No és fàcil admetre la derrota en unes eleccions. En poques hores, es desfermen totes les tensions acumulades en una campanya. Les eleccions nord-americanes mostren exemples de discursos memorables de candidats vençuts. Un fracàs pot tenir una grandesa estètica que sovint escapa a la victòria, que sol ser una trampa per al qui es deixa endur per la prepotència. També hi ha casos d'escenes patètiques de mal perdedor. No cal parlar de Donald Trump. L'any 1962, Richard Nixon, que havia perdut amb elegància davant John Fitzgerald Kennedy, va fracassar en una elecció a governador de Califòrnia. Irritat, fora de si, va comparèixer amb un atac furibund contra els periodistes, anunciant que es retirava per sempre. Sis anys després, arribaria a la Casa Blanca.
Admetre la derrota esdevé una bona escola per tornar a guanyar. L'independentisme ha perdut la majoria, el que no ha de ser cap tragèdia nacional. No ho és si s'analitza en fred com han evolucionat les coses des del 2017. Probablement, el bloc sobiranista va perdre realment la mateixa tardor d'aquell any, tot i mantenir el Govern. Com a projecte, només els unia el fet mateix de conservar la majoria. No ha sabut respondre la pregunta que en cada elecció fan els ciutadans: per què voleu governar?
L'independentisme ha de fer un diagnòstic sobri dels resultats, que exigeixen dosis de realisme, treballar amb rigor i posar fi a la sobreactuació dels darrers anys. Catalunya necessita un full de ruta. Que no vol dir elaborar un llibre blanc amb data per a la declaració d'independència, sinó tenir clar què es vol fer davant la transició energètica, els fluxos migratoris, la fractura de la cohesió social i especialment l'accés dels joves a l'habitatge. Si un dia l'independentisme s'acosta als seus objectius serà perquè haurà interpretat millor els reptes de la societat catalana.
Ja feia temps que la vida de l'independentisme estava dominada per les picabaralles internes. Perdre clarament la majoria absoluta dona la possibilitat al bloc sobiranista de repensar estratègies. Després d'anys de turbulències i batalles tòxiques, les jugades a curt termini no donaran resultat. La ciutadania ja no està per orgues.
Els dirigents sobiranistes han fet poca autocrítica dels errors comesos durant el procés, que va tenir moments memorables, sobretot pel que fa a l'expressió massiva de la ciutadania. La manca d'un guió per a l'escenari posterior a l'1-O s'ha omplert amb una política basada en les grans proclames sense massa contingut. Però ara s'hauria d'esperar que girin full l'abans millor. La pretensió d'anar a una investidura inviable quan s'ha perdut clarament pot ser un nou episodi jocfloralesc del processisme.
L'erosió d'ERC, amb la sortida d'escena del president Aragonès -escenificada amb dignitat-, ha tingut un resultat contraproduent per a tot el sobiranisme. El hooliganisme d'alguns sempre sol ser costós per les causes que defensa. En tot cas, de la manera com els qui avui han perdut gestionin el moment en sortiran moltes claus per entreveure el futur.