En la definició de normal poden detectar-s’hi dos matisos. L’un, defineix com a normal allò que s’ajusta a una regla establerta, que es considera el seu estat natural o el més raonable. L’altre matís introdueix un vessant més relativista: normal seria allò que succeeix amb freqüència o és més corrent, usual, comú, freqüent, habitual. I habitual no vol dir que sigui el més raonable i que estigui predeterminat.

Quan el president Illa va fer bandera del retorn a la normalitat estava apostant per la primera accepció: tornar a la regla, amb una visió conservadora. Aquesta visió és similar a moltes altres que circulen pel món en diversos àmbits.  Lamentablement, els qui pretenen combatre aquestes posicions quietistes solen partir d’anàlisis equivocades que no es basen en la dura realitat d’allà on som habitualment. Així que serà difícil trobar estratègies per canviar les normes que no ens agraden, si no s’admet que caldrà treballar i picar pedra sobre allò que sol ser usual.

Mirant el món, presentar el fenomen trumpista com a extraordinari és autoenganyar-se. És esperar que amb una possible derrota electoral, Trump hagi estat una anècdota, quan en realitat és el factor que ha posat en evidència la nova normalitat mundial que va descriure descarnadament Mark Carney, primer ministre canadenc. És que les tecno-oligarquies deixaran d’existir a curt termini sense Trump? Desapareixeran les dictadures militaristes de Putin i l’expansionisme de Xi Jinping? Acabarà el neoimperialisme americà, rus, xinès arreu i el de les potències mitjanes araboislàmiques a l’Àfrica? O s’aturarà l’enfortiment del clericalisme cristià, jueu i de les teocràcies islàmiques als països respectius i entre la immigració sobre la qual influeixen? Intentar canviar aquesta realitat que ha esdevingut habitual, comença per no analitzar-la com si estiguéssim en plena Guerra Freda o en un marc “normal” on mercat i democràcia anessin sempre agafats de la mà.

A Espanya, el president Sánchez ha lluït el seu protagonisme en el lideratge del retorn a la normalitat. És evident que hi ha una certa nova normalitat perquè ja no és extraordinària. El bipartidisme està mort, com s’està comprovant a Extremadura i Aragó. I forces com el PSOE i el PP es veuen obligades a fer concessions als seus suports parlamentaris, molts cops sense convicció. El PP amb la crossa de VOX. I Sánchez que va pactar amb Podemos perquè no ho va poder fer amb Ciutadans. O que va decretar l’Amnistia amb els independentistes perquè la investidura li perillava. O sigui que, per sota de decisions tàctiques i extraordinàries, perviuen les normalitats eixorques. Uns aparells de l’estat que no es netegen, la persistència en l’opacitat sobre les clavegueres com en el cas Pegasus, la persistència del finançament injust i de l’anèmia inversora a Catalunya i tot l’arc mediterrani, el maltractament a les llengües no castellanes en organismes públics... També és habitual a Espanya que els seus líders gallegin de ser extraordinaris en quilòmetres de Trens d’Alta Velocitat, en haver estat aliats de Bush a l’Iraq (la foto de les Açores), i ara líders del palestinisme, o bé de ser autors de regulacions extraordinàries de migrants, o de tenir el creixement més elevat del PIB. Però, la normalitat lamentable són: els trens de Rodalies dels més abandonats de l’Europa avançada, la irrellevància militar i estratègica internacional, la dependència del Marroc, principal aliat dels EUA i d’Israel, el fracàs dels mecanismes habituals de regulació d’immigrants, i un model econòmic basat en el consum interior i l’augment de població immigrada abocada a sectors de baixa productivitat i de condicions laborals precàries.

I a Catalunya, on s’ha volgut apostar per la pau, la calma, la gestió i el no enfrontament amb Madrid, la xarxa ferroviària peta, fruit de dècades de maltractament per part de l’Estat, i la xarxa elèctrica, ens avisen els enginyers, que està a un pas de fer-ho. S’ha volgut apostar per un creixement demogràfic basat en la immigració arribant a plantejar com a desitjable una Catalunya de 10 milions de persones, quan tots els serveis públics essencials sanitat, ensenyament, benestar social, no cobreixen ni de bon tros les necessitats dels actuals 8 milions de persones, quan estaven dissenyats, com a molt, per a 6 milions. Mentrestant, es continuen potenciant segments econòmics de mà d’obra barata i precària al servei dels interessos de la patronal menys innovadora. I, en canvi, no es cobreixen les necessitats de mà d’obra qualificada de la indústria o de les empreses de manteniment. La regulació extraordinària era necessària i justa per fer aflorar la gent que ja viuen amb nosaltres, però com he dit, és alhora una demostració de la fallida del model econòmic i de la política d’immigració espanyola que afecta especialment Catalunya. Que dos dies després de la regulació apareguin les dades de pobresa amb un 25% de pobres a Catalunya i d’aquests, un 50% de població immigrada, és una crua realitat; és l'habitual, ara mateix, que trenca el discurs que vol vendre com a normal allò que és extraordinari i puntual, sigui la regulació espasmòdica de migrants o el creixement del PIB: pa relatiu per avui, i gana per a demà.

