisions s'accelera i es tanquen en pocs aliances i programes, com s'ha vist ara a França.
Investir algú implica, per força, fer concessions importants. També per part de qui ha de ser el candidat, és clar. Però en aquests moments no sembla que la dirigència catalana estigui disposada a fer alguna aportació generosa al debat democràtic. La por a ser titllat de poc patriota o poc progressista pot imposar-se quan la polarització fa que les diverses formacions s'adrecen tan sols als seus convençuts. Es renuncia així a qualsevol pedagogia o intent de seducció de l'altre. Presoners d'un epíleg que ja és més llarg que tot el llibre del procés, l'independentisme juga amb el calendari com si tingués tot el temps del món. Però la campana que avisa ja fa temps que sona.
Torna a recuperar-se la fórmula de l'"acte equivalent", fer córrer el rellotge encara que cap candidat doni un pas al front. I així anar escolant els dies fins a les noves urnes. La convocatòria de noves eleccions, a més, no és descartable que vingués acompanyada de noves eleccions a Espanya, on la legislatura no acaba d'agafar volada, en bona part pel paper de part de l'independentisme. Tant la dinàmica catalana com l'estatal estan interconnectades, com ho demostra la negociació de la investidura.
Cal no oblidar que el context europeu ha canviat. I ho ha fet a malament. Molts creien que el 2017 "Europa no ho permetria", assegurant que el món ens mirava. Però de la fredor europea pel procés es pot passar a una actitud hostil contra tota identitat diferenciada. Les declaracions de Marine Le Pen contra Carles Puigdemont haurien de servir perquè alguns s'adonessin del que podem esperar del gir general a la dreta.
Va ser el cínic i savi diplomàtic francès Talleyrand qui va dir en una de les seves frases conegudes que "al capdavall, tot el que és molt exagerat acaba sent irrellevant". Molts a l'independentisme volen refugiar-se en l'exageració. Però forçar noves eleccions podria arribar a ser una irresponsabilitat si no està justificat. El país continua endavant i pot tenir la temptació d'acabar ignorant el que facin o deixin de fer els seus responsables polítics. Ser exageradament frívols seria un error. Un acte equivalent, potser, a la irrellevància.