Doncs sí, deixeu-m’ho dir ben alt i ben clar. El porno és ficció! I com és que parlo de pornografia jo ara? Doncs gràcies a la BBC, que va publicar una notícia sobre un estudi de la Unió Europea. La notícia es titulava: “El risc de creure que el porno és sexe normal” i ens explicava quines “eines educatives” utilitzen molts joves avui en dia, sobretot els nois, i les conseqüències que això té en la vivència de la pròpia sexualitat i de la sexualitat en parella.

I, a tall d’exemple, ens deixa varis testimonis, d’entre ells el de la Karen, de 20 anys. Ella explica que als 16 anys la seva parella i els seus amics veien pornografia per Internet "com si fos un passatemps". Ella diu que la seva parella solia veure’n davant seu, copiant el que veia.

De fet, és una realitat que, des de sempre, la pornografia ha estat un recurs que (sobretot) els nois han utilitzat per “aprendre” a ser bons amants. Abans eren les revistes comprades d’amagatotis, les pel·lícules en VHS que s’agafaven d’amagat del calaix secret del pare, les visites secretes al vídeoclub per llogar quelcom “picant” i, avui en dia, no cal ni moure’s de casa, ni agafar o comprar res d’amagat: tenim Internet. I com que Internet ha permès un accés molt més senzill a la pornografia, encara ha facilitat més que la pornografia es prengués com una espècia de “professor/a domèstic/a” que ensenya com funcionen les relacions sexuals.

Res més lluny de la realitat. No ens enganyem. La pornografia pot servir, i molt, per ajudar a l’excitació. Pot molt ben ser un estímul sexual que ajuda a “fer augmentar la temperatura”. Però no la podem prendre com un manual del bon amant ja que es basa en fets que són poc reals:  penis de mides per sobre de la mitjana, relacions completament genitalitzades i centrades en la penetració, ereccions inacabables i amb una fortalesa increïble, dones que gemeguen com si els hi anés la vida, orgasmes que apareixen només amb la introducció del penis dins de la vagina, etcètera.

I tenim un gran problema en el nostre entorn i que sovint veiem tant a nivell clínic com en converses fora de la feina: homes que sovint s’acomplexen perquè no s’assemblen a als “models” que veuen a les pel·lícules, o que no duren tanta estona com ells, dones que es pensen que han de cridar de plaer i que això surt “de manera automàtica” (i que potser llavors ho fingeixen per simular orgasmes màgics), confusions amb l’orgasme femení...  I sabeu què crea això? Doncs, en part, frustració. I la sexualitat no hauria de ser frustració: hauria de ser plaer, diversió, un moment per a compartir amb l’altre...

Per sort, cada vegada hi ha més persones que entenen que allò que veuen a través de la pantalla és ficció. Però encara ens queda camí per recórrer si veiem que les generacions més joves encara es prenen aquests estímuls com a manuals educatius.