El ple d'investidura tenia dos focus d'atenció: el retorn de l'exili del líder de Junts, Carles Puigdemont, i l'elecció com a 133 president de la Generalitat de Salvador Illa, cap de files del PSC, gràcies als vots d'ERC i els comuns. Contra tot pronòstic, el primer fet ha reforçat el protagonista del segon i condicionarà, tal vegada en negatiu, l'esdevenidor de l'independentisme. Ha estat, en efecte, un dia històric. Certifica l'esgotament d'un projecte polític i del procés que havia de convertir Catalunya en una república. El foc nou s'imposa per damunt de performances pensades per a una parròquia d'adeptes minvant, tal com van certificar les urnes el 12-M.  

Puigdemont ha aparegut davant uns pocs milers de persones concentrades per rebre'l i s'ha fet fonedís en una maniobra —una de les jugades mestres que tant agrada al seu entorn de retòrica més inflamada— que ha marcat el dia mentre a l'hemicicle es debatia el full de ruta del nou Govern. Davant la impossibilitat d'un retorn com calia atesa la negativa dels jutges a aplicar l'amnistia que voreja la prevaricació, i la impossibilitat de sumar suports per ser president, el líder de Junts gastava la bala del retorn intentant portar l'espectador, que ha emès símptomes de cansament i deserció, al trepidant 2017. Per ara, no té res més a oferir.

El viatge en el temps no ha encès res, però que s'hagi fet escàpol dels Mossos té conseqüències. La primera és l'absolut desprestigi de la policia catalana, enganyada pel líder de Junts i que veurà qüestionada la funció de policia judicial. El cos, que uns criticaven pels excessos de la posterior "operació Gàbia" i els altres per haver confiat en la paraula de Puigdemont que facilitaria una detenció sense incidents d'acord amb el que havia dit en les darreres hores, en surt tocat amb detencions d'agents incloses.

Els epítets de policia de fireta o polititzada que els dedicava l'espanyolisme i que el sobiranisme rebatia (entre altres coses perquè la Guàrdia Civil i el CNP tenen moltes més coses de les que avergonyir-se) tornaran a ressonar i l'acció de Puigdemont reforçarà la via dura de figures com Trapero, cridat a ser-ne director general al govern d'Illa, davant el model de mediació que s'havia obert pas en els darrers anys.

La segona conseqüència és que projecta Junts com un actor poc fiable i que prefereix ser al córner abans que esprémer la conjuntura al Congrés i al Parlament per avançar. Puigdemont havia dit que seria al ple d'investidura, que el seu exili s'acabava, que afrontaria el que vingués i que el seu retorn no seria "una gamberrada". A l'espera que s'expliqui, ho ha incomplert. Ha optat per poder dir que complia amb la idea de tornar i per un moviment que buscava eclipsar el candidat del PSC tot i que no ha suspès el ple i que deixava als peus dels cavalls la gestió d'ERC a l'executiu. 

Mentre Puigdemont fugia dels Mossos, Illa arrencava la intervenció amb un compromís amb els drets polítics i l'aplicació, en la lletra i l'esperit de la llei d'amnistia que per ara Pedro Sánchez no pot garantir. El líder de Junts no en té prou, és clar. Una detenció o extradició de Puigdemont, per qui ara ni el PSOE ni ERC miraran i que pot afrontar presó preventiva, es pot carregar la legislatura al Congrés perquè Junts li retiri definitivament el suport.

I això ens porta a la tercera conseqüència. Illa i el PSC s'han vist, des del 2019, beneficiats per la distensió i els acords amb els independentistes (amb ERC i, en grau més baix, amb Junts). Això els ha presentat, malgrat els incompliments del PSOE, com un valor de refugi dels que volien girar full. El possible ascens de la dreta i l'extrema dreta al govern espanyol pot convertir Illa en el catalanista de pedra picada que fins ara no ha estat i ampliar el seu perímetre electoral si, a més, fa bandera del full de ruta pactat amb ERC i els comuns. Uns compromisos que Junts voldrà fer descarrilar a Madrid en àmbits com la sobirania fiscal en l'intent d'escurçar la vida útil de la legislatura, evitar revisar les seves posicions i castigar els republicans.

La maniobra escapista de Puigdemont tindrà, doncs, conseqüències més enllà de l'espectacularitat del moment. Només una aposta per la gestió honesta i el compliment dels acords d'Illa i del PSOE i una revisió crítica i autocrítica del sobiranisme pot obrir un cicle productiu i d'enfortiment de les llibertats i l'autogovern al nostre país. I això vol dir, és clar, preservar la institucionalitat, com ha fet Josep Rull mantenint la serenor i evitant la suspensió del ple que li reclamava el seu grup mentre se succeïen fake news sobre ordres de detenció de Jordi Turull o l'"operació Gàbia" en l'intent d'enfangar més el terreny de joc. Les jugades mestres ja han donat de si tot el que podien i amenacen de convertir en caricatura el moviment independentista. Ara toca protegir i prestigiar les institucions, fer possibles tots els projectes polítics amb realisme i honestedat, i convertir en norma el compliment dels acords i la paraula donada.