En un radiant dia de maig, Jordi Pujol va ser l’estrella indiscutible de la festa. Després de passejar per la plaça i parlar cordialment amb tothom que se li acostava, es va afegir a l’ofrena floral popular al peu del monument erigit en honor al poeta, des d’on va contemplar embadalit les evolucions del Ballet de Folgueroles. Acabada la sessió de danses, el President emèrit es va desplaçar als jardins de Can Dachs on va pronunciar una conferència pública titulada “Del Canigó a San Petersburg”, un parlament que va derivar en un al·legat profètic a favor de la superació dels mals temps pels quals passa Catalunya, Espanya i la resta del món. Davant un públic entregat, Pujol, lliure dels peatges institucionals i amb constants brots d’ironia i sorna autoparòdica, es va referir a la crisi política i es va lamentar del desconcert i el baix estat d’ànim que afecta Catalunya. Més endavant, després de queixar-se de la "gran hostilitat que a tot Espanya es viu contra Catalunya", va reconèixer que "als catalans també ens costa de relacionar-nos amb Espanya". Com a antídot a un panorama més aviat ombrívol, Pujol va reclamar la fermesa necessària per aixecar el vol i va reivindicar l’exemple de Verdaguer, Gaudí, Güell, els empresaris, els polítics i els economistes de l’època de la Renaixença.
En aquest punt, el Molt Honorable es va atrevir a desgranar una paràbola teològica entorn de la resurrecció pasqual, que va equiparar al ressorgiment del país: "La resurrecció és la resposta a les ganes de viure", va dir. I va enllaçar el seu discurs demanant els catalans que s’aferrin (com Verdaguer) a la voluntat de sortir de l’atzucac, amb el bagatge irrenunciable de la llengua i la història, el capital moral, la mística patriòtica i la mística de la feina, la tècnica i l’esperit emprenedor dels antics industrials que antigament van aixecar les colònies tèxtils a les conques fluvials catalanes. Portat per l’entusiasme de la seva oratòria, Pujol es va quedar en blanc. Després d’uns segons d silenci, va reconèixer amb bon humor haver perdut els papers. Fins que va prosseguir amb el viatge de negocis d’Eusebi de Güell i Jacint Verdaguer fins a Berlín i Sant Petersburg.
La primera vegada que vaig veure Jordi Pujol en directe va ser durant la Transició a l’escenari del teatre-cinema Vigatà. I encara que ni aleshores ni mai no he combregar amb la seva manera de veure les coses ni amb la seva política, he de reconèixer que em va impressionar la seva energia, la seva astúcia i l’especial carisma que desprenia. La segona vegada que el vaig veure, molts anys després, va ser l’any 1999 al balcó de l’ajuntament de Vic, des d’on va presidir la cerimònia central de la desfilada de centenars de gegants i capgrossos vinguts d’arreu del Principat, amb motiu de la designació de Vic com a Ciutat Gegantera de Catalunya. Aquell migdia, el President estava envoltat d’una aura resplendent. Se’l veia ufanós, feliç i satisfet. De fet, era el President dels Catalans, estava a la plaça Major de la Capital de la Catalunya Catalana i tenia als seus peus tots els gegants del país. He de reconèixer que, de nou, la seva imatge em va colpir.
Després de la mort de Franco, Pujol es va convertir en un personatge molt popular a Catalunya, sobretot entre la gent catalanista moderada i conservadora del país, com és el cas de molts dels seus admiradors incondicionals vigatans. Ben mirat, per alguns representava l’arquetip de pare de la nació; i per altres, una mena d’oncle que d’en tant en tant fa una visita a la família. Durant gairebé un quart de segle, Pujol es va perpetuar en el poder i va estar al front del timó català, navegant per tota mena de mars, amb vents favorables i desfavorable, pactant amb uns i altres, fent i desfent, posant el peix al cove i donant lliçons d’ètica i de moral a tothom.
Durant dotze anys, vaig tenir la responsabilitat de fer els guions de la vinyeta editorial diària de La Vanguardia que signàvem Ventura & Coromina. Molts dels acudits que vam publicar en aquella època tenien com a protagonista el President Pujol. No ho vam fer pas com una mania personal contra ell, sinó perquè era un personatge omnipresent a tots els mitjans, al costat d’altres polítics catalans, espanyols i internacionals, o de personalitats rellevants en l’àmbit cultural social i econòmic. Tanmateix, cada vegada que Pujol sortia en un acudit, sempre em trobava algú que es queixava que els humoristes féssim broma d’un estadista que ho havia donat tot per Catalunya. Amb tot, quan el protagonista de l’acudit era un polític d’un altre partit, com ara Aznar, sempre hi havia algú de la seva corda que també es queixava. L’humor, sobretot el polític, mai no fa content a tothom, perquè la política acostuma a ser sectària i l’objectivitat sol brillar per la seva absència.
Una de les vinyetes Foto: Ventura i Coromina
Vinyeta d'en Pujol Foto: Ventura i Coromina
Però, tot d’una, la bona estrella de Pujol es va apagar sobtadament el 25 de juliol de 2014, quan va fer un sorprenent comunicat on confessava que disposava de comptes sense regularitzar a l'estranger que formaven part d'una herència familiar, rebuda el 1980. L'herència del seu pare anava destinada també a Marta Ferrusola i als seus set fills. Aleshores, una persona de confiança va gestionar els diners fins que tots els seus fills van ser majors d'edat, però en el comunicat Pujol deia que no va trobar mai el moment adient per a declarar-los a Hisenda. Després de reconèixer els fets, demanava perdó “amb molt de dolor”, pel que significa per a la seva família, per ell mateix, i per a les persones que s'havien pogut sentir defraudades per la confiança que li havien dipositat”. Finalment, el President es posava a disposició de les autoritats tributàries i judicials.
La confessió de Pujol va caure com un gerro d’aigua freda damunt una legió d’incrèduls devots del President, un màrtir que durant el franquisme va ser torturat i empresonat, i després va ser vilipendiat i calumniat –segons ells- a través de les acusacions del cas Banca Catalana. Sigui com sigui, l’any 2014, molts pujolistes i votants seus “de tota la vida” van justificar el descuit del seu ídol i van afirmar solemnement que li perdonaven aquest error: “És un dels nostres”, deien convençuts.
Tres anys després d’aquella confessió pública, la tempesta no ha fet més que augmentar. Dies enrere, el jutge va tancar a la presó el primogènit de la família per ocultar suposadament 30 milions d’euros. Poc després, la Policia Nacional va registrar l’habitatge, el despatx professional de l’ex president a Barcelona, la casa familiar dels Pujol-Ferrusola a Queralbs i el domicili i el despatx del seu fill gran, Jordi Pujol Ferrusola. A banda del setge policial i judicial envers el cap del clan i els seus fills, la mare, Marta Ferrusola, antiga florista, també està sent objecte d’acusacions que la relacionen directament amb tots els moviments econòmics fraudulents de la família. En el moment de redactar aquest article, la Fiscalia Anticorrupció sembla que vol demanar presó per al matrimoni Pujol-Ferrusola si no aclareix l’origen de la seva fortuna i el seu paper en les últimes maniobres d’evasió de diners que encara guardaven a Andorra. De fet, la Fiscalia els responsabilitza de liderar una suposada “organització criminal” de la qual el jutge De la Mata diu tenir indicis.
Diuen que “darrere d’un gran home sempre hi ha una gran dona”, una frase molt popular que aquests dies he escoltat, però ara en sentit contrari. Per justificar les patinades de la nissaga Pujol-Ferrusola, en un bar vaig escoltar un home que deia: “La culpa no és d’en Pujol, ni dels fills: la responsable de tot és la Ferrusola, que a casa seva sempre ha portat els pantalons. Sempre ha manat ella des de l’ombra”. No sóc jutge ni pretenc culpabilitzar ningú en concret. Però tot plegat demostra que la vida dóna moltes voltes i que no es poden posar mai els ídols en un altar. Tot el que puja, baixa.