Finalment, els partits i entitats de l’oposició a Catalunya em sembla que també viuen en una certa dissociació pensant que els fets extraordinaris que vam protagonitzar la dècada del 2010 encara formen part de la normalitat. Molta de la gent que es va mobilitzar en els anys gloriosos del procés està atuïda. Ha vist com el projecte que els motivava va fallir i que el dia a dia torna a ser prou dur en molts camps. No es veuen expectatives per solucionar, ni tan sols, que els trens funcionin. Llavors, es pot continuar vivint d’una falsa normalitat activista. Hem tornat a la casella de sortida. L’independentisme que es nega a admetre-ho perd pistonada a cada convocatòria. I el qui ho admet, es troba amb una societat escèptica que es queda a casa perquè no creu que les manis serveixin per gran cosa; i li espera un llarg camí de treball de base per tornar a descobrir als ciutadans on són els focus del maltractament. Només cal treure les conclusions de les dues manifestacions de dissabte passat. I cal recordar les 200.000 persones que l’any 2007 omplien Barcelona contra l’abandó d’infraestructures i el dret a decidir.

La normalitat, entesa com a regla, que s’està reimplantant en molts àmbits, només es podrà revertir si s’admet el que és habitual en l’actual situació, escoltant a la gent i no tenint por d’abordar de cara les seves angoixes. No per repetir mil vegades el mantra de la independència vindran més independentistes. No per titllar de feixistes a tot déu o d’acusar de comprar el marc mental de la dreta a qui vol abordar de cara allò que és habitual per arribar-ho a canviar, s’aturarà el creixement del populisme, ans al contrari.

Recordo que Arnaldo Otegi va recomanar tenir paciència estratègica i habilitat tàctica. Ara fa poc el canadenc Carney ha avisat que la nostàlgia no és una estratègia. Llavors, mentre certes actuacions intenten amb totes les dificultats tornar a acumular forces adreçant-se al conjunt de les classes populars, d’altres estan paralitzades o bé estan dispersant forces. Per tot plegat, em miro a distància, però amb interès, els moviments que està protagonitzant el diputat Gabriel Rufián per tal d’intentar sotragar un panorama decadent a l’esquerra del PSOE, caïnita i de marc mental de Guerra Freda. Per això, soc crític amb alguns tics del diputat que semblen allunyar-lo del marc mental català, però alhora considero que l’operació podria tenir algun efecte positiu si servís perquè a Catalunya l’electorat deprimit del món de Podemos-Comuns, o de la CUP, acabés agrupant-se darrere la força d’esquerra nacional que és ERC. Això és una operació Roca a l’esquerra. I què n’hem d’aprendre d’aquella? Que malgrat els importants suports econòmics (Garrigues Walker, Florentino Pérez) va ser un desastre a Espanya, però un èxit a Catalunya. 

Atenció, doncs, a plantejar la qüestió com una candidatura a la contra, antifeixista; això només mobilitza vots cap a Sánchez, no n’agafa de nous. Atenció també a plantejar-ho com una operació de cúpules sumant sigles o vots, això resta. La personalitat pròpia és la que acumula suports. On estaria el desllorigador? Primer, que qualsevol acord passa perquè en cada nació sigui la força d’esquerra nacional la que assumeixi la representació. Segon, cal acordar un programa de ruptura democràtica de mínims: llibertats, justícia social i dret d’autodeterminació. Si sobre la taula no hi ha un programa clar de canvi de règim, l’únic canvi de règim que hi ha sobre la taula és el de VOX, en direcció a la reacció. I essent conscients que el programa de mínims no ha d'impedir que cada força tingui el seu de propi en el seu territori. Només cal recordar com en el tema del finançament o les infraestructures, Esquerra està sola, potser només amb la gent de les Illes. I és per aquestes contradiccions que el pacte democràtic a nivell d’estat neix coix si no es complementa amb un acord programàtic amb temes competencials i de sobirania amb el centredreta democràtic català; de la mateixa manera que ho estan proposant els bascos al PNB. Personalitat pròpia irrenunciable de l’esquerra nacional, capaç d’obrir joc a banda i banda.

Resumint. Cal partir de la crua realitat, d’allò que és habitual, per si es vol canviar allò que alguns volen que sigui norma blindada. Per això, cal ser creatiu i no quedar paralitzat, sense cintura per moure’s tàcticament cercant aliances, però amb la mirada estratègica a l’horitzó per no errar. Saber moure’s per tornar a acumular forces socials i culturals de proximitat. I per descomptat, repetim-ho: la nostàlgia no és una estratègia.