La justícia espanyola aixeca tantes suspicàcies que és difícil sostreure's a les generalitzacions. Cavalquem titulars de polèmica en polèmica i condeix la sensació que tot està perdut, que no hi ha en la judicatura el menor rastre de decència deontològica. Fins al més optimista acabarà trobant-se tard o d'hora amb una tèrbola corruptela, una sentència vergonyosa, un abús togat. Hi ha jutges que són jutge i part, i hi ha polítics que es cobren favors a la Sala Segona, aquesta que Ignacio Cosidó deia controlar “des del darrere”.
[Lee aquí el artículo en castellano de Jonathan Martínez]
I en aquestes que arriba l'estiu, un es refugia a la platja més recòndita del país més insospitat, i a la ràdio del quiosquet canten la notícia que el Suprem diu kaput a l'amnistia.Que tremolin Puigdemont i Junqueras. No calen grans indagacions jurídiques per entendre el rerefons de la jugada, i fins i tot és possible imaginar a ses senyories atrinxerades en els seus búnquers patriòtics, abillats amb banderes made in Genova i somiant que al govern de Sánchez li queden dos telenotícies alemanys.
Per sort apareixen també alguns bris d'esperança, juristes que desconstrueixen l'acte del Suprem i el deixen a l'altura del betum amb arguments tant esmolats com pedagògics. Alguns difonen els seus parers a les xarxes socials. Altres, amb sort, desgranen el disbarat en els tres o quatre mitjans de comunicació que encara toleren veus intrèpides. En el fons, sabem sobradament que el jutge Manuel Marchena va arribar al judici del procés amb fums d'estrella de rock i que no està disposat a baixar d'aquest burro.
Encara sort que fins i tot en els erms més inhòspits poden trobar-se rastres de lucidesa. Cada vegada que emergeix un acte o una sentència, els vots particulars queden apagats sota la lletra gruixuda, però tenen un interès significatiu perquè mostren l'altra cara de la moneda, l'altre angle, aquella cosa que podia haver estat i potser mai serà. L'altre dia, després del gloriós alçament del Suprem, una veu disconforme va posar els punts sobre les is als seus cinc companys de sala. La magistrada es diu Ana Ferrer i demana l'aplicació integral de l'amnistia.
Ferrer no té pèls a la llengua. En el seu escrit ve a dir que el Suprem fa una interpretació fora de tota lògica i estén el concepte de l'ànim de lucre més enllà de la raó. De cap manera existeix, afegeix, “un ànim d'enriquiment personal” en els líders catalans. Només hi ha una lectura possible de la llei d'amnistia i els jutges no han d'interposar les seves fantasies enfront de la legalitat vigent. En resum, els magistrats del Suprem han renunciat a la justícia per enrocar-se com a contrapoder polític.
Cal posar en majúscules el valor del vot discrepant. En primer lloc, perquè aporta munició argumentativa. En segon, perquè trenca la idea de la Justícia com a patrimoni exclusiu de la dreta postfranquista. Potser és un premi de consolació, però no està la cosa per anar regalant victòries.