Fa set anys de l'1-O, un dia d'aquells que tothom recorda què feia. Les urnes, les cues, els cops de porra, la maniobra de Carles Puigdemont per poder votar, la proclamació de resultats, el recompte de ferits, la compareixença del Govern des de la Galeria Gòtica, aquella intervenció de Mariano Rajoy negant l'existència d'una votació que la Moncloa havia fracassat a l'hora d'impedir. Una mobilització independentista d'èxit, només superada per l'aturada de país organitzada dos dies més tard, que ha vist com passava de ser una victòria insòlita a desprendre un tel de derrota. Perquè el referèndum promogut per la Generalitat havia de ser vinculant -es va aprovar, fins i tot, la llei de transitorietat juídica, encara que ni tan sols Puigdemont ho tenia clar- i, en cas de victòria del sí, el país havia de ser independent.
I no va ser així. Fins al punt que, set anys després, és Salvador Illa, que una setmana després de l'1-O es manifestava amb l'espanyolisme pels carrers de Barcelona en la resposta del bloc constitucionalista al referèndum, qui ocupa la presidència de la Generalitat. Illa, encara que hi hagi una certa afició de determinat independentisme a equiparar-lo amb el "feixisme" o el "parafeixisme", no és un president d'extrema dreta, un radical, un repressor. És un president que creu -legítimament- en la unitat d'Espanya, una unitat que preferiria federalitzada, i que ha estat investit per ERC, el partit que més es va implicar en la custòdia de les urnes de l'1-O. El reposicionament ha estat múltiple, l'han protagonitzat tots els actors, i hi ha més grisos que blancs i negres.
Perquè, possiblement, la lliçó més valuosa de l'1-O és que no tot va ser el que semblava. Els dirigents independentistes volien el referèndum vinculant per proclamar la independència o per negociar amb l'Estat? El que va passar després de la votació indica que la segona opció tenia més números que la primera, encara que hi hagi qui tendeixi a arreglar-se la biografia quan rememora aquells dies. Dos exemples públics: Carles Puigdemont va frenar la DUI per una presumpta mediació suïssa, i Oriol Junqueras es reunia amb l'alt empresariat català per demanar ajuda a l'hora de convèncer el líder de Junts per convocar noves eleccions. Ningú està lliure de pecat, encara més quan set anys després ja se sap pràcticament com va anar tot. L'1-O no ha desaparegut, però el país ja no viu en la tardor del 2017. El dubte és si el vigor s'ha adormit, o ha desaparegut per dècades.
És probable que tant a la Generalitat com a la Moncloa no s'esperessin més de dos milions de persones anant a votar. Sempre és un exercici revelador repassar què deia aquells dies Jordi Sànchez, president de l'ANC i primer secretari general de Junts, quan se li preguntava sobre el referèndum. Va ser l'únic que va suggerir que tot plegat podia acabar en eleccions, i qui va abonar la idea que l'1-O es podia acabar convertint en una fotografia icònica de ciutadans fent cua per poder votar davant la negativa de l'Estat. Com va acostumar a passar en els dies àlgids del procés, va ser el govern espanyol qui més seriosament es va prendre el desafiament. Perquè el fracàs de trobar les urnes va ser la raó que faltava per intervenir amb duresa contra ciutadans indefensos, i per enviar a la presó i a l'exili la cúpula del moviment. Per això va caure Mariano Rajoy.
El problema principal per a l'independentisme, set anys després, és que ha deixat d'estar associat a l'esperança. El retorn fugaç de Puigdemont, tot i tenir un mèrit logístic descomunal, no va congregar cap multitud, per citar un exemple. El president de l'1-O, de fet, va perdre contra Illa en el duel electoral del 12-M. ERC s'està esbudellant en públic, per raons més personals que polítiques, i la CUP -que tant va contribuir al xoc i que tant poc sacrifici va aportar, en comparació a la resta- es troba en ple repensament. El divorci entre Òmnium i l'ANC és evident des de fa anys i, entre els indults i l'amnistia, ni tan sols la repressió fa d'argamassa. Falten, però, moviments clau per a la normalització definitiva: a Catalunya es pot fer política sense el mandat de l'1-O, però res serà igual sense Puigdemont al seu escó.
I a l'Estat? Possiblement aquell diumenge d'octubre va veure les orelles al llop, però en els dies posteriors va poder respirar amb més o menys tranquil·litat, perquè no hi hauria cap xoc definitiu, ni cap pas irreversible. Aquella premonició de José María Aznar segons la qual abans es trencaria Catalunya que Espanya ha tingut moments de certesa, des del 2017. Ni la cúpula del procés -el referèndum el va fer la gent, sí, però també el Govern- va tirar pel dret, ni la ciutadania va mobilitzar-se pel seu compte. Què hauria passat si el 3-O s'hagués acampat al centre de Barcelona? Quanta gent hi havia disposada a sacrificar-ho tot per aconseguir la independència? Són preguntes que, encara avui, no tenen resposta.
L'independentisme institucional va desaprofitar la finestra mundial que van suposar les 72 hores de principis d'octubre, potser perquè no s'esperava arribar tan lluny. A vegades, el més perillós que li pot passar a un projecte és que triomfi, perquè no és el mateix gestionar l'èxit que el fracàs. I, veient els fets del 2017, aquests dos conceptes van mesclar-se perillosament. El referèndum va ser un èxit, perquè es va celebrar, però també un fracàs, perquè no va ser suficient. I perquè es va menystenir la força de qui es tenia al davant. No només física, que també, sinó a tots nivells. I, quan l'independentisme -de manera legítima i, fins i tot, comprensible- és el principal suport de l'actual president del govern espanyol, les fronteres del conflicte es difuminen. Set anys després de l'1-O, l'únic que no han canviat han estat els principals lideratges de Junts i ERC. La resta del paisatge és, amb les ulleres del 2017, irreconeixible.