La cursa electoral al Barça, ara sí, ja està en marxa. Amb la convocatòria dels comicis pel 15 de març i la dimissió -preestablerta estatutàriament- de Joan Laporta, s'obre una coreografia que inclou projectes treballats, outsiders a la recerca del minut de fama, candidats que es presenten pensant en què passarà d'aquí a cinc anys i un president que aspira a mantenir el poder després d'un mandat especialment convuls. Hi ha coses que només les hauria pogut aguantar ell sense sortir en globus: l'adeu -encara traumàtic- de Leo Messi i la construcció d'un nou estadi que ha tingut una relació més aviat elàstica amb el compliment de terminis. Ningú sap quan els socis hi podran tornar del tot.
Laporta és irrepetible, tant pel primer mandat -haver escollit Frank Rijkaard i de Pep Guardiola, ben assessorat per Johan Cruyff, li va permetre encetar una dinastia també de la mà d'una generació descomunal amb Messi, Xavi, Iniesta i Busquets- com pel segon, quan va agafar un club que queia a trossos i l'ha reflotat. A quin preu, però? El deute ascendeix a 2.500 milions d'euros, segons va publicar fa unes setmanes el The New York Times, i continua sense poder operar en la norma de l'1:1 per inscriure fitxatges. Cada temporada es requereix una lesió desafortunada per encabir els nous jugadors a la plantilla. Sense els drames físics de Ter Stegen, avui Joan Garcia no podria ni jugar.
Hi ha elements que operen més al mercat de les ombres que el de les llums, com ara la comissió de 50 milions d'euros a Darren Dein per renovar el contracte amb Nike o bé els acords sobre proveïment tecnològic amb empreses que tenen una experiència pràcticament nul·la en aquest àmbit. El problema per a l'oposició és que, de totes les maniobres que s'han acumulat en l'últim mandat, no hi ha cap denúncia ferma ni cap publicació comprometedora -de moment- als mitjans de comunicació. I, a banda, la simplicitat del futbol fa que als governants tot els vagi de cara quan la pilota entra. Amb l'aposta per Hansi Flick i la irrupció d'una generació espectacular a La Masia, Laporta pot estar tranquil.
El soci gaudeix en el curt termini, però hi ha aspectes que amenacen el futur del club si no es posa fil a l'agulla. Més enllà de les acusacions de portar el club com una empresa familiar -i de les desenes de càrrecs que han anat plegant per discrepàncies amb Laporta i el temor a accions judicials en un futur contra la gestió de la junta-, el cert és que amb la intuïció, només, no es pot garantir la supervivència del club tal i com el coneixem en un entorn ultracompetitiu com l'actual. No n'hi ha prou tenint un gran entrenador, una plantilla jove i ben compensada i una màquina de crear talent com la Masia. S'han de donar les condicions per alinear la governança amb l'excel·lència de l'equip.
Algun candidat opositor pot sortir-se'n en unes eleccions que encara no se sap si coincidiran amb un partit a l'estadi? Qui ha picat més pedra és Víctor Font, que necessita ser l'únic candidat per plantejar els comicis com un veritable plebiscit sobre Laporta. Si Marc Ciria o Xavi Vilajoana passen el tall de firmes, un procediment digne del segle XIX en la vessant tècnica, el vot es pot dividir encara més. De fons, el principal repte del club: no perdre les singularitats, expressades sobretot en un model de propietat que ningú és capaç de garantir a mig termini. A diferència de Flick, que ha de gestionar un partit cada tres dies, un president ha de posar sempre les llums llargues. Encara que costi.
