I és que hi ha molts desequilibrats, pel món. Som molts. I en donar una visió gairebé heroica d'un acte personal com aquest, el mimetisme pot causar desgràcies.
Ho sento. Ho veig així. I ho dic des de l'agraïment d'una vida de sacrifici per les llibertats, per Catalunya. Vaig llegir "La traïció dels líders" i em va semblar un llibre lúcid, útil, important.

Ara ja fa dies que observo les reaccions de la mort de Xirinacs a la premsa, a la blocosfera...i el seu article a l'Avui (també lúcid, també útil) m'ha fet decidir a escriure la meva opinió.

Estic d'acord amb Xirinacs en el sentit que la cultura de la vida és excessiva, i que no estem preparats per a una cultura d'acceptació de la mort. Hi ha poc respecte pels vells, per la petita o gran saviesa i la fragilitat que representen (que representem): com si fossin d'un altre   planeta, que nosaltres no habitarem mai. Sí, som vells des que naixem, des que comença a comptar el rellotge inexorable. Ho hauríem de tenir en compte, viure la vida des d'una òptica diferent.

Però deduir, d'aquesta anàlisi, que el suïcidi és la màxima expressió de llibertat ...això no.

Endavant amb la vida, doncs. Que no és consumisme, ni conformisme. Endavant amb la lluita!