Pedro Sánchez té reflexos. No és un atribut menor. Ho va demostrar amb la maniobra personal de cinc dies de retir que va canviar el focus de la política espanyola i, de retruc, va marcar l'inici de la campanya de les eleccions catalanes. I ho ha tornat a evidenciar en l'avantsala dels comicis europeus. A Europa s'intueix l'arribada d'una onada conservadora i la consolidació de les opcions d'ultradreta després del 9 de juny, i Sánchez intenta no sortir malparat de la batalla particular que manté amb el PP d'Alberto Núñez Feijóo. Ha entès que toca fixar perfil ideològic i polaritzar la contesa, i ha actuat en conseqüència.

S'intueix en l'agenda hiperactiva promoguda per la Moncloa l'objectiu de salvar un match-point, amb l'afegit de restar protagonisme a l'aprovació definitiva de la llei d'amnistia al Congrés, votació prevista per al 30 de maig, en l'equador de la campanya de les europees. En els últims dies, el president espanyol ha tret rendiment de la crisi diplomàtica amb l'Argentina pels exabruptes de Javier Milei, un torcebraç que el contraposa al bloc dels populismes extremistes i desgasta un PP desorientat en la resposta a la polèmica; s'ha ofert per comparèixer al Senat acompanyat de la seva dona, Begoña Gómez, amb el doble interès de defensar-ne l'honorabilitat i cuirassar el seu govern; i ha situat el 28 de maig com la data per al reconeixement de l'estat palestí, pas llargament madurat que impulsa el seu ascendent en l'escenari internacional. 

Centrem-nos en el moviment de Palestina, una acció coordinada amb els governs d'Irlanda i Noruega no exempta de transcendència històrica. A Sánchez no se li pot negar que ha estat el líder de la socialdemocràcia europea que, d'una manera més rotunda, ha criticat la "desproporció" de la revenja israeliana, amb enormes costos civils a Gaza. Va fer enutjar Benjamin Netanyahu en la visita del novembre passat, va intentar influir en el replantejament de les relacions comercials de Brussel·les amb Tel Aviv i ha defensat la proposta dels dos estats, fins al punt de falcar la imatge d'un president "amb ànima", tenacitat i compromís que no s'han detectat en altres homòlegs europeus. Però el moment convida a pensar, també, en l'interès electoral que empeny el capatàs del PSOE a hissar ben amunt la bandera palestina.

Perquè el moment alimenta les contradiccions de la política exterior espanyola. Una investigació d'El País amb Lighthouse Reports, publicada hores abans que Sánchez oficialitzés al Congrés l'anunci sobre Palestina, documentava que el Marroc, Tunísia i Mauritània utilitzen fons de la Unió Europea per detenir migrants i abandonar-los al desert del nord de l'Àfrica, uns desplaçaments forçosos que vulneren els drets més bàsics i dels quals en tenen coneixement tant les autoritats comunitàries com espanyoles. El treball periodístic recull nombroses proves, per exemple, que les activitats contra la immigració irregular a Mauritània, que impliquen un tracte infrahumà, es paguen amb fons procedents d'Espanya. La relació de necessitat amb els països que fan de barrera del flux migratori ajuda a entendre altres posicionaments adoptats per l'Estat en el passat, com en el cas sahrauí, en què la Moncloa va alinear-se amb el Marroc davant les urgències d'un altre poble necessitat.  

Sánchez i el seu govern, doncs, no són un actor del tot conseqüent en les sempre complexes relacions internacionals. Perquè l'empatia amb el patiment que sí que sap expressar per la guerra a Gaza es converteix en tolerància i resignació davant els abusos policials comesos per països col·laboradors en el control fronterer. El reconeixement de Palestina i la via dels dos estats és un camí raonable a transitar -encara que molesti Israel-, i també seria exigible que la Unió Europea i Espanya revisessin la subcontractació a tercers de la política migratòria si, amb els seus fons, es posa en risc la vida d'immigrants. Entomant els dos reptes s'evitarien contradiccions. Sánchez hi podria dir la seva després de la campanya